Religió i liberalisme

Debat iniciat al facebook del bloc.

Joan Gil Oliveras
Ho sigui, deixa-m'ho a mi.

Joan Gil Oliveras
No entenc perquè la religió no és part de la recerca de la felicitat quan precisament dona una explicació a la trascendència de l'existència humana que és una qüestió que depèn el moment i la persona du a moments d'infelicitat. Tampoc entenc perquè el marxisme que busca la llibertat a través de l'abolició de l'opressió i el despotisme, no entra dintre de la teva definició del que t'agrada i el que busques en el que anomenes "món terrenal" (és teva la separació dels dos móns: terrenal i celestial; i en canvi, lliga força amb la tradició religiosa catòlica). Tampoc entenc perquè trobes malament creure en utopies, quan qualsevol idea (tant si es vol o no dur a la pràctica) és això, una "idea", i quan es vista com a positiva i molt recomanable, com un "ideal". Trobo que estigmatitzes conceptes, opcions, ... en una altra forma de dogmatisme científico-terrenal-material.

Joan Gil Oliveras
Jefferson sobre els bancs: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgl7wWpQ7QrsJvOdwiEWCOHNu8tNzq2j8_v3npUOEO5pN_nATaNGS53A4mp-pS9IjyDf5_BWN3MA_1V4pOHDZfEfTGe68VXq-xLe7MKo6K0BQU5W6Ehjxze4t4eBuw1JuZGtaDR0ChxGyg/s1600-h/Thomas+Jefferson.jpg

Joan Gil Oliveras
Thomas Jefferson parla de drets "sagrats"... No sé si ho recordes, però diria que la Constitució dels EUA es basava en els drets inalienables (en lògica religiosa).

Joan Gil Oliveras
Jo sóc marxista i cristià i de moment que jo sapiga ningú s'ha queixat de mi pel tema imposicions. Ans al contrari, m'han agraït que tot i l'eròtica del poder i oportunitats donades, hagi sigut conseqüent amb el que penso: que és no imposar, però si convèncer. Sóc realista, i sé que els models de pensaments (think thats) ens "convencen" d'un model, i jo vull fer el mateix com tothom. O no donem consells? I a vegades (no sempre) bé que van; oi? Jo conec molta gent que aposta per una societat ideal (com podria ser un falansteri on per cert, tothom té múltiples llibertats) i en canvi no imposa res. Jo crec que això depèn de cada persona, més que de cada ideologia. A vegades no ens adonem que la persona és la responsable dels seus actes, i que la ideologia és un convenciment, grup d'ideals o motivacions per l'acció social que sense el caràcter subjectiu de cada persona són res. En resum, conec liberals que volen imposar el seu liberalisme econòmic.

Joan Gil Oliveras
Algún dia si tinc temps escriure sobre el que considero que és "el capitalisme" (models històrics i models ideològics), el que crec que és l'excusa/mite "liberal" (terme prestigiós, de liberitas romana; que al cap i la fi pertany a una classe que se'n beneficia del terme però que no el practica), en el mal ús del terme llibertat com a concepte "àrbitre" sense que hi hagi debat entorn d'ell (llibertat burgesa, concepte opac o llibertat com a màxima capacitat de triar entre múltiples opcions), etc.

Joan Gil Oliveras
Base de tot: valorar tot, el just equilibri amb la natura i la realitat, ser estimat i estimar, bones/males intencions, ser el qu... Llegeix-ne mésè vols ser i ets, sinceritat/claredat comunicativa/coherència, pensar en consciència i actuar en conseqüència, recerca de la felicitat (que comporta, inevitablement, la recerca de la felicitat de tothom, i per tant, una concepció solidària), reconeixement de la feina duta a terme, religió com a forma de transcendir i reconèixer el fet d'existir com a "rebel·lador positiu", etc. Si parles més o menys de tot això hi estic d'acord, però com pots comprovar el debat és tant subjectiu que usar aquests termes per sota mà defensar una ideologia (com la liberal eh...) és una mica "trampa"; oi?

Sobre RCAT

Del bloc sobre la meva facultat: El nostre Degà, Heribert Barrera, l'entranyable Enric Canela, ... Reagrupament trencarà el sistema de partits català?

Carretero és un ex-conseller del primer tripartit. Cal fer memòria històrica. Ell també en va ser partícep sinó fos perquè va fer unes declaracions impresentables i el van fer fora des de presidència. RCat, al inici era una corrent interna. Minoritària per cert. Però no molt mal valorada per certs mitjans catalanistes. Volia "reagrupar", lo qual comportava unitat però també voluntat d'esdevenir quelcom més que una corrent interna d'ERC. Quan va perdre, i el tàndem Carod-Puigcercós no va ser prou llestos per canalitzar els seus fidels amb càrrecs en el Consell Nacional, etc. Llavors va utilitzar la "bomba mediàtica" i el discurs fàcil (jo sóc bo, vosaltres uns traïdors), força populista (un vici dels polítics). Criticar -sobretot, amb tanta claredat i contundència- aquesta opció de coalició governamental com és el tripartit, em sembla un xic estrany i vinculat a un context favorable per a la seva associació / partit. RCat usa la desafecció i el català emprenyat per apostar fort per un canvi radical. Busca Ítaca. Busca una esperança, i és que falten líders i ideals. L'esquerra, orfe de nous models i nous discursos i nous líders que facin vibrar la societat (a tot Europa); el discurs nacionalista pren partit. Desesperació i desorientació duen a discursos clars i contundents en una idea, però també força buits de projecte i molt ambigus en els temes que poden provocar menys unitat. Molta abstenció i poc sentiment partidista entre la població, duen a noves opcions a tenir una oportunitat. Carretero creu que aconseguirà aglutinar tots els independentistes. Estat Català, encara existeix, i diu exactament el mateix. Tots sabem quants anys té. Carretero també exposa que deixaria el primer de la llista a Joan Laporta si això ens donés la independència. Ho sigui, es visualitza davant l'opinió pública com un patriota, un treballador pel país per sobre dels interessos personals. Del que no hi ha. O almenys és aquesta la impressió que ens vol donar. Pel que es veu, analitza força bé la realitat del carrer. Sap que la nova idea (amb l'independentisme transversal no n'hi havia prou per enganxar el personal) de "regeneració política" sona molt bé. És un partit per a la classe mitjana, que usa molt bé les TIC al ser una organització política nova i amb pocs recursos. Utilitza en la seva presentació (amb prèvies declaracions contundents contra ERC) el "ganxo" dels"convidats" (tots els blocaires podíem anar a l'Assemblea constituent per omplir la sala i com un ullet a que parlin bé d'ell des del món digital català, des de la Catosfera, des dels blocaires d'aquí). A mi em diverteix RCat. Com més serem, més riurem. Com més pluralitat, millor. No obstant, no me'n fio de Carretero, ell era "d'Esquerra", però no "d'esquerres". El seu projecte d'Estat Català no serà pas neutral; tirarà cap a la dreta, cap al seu reconegut neoliberalisme. Però una altra sacsejada -la primera fou Partido de la Ciudadania- al sistema de partits català no aniria pas malament.

Article interessant: Reagrupament, una valoració personal.

Dos discursos socialistes: Einstein i Chávez i Frias

La anarquía económica de la sociedad capitalista tal como existe hoy es, en mi opinión, la verdadera fuente del mal. (...)

El capital privado tiende a concentrarse en pocas manos, en parte debido a la competencia entre los capitalistas, y en parte porque el desarrollo tecnológico y el aumento de la división del trabajo animan la formación de unidades de producción más grandes a expensas de las más pequeñas. El resultado de este proceso es una oligarquía del capital privado cuyo enorme poder no se puede controlar con eficacia incluso en una sociedad organizada políticamente de forma democrática. Esto es así porque los miembros de los cuerpos legislativos son seleccionados por los partidos políticos, financiados en gran parte o influidos de otra manera por los capitalistas privados quienes, para todos los propósitos prácticos, separan al electorado de la legislatura. La consecuencia es que los representantes del pueblo de hecho no protegen suficientemente los intereses de los grupos no privilegiados de la población. (...)

Estoy convencido de que hay solamente un camino para eliminar estos graves males, el establecimiento de una economía socialista, acompañado por un sistema educativo orientado hacia metas sociales.

Albert Einstein, Why Socialism?

La Revolución Necesaria
Discurso íntegro del presidente Chávez ante la 64 Asamblea General de la ONU

Dos discursos socialistes: Einstein i Chávez i Frias

La anarquía económica de la sociedad capitalista tal como existe hoy es, en mi opinión, la verdadera fuente del mal. (...)

El capital privado tiende a concentrarse en pocas manos, en parte debido a la competencia entre los capitalistas, y en parte porque el desarrollo tecnológico y el aumento de la división del trabajo animan la formación de unidades de producción más grandes a expensas de las más pequeñas. El resultado de este proceso es una oligarquía del capital privado cuyo enorme poder no se puede controlar con eficacia incluso en una sociedad organizada políticamente de forma democrática. Esto es así porque los miembros de los cuerpos legislativos son seleccionados por los partidos políticos, financiados en gran parte o influidos de otra manera por los capitalistas privados quienes, para todos los propósitos prácticos, separan al electorado de la legislatura. La consecuencia es que los representantes del pueblo de hecho no protegen suficientemente los intereses de los grupos no privilegiados de la población. (...)

Estoy convencido de que hay solamente un camino para eliminar estos graves males, el establecimiento de una economía socialista, acompañado por un sistema educativo orientado hacia metas sociales.

Albert Einstein, Why Socialism?

La Revolución Necesaria
Discurso íntegro del presidente Chávez ante la 64 Asamblea General de la ONU

La raó del s/S/er

Potser alguns no saben què és aquest Món, ni què és aquesta vida, ni perquè formem part de la realitat. Potser d'altres tenen creences molt ben fonamentades i en la lògica diària de la vida quotidiana, li donen sentit a la majoria de coses que fan. Potser d'altres ni s'ho plantejen, aquests probablement per temps, treball, o potser també, per ignorància o autoengany visquin sense voler saber res sobre el més enllà, el que els envolta, o el perquè de les coses si és que totes en tenen. El que està clar però, és que la vida segueix el seu curs i els animals més privilegiats de la Terra, estem duent aquest Planeta en el què vivim (menjem, ens comuniquem, sentim, ens podem abstraure en part, ens posem malalts, ...) l'hem canviat molt, i sobretot i per desgràcia a pitjor, creant grans desastres ecològics. El capitalisme com a sistema, i certes lamentables formes d'acció humana en general, estan destruïnt la riquesa d'aquest Planeta, matant-nos (perquè sense ecosistema no hi ha vida, i sense vida, no hi ha persones) a tots; sobretot, els nostres fills. No obstant això, encara queden idealistes, que criticats fins a l'extrem més enganyós, i amb les seves llums i ombres, trenquen amb el poder establert, amb l'opressió dels mandataris (actualment) globals per advertirr-nos d'una cosa: que aquest Món és de tots, i per tant, tots tenim dret a defensar-lo i a viure dignament en ell. Per això, els idealistes amb la pràctica més visible i notòria donen exemple del món social que podem construïr en base a la raó i als bons sentiments humans. Pacifistes, conservacionistes, humanistes, ecologistes, ecosocialistes, socialistes democràtics, social demòcrates radicals, comunistes, eurocomunistes, leninistes, bolivarians, ateus, cristians, laïcs, no adscrits, persones anònimes, etc.; que el món mediàtic tracta d'obviar en la seva recerca per la notícia (o el que és considerat "notícia d'impacte"). Persones del dia a dia, que ens trobem a cada espai habitable, a cada cantonada, que podem ser nosaltres, amb els seus petits errors ja que són humans, amb les seves mànies, amb les seves paranoies, amb les seves pors i els seus defectes. No hi ha superhomes, i els herois tenen nom i cognom, i poden passar per persones anònimes. Però no poden passar per alt pels nostres sentiments, pel nostre record. Per la nostra transcendència. Ni, sobretot, de la nostra memòria emocional. Tot i això, si no s'uneixen, serà massa tard. Aquells qui no tenen els mateixos humils i fraternals interessos, s'estan carregant aquest ideal perquè en poc temps el podran fer impossible. Qualsevol projecte polític seriós a l'esquerra no tindrà sentit en un Planeta debastat en el qual la vida és un residu d'un sistema pervers. Queda l'esperança que ens en puguem salvar, sent realistes que bona part del mal ja està fet, i que tornar enrere de forma absoluta és improbable. I que també puguem salvar els qui promoguts per interessos contraposats als de l'home i la dona dignes de confraternitat. La majoria busquem la felicitat, i en el camí la podem trobar en les que semblen "petites coses de la vida"; però la felicitat no és realment viscuda i sentida si el teu entorn proper pateix i com vivim en una societat global interconnectada i la nostra ment té un poder d'abstracció, tampoc podem ser feliços sense que tot el món ho sigui o tingui la possibilitat i l'esperança de ser-ho, per assolir la veritable autorealització personal. Moltes persones exemplars ens han demostrat que fins i tot en el sacrifici personal se senten autorealitzades construint un món millor per a tots. Màrtirs profetes com Jesús. Assasinats per pensar en la majoria del poble com Allende o Kennedy. Obres d'alta solidaritat en base a una acció religiosa que construeix un cel semblant al bíblic en la Terra com Teresa de Calcuta. Gent que sense armes van assolir més poder com Gandhi. Tots nosaltres contribuim en el dia a dia a un món millor; però el problema és quan no ens moments junts en una mateixa direcció i altres si que ho fan però en direcció contrària i amb molt poques bones intencions al darrere de les mentides. El capitalisme és crisi. El sistema s'ha salvat perquè l'hem pagat la classe treballadora de sempre, però aquesta adormida des de fa dècades, desencaixa aquesta última patada al cul, desprestigiant el noble art de la política, quan aquest per si mateix no fa mal a la humanitat si és ben usat. Al cap i a la fi, qui mana, sap prou bé que la política parlamentària actual no exerceix el veritable poder: l'econòmic. Alguns a l'esquerra s'esbatussen per saber qui és més pur ideològicament, mentrestant moren i moren milers de persones per la fam i la guerra; ho sigui, per culpa de tots. Jo detesto el simbòlic i no existent llibre del Bon Revolucionari perquè és reaccionari. És bo recordar com alguns activistes d'ONGs i uns antisistemes van generar un debat infructuós. Uns eren els "nostàlgics del vell sistema soviètic fracassat" i els altres "uns col·laboracionistes o fren-revolucions". Però segurament els dos estaven fent bona feina. Però separats. I fer el bé de forma conjunta, genera més benestar personal i social. Perquè l'enregia positiva... Genera més energia positiva.

L'autoritat dels professors

MÉS ENLLÀ "D'OPINÒLEGS" I DE "SENTIT COMÚ"

Davant la política educativa i penal (els dos conceptes fan molta por junts!) del Govern de la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre voldria comentar un seguit d'humils percepcions. D'entrada aclarir que no perquè sigui una política del PP no l'hem d'analitzar en profunditat. Però alhora també intentar recontextualitzar qualsevol política dintre d'una aposta ideològica i d'un marc de pensament. No ens creiessim pas que aquesta política de dotar de més "autoritat" al professorat, a través de la via judicial, no entra dintre d'un marc ideològic i d'uns interessos de classe. Si, si, alguns hem direu dogmàtics però jo també vull que es respecti el professor, he hagut de patir els típics impresentables a classe i he estat testimoni i protagonista de mil trifúlques i serials que no em permetien seguir la docència donada a Secundària amb total normalitat. Tot i que crec que em va tocar un bon grup, i és que el tipus de grup-classe és molt important en el rol que es manté quan el professor ensenya.

Sobretot voldria anar més enllà "d'opinòlegs" defensors de l'opinió pública majoritària (la que creen ells, tant de forma virtual, com real) -estil Rahola- que sota un "sentit comú" pertanyent a una ciutadania virtual i fictícia (inventada pels mateixos), sostenen "les seves opinions personals" (o, millor dit, les seves apostes socials i polítiques), sense haver de trepitjar el ring de la batalla ideològica o més política. Són la "veu del poble". Però la representen? Bé, com a mínim, la intenten influenciar, amb els seus mediàtics grups de comunicació/opinió.

Segurament però, és la política educativa menys ideològica del PP de Madrid. Però recordem que el lema en la reforma santària del PP a Madrid -mentrestant és criticada la seva política privatitzadora educativa- és "mejor sanidad pública de calidad". Val a dir, a més, que Esperanza Aguirre és una d'aquelles personalitats polítiques més difícils pels seus adversaris per la seva claredat del seu missatge, pel seu genial discurs, per les seves respostes ràpides i per la seva forma astuta de fer política.

EL QUÈ VOLEM ÉS QUE S'ENSENYI A CLASSE EN UN CLIMA DE CONVIVÈNCIA

Al principi em va semblar bé la proposta de fer que els professors fossin "autoritat pública". Fins i tot, una molt bona idea. Després vaig començar a pensar sobre l'excusa argumentativa -abm certa part de raó però no tota- del "hem passat de la dictadura al llibertinatge sense passar per una veritable llibertat". Bé; el dia que hi hagi llibertat és perquè hi haurà socialisme (jeje), fins llavors, és cert que la por a l'autoritarisme pels que el van patir durament a les escoles franquistes, ha intentat evitar això en les escoles modernes públiques de l'època democràtica. Però això passa tant a públiques com a privades. Tant per part d'estudiants de classe baixa com alta. Així ho indiquen els millors estudis en comportament juvenil. Per tant, és una qüestió de valors. Del sistema de valors que sosté el sistema social i econòmic.

"O TOTS O NINGÚ" (LA MEVA FRASE PREFERIDA)

La paraula "autoritat" i sobretot el concepte "autoritat pública" té conseqüències jurídiques i penals, i és ben cert, que els contextos canvien, i la nostra joventut més infant cada cop és menys ingènua (també caldria debatre si és això el què volem com a societat) i cada cop sembla que ens prenguin més el pèl. Però això podrien ser percepcions... No obstant, el Defensor del Menor, o el Síndic de Greuges i altres veus institucionals interessants d'escoltar, alerten de la tendència al vandalisme i a la falta de respecte dels nostres joves. Tot i que també sabem que els MMCC donen la part més negativa de la joventut, i per tant, reprodueixen aquests cànons socials sobre el perfil de jove. Per tant, cal donar més "autoritat" al professorat? No. Perquè no? Perquè n'estic ben fart de la hiperregulació de qualsevol aspecte del comportament humà i social. Cal que tot es reguli, es penalitzi, ..., no sabem funcionar d'una altre manera? I no us creieu, els liberals (millor dit, "suposats" liberals) i conservadors (aquests segur ja que sempre busquen la tradició, la força i l'ordre establert) i estan ben d'acord amb això del PP de Madrid. Bé, el PP de Madrid representa perfectament la unió entre conservadors i liberals/neoliberals. Doncs no, no vull que ens convertim en "robots".

Avui una presentadora de televisió criticava l'actitud d'alguns alumnes i després li ha tallat la paraula a un contertulià i li ha fet ganyotes. Força maleducat no? Potser que donem exemple. Potser que no intentem fer els debats sobre "els demés" i comencem a fer autocrítica abans de començar qualsevol debat. És el millor que poden fer els ideòlegs per millorar i recontextualitzar les tesis d'una ideologia amb pes social i que vol continuar tenint influència en el pensament més il·lustrat.

Doncs no, alguns volen continuar amb les penes, les sancions, la por, l'elitisme, ... I que consti que no considero que sigui bo en cap cas el "col·leguisme" entre professorat i alumnat, però és que de l'autoritarisme o "l'autoritat elitista" (com jo anomeno l'aposta d'Aguirre) al "campi qui pugui" hi ha molt graus intermitjos no? No els sabem trobar?

Tampoc ningú s'ha parat a pensar que vol dir donar autoritat a un professor en aquest lògica. Podríem fer entendre que el professor se li deu més respecte (com si el respecte entrés en aquestes lògiques burocràtiques i virtualment fictícies). El respecte es guanya, es té, s'apren, ... en la vida. És el respecte com a valor que falta. Però no només el respecte a certes "figures", sinó el respecte a l'altre, el respecte a la natura, a la vida, a tot en general. Això si que s'està perdent sota un sistema de valors egoïstes que evidentment propulsen neoliberals i capitalistes en articles d'opinió com els que vaig llegir fa uns dies a ElEconomista exposant que "les persones són egoïstes per naturalesa" (com si no evolucionéssim i fóssim uns éssers vius estancats, i passant per alt molts segles d'història en que funcionaven altres sistemes de valors). Res. Les coses es canvien primer, en el dia a dia, i en la teva incidència més pròxima. I després a nivell més macro, més social, més vinculat a la societat a la qual pertanys. Però si no comencem per entendre això, malament rai. És que al final semblarà que al professor se li ha de tenir respecte perquè és professor. I no pas perquè d'entrada, és persona, que em sembla una característica més raonada i fonamental per mantenir-li una actitud de respecte però clar en el capitalisme no existeixen les persones sinó les mercaderies i les "posicions socials" i algunes d'aquestes mereixen respecte i altres no.

I personalment crec que ha estat enriquidor trobar-me en la meva formació pre-universitària molts perfils de professors (reflectint la plural societat): durs, col·legues, etc.; cadascú amb la seva personalitat i forma de guanyar-se el respecte.

LA "POBRE" ADMINISTRATIVA

La qüestió és si quan surti aquest "nano" de l'aula, la societat reguladora dels centres, deixarà que el mateix "nano" que sota la por a la sanció (i no sota, un nou sistema de valors humanista) ha "respectat" (li ha tingut por i per tant, ha mantingut un marge) al professor; pugui "pixar-se" (perdonin l'expressió) sobre la cara de la pobra administrativa del centre que per desgràcia no surt als mitjans de comunicació però tampoc sembla que li tinguin gaire respecte.

Potser al posar aquest pedaç inútil en un col·lectiu que certament està força desprestigiat per tots (polítics, pares, estudiants, ...) i que està patint de valent aquesta falta de valors estables en la joventut i en tota la societat (perquè com he comentat abans, no donem exemple). No estarem equivocant-nos en l'enfocament? I no estarem evitant un tema que al ser més complexe (però potser més necessari tractar) i més ampli s'ens pot escapar de les mans per falta de voluntat? No estarem donant "respecte i autoritat" al professor pel fet de ser professor, i l'estarem traient a la resta pel fet de no ser-ho? No ho sé, la veritat, no ho sé; però seria interessant reflexionar-hi.

Possiblement us preguntareu perquè no proposo una alternativa. Doncs perquè crec que l'hauríem de posar entre tots. Quan un nen perd la comunicació amb la família, potser està patint bullyng i no és que sigui un maleducat. Quan una nena fa perdre el temps als comapnys de classe durant l'horari lectiu, potser hi ha falta d'atenció a casa. Quan un xaval té problemes de convivència a l'aula, potser els seus pares s'acaben de divorciar. Quan una nena arriba a casa i veu la televisió i als seus pares donant-li exemple de bons modals, però arriba de l'escola ben canviada, potser alguna cosa falla en el centre. Allò que principalment falla, és la societat, l'acció de cadascú davant un conflicte, una problemàtica. Em centraria primer a analitzar les sessions i reunions entre professors, alumnes, tutors o pares. El perquè la majoria no funcionen, potser aquí rauen part de les solucions.

El dret a la llibertat d'expressió

Prohibit Prohibir (Laura Fàbregas)

HI ESTIC D'ACORD

Completament d'acord. Els feixistes també tenen el dret a la llibertat d'expressió que ells ens voldrien prendre. Tot i que sembli incoherent, precisament és seguir amb una coherència d'ideals democràtics.

LA DEFINICIÓ DEL CONCEPTE COM A CENTRE DEL DEBAT

El dret a la llibertat d'expressió que expreses en el teu text Laura, és força semblant a la meva forma de concebre'l. Un dret que a la pràctica es pot dur a la majoria d'activitats que es considerin manifestació de postures. Un dret que té la definició teòrica més àmplia possible per tal de que realment pugui a la praxis no mantenir contradiccions en la vida social. Crec doncs, que la teva idea de llibertat d'expressió és encertada ja que s'acosta prou a la idea meva que tinc en ment. El Francesc aposta per "gestionar, regularitzar, prohibir, limitar, ..." aquest dret.

UN CONTE FORÇA INTERESSANT PEL TEMA

Però al entendre la seva idea de llibertat d'expressió només li recordaria un conte força interessant, que més o menys deia això: "Fa dos dècades van fer fora els marroquins il·legals, però com jo no tenia cap conegut il·legal no em va saber greu. Fa una dècada van jutjar un sospitós sense proves amb total arbitrarietat per agafar un cap de turc; i jo no vaig fer res perquè va ser un cas "excepcional". Fa uns anys van escopir un negre al meu carrer, però jo no era negre i per tant, no vaig reaccionar. Fa mig any, un sindicalista va ferir el meu company de feina perquè no es van posar d'acord amb fer o no vaga general a la fàbrica on treballava, però tot i estar enfurismat no vaig impedir-ho. Fa uns mesos van prohibir la llibertat de culte però jo no era creient. Fa uns dies van apallissar uns manifestants antigovernamentals perquè creaven el caos al carrer segons la policia, però com havia votat al partit del govern no em va saber greu. Aquella mateixa tarda van afusellar un dels líders de la protesta tot tornant a regular la pena de mort, però com jo no m'havia manifestat ni me'n vaig preocupar.L'altre dia van condemnar un llibreter per vendre llibres de tall ultradretà, però com jo sóc un anti-feixista me'n vaig alegrar. Ahir mateix, van prohibir els partits comunistes ja que segons l'OCDE el feixisme i el comunisme són la mateixa cosa, com ho deia l'OCDE no vaig preocupar-me gaire. Ahir mateix es va proclamar la dictadura per part del partit governamental, com el que més m'estimava era mantenir el meu negoci no em vaig manifestar en contra tot i estar-ne. Però avui m'han detingut a mi perquè m'havia oposat a allistar-me a l'exèrcit, el fet és que la meva dona és anti-militarista i m'ho va demanar i avui teniem pensat exiliar-nos. Vam actuar massa tard. Crec que des de fa dos dècades, que la nostra passivitat ens ha fet còmplices." Bé, m'he inventat la història però el fons del conte era el mateix. Avui es prohibeixen les manifestacions feixistes, demà les estalinistes, ..., i la setmana que ve?

O TOTHOM O NINGÚ EN TÉ DRET

I no em val el discurs dels "extrems són dolents, i el centre és una maravella". Primer, perquè tots podem posar el centre i els extrems en diferents espais de l'eix, sobretot depenen del criteri en el qual es fa la divisòria en l'eix. Imagina't. ERC no és un partit extremista en l'eix social, és de centre-esquerra; però en canvi dintre de l'eix nacional se situa en un extrem. Prohibim ERC? Prohibim el PP per incomplir el DIP? Tant poc imaginatius hem de ser per prohibir les idees

El dret a decidir.

S'ha posat en l'agenda pública i en el debat del carrer l'eix independentista
Plataformes sobiranistes, Reagrupament, Laporta, 10Mil a Brusel·les, corrents (ara si) declaradament independentistes a CDC (més enllà de la reivindicació independentista i històrica de les JNC), centres think that, el Centre de Negocis Català, centres d'opinió, diaris digitals nacionalistes, sentència del TC, el debat que varem tenir de l'Estatut encara present, etc. Tot això ha fet que l'eix social sigui substituït altre cop per l'independentista, evolució natural de la superació de l'eix nacional (per a mi l'eix prioritari perquè focalitza l'atenció en els problemes diaris, quotidians, concrets i que reclamen solucions més ràpides). Catalunya segueix reclament un bon encaix en Espanya, però els pobles d'Espanya que també ho haurien de reclamar, no ho fan. L'eix social, que volia el Govern d'entesa que fos el centre del debat públic i de la seva acció de govern, ha perdut centralitat mediàtica. Perquè la societat civil organitzada juntament amb plataformes ciutadanes independents poc suspitoses de ser cap "marca blanca" d'una estratègia partidista; comença a tenir pes de debò també en el debat públic més enllà del seu món, el privat. Una certa "desafecció" cap el Govern central, la brunete mediàtica, la classe política, i un desprestigi preocupant de la política parlamentària i representativa tant catalana com espanyola. I altres factors. Han conduït, juntament amb l'aventura estatutària del president Maragall, a que el debat social perdi pes, davant l'independència. Projecte cada cop menys minoritari i freaky, i relacionat amb la violència; gràcies a ERC sobretot. Però ERC no ha pogut fer entendre la seva política gradualista sobiranista (aconseguir màxima sobirania sobre diverses competències a mida que construïm un Estat propi a partir del traspàs de competències), la seva política de canvi (molts anys de pujolisme, i per tant, de corrupció, conservadorisme, peix al cove, ...) i social (tot i que amb derives centristes i fins i tot dretanes per intentar acostar un empresariat -que evidentment és conservador i tem tot canvi com l'independència).

El dret a decidir -mot que ha substituït el dret a l'autodeterminació dels pobles, sobretot pensat pels països colonitzats, de la Carta de NNUU- comença a estar en el debat de casa de tots.

Tots? De tots els que els interessa la política catalana, amb més o menys entusiasme, i amb l'imatge de la mal anomenada "classe política" més pel terra que pels núvols. Perquè, evidentment la resta continuen passant de la política catalana. La moció de la CUP -una candidatura una mica pessada en presentar mocions de qualsevol qüestió als ajuntaments però que també fa propostes de ciutat molt interessants- va ser el començament de tot. No obstant això, les CUP, no han sabut aprofitar això per reconèixe's prou la seva implicació en el mal anomenat "referèndum" (ja que és una consulta, que té efectes jurídics diferents) produït a Arenys de Munt. Això ha creat un "caldo de cultiu" que barrejat amb una resposta penosa de tota la intel·lectualitat espanyola, d'aquells qui es consideren federalistes, del PSOE, etc.

Ningú fa/rà campanya pel No?
On estan els federalistes progressistes espanyols? Qui rep tribut a l'estupenda visió federalista i plurinacional de la II República? Qui recorda encara a l'esplèndid Pi i Margall? Qui queda a Espanya de la transició i l'antifranquisme amb tants intel·lectuals d'arreu de la península ibèrica que professaven ideals progressistes i federalistes? Però on són per reclamar respecte a Catalunya -no al seu govern, sinó a la seva gent i a la seva voluntat popular-? Però com ens han tornat a fer el mateix que amb l'Estatut del 1931 de Macià retallat el 1932 la dreta espanyola -que evidentment té la seva història i no canviarà- i l'esquerra, sobretot aquest cop, no ha contestat?

En part, és pel sistema de valors d'aquest tardo-capitalisme (egoïsme, "campi qui pugui", endollisme, paraxutisme, xarxa de favors i contactes, oligopolis de poder econòmic i polític, partitocràcia, ...). Actualment, ningú defensa res si no es a canvi de res. A part, no dona vots defensar la identitat catalana i el respecte pel seu codi civil, les seves tradicions, la seva cultura, la seva forma de fer i de ser. Però hi ha alguna cosa més... Possiblement la transició ens va donar una idea equivocada dels -per exemple- nous líders del PSOE. Les sigles són les mateixes però els temps han canviat. Qui més recorda la República al PSOE, més se n'oblida amb la visita al Rei, o amb les polítiques contràries al "socialismo y al obrero". Algú ha segrestat el partit? Possiblement. No és pas l'únic partit al qual l'actualització discursiva i analítica, ha convertit en traïdors als ideals originals de la fundació del partit. Desenganyem-nos. Jo el primer. No hi ha res a fer. Pujol va intentar fer "pedagogia" del "fet català" però és que no hi ha cap "problema catalán", perquè ser com som no hauria de ser un problema, i més la lliure expressió dels sentiments (també nacionals). Però per alguns ho és. La dreta, uniformitzadora, feixista, nacionalista espanyola, conservadora, capitalista... és evident que no canviarà mai. Portem 30 anys de democràcia, i el centrisme aznarista dels seus inicis fou una forma pràctica electoralista però res més lluny de la tradició del seu partit, la seva ideologia, i de la seva història passada.

Al PSOE, potser en queden de "federalistes" -no asimètrics- però no pas, de "federalistes plurinacionals". I aquest és el principal problema del conflicte.

Com és que no saben donar arguments o aportar projectes de futur més enllà de quatre gats del PSC i alguns federalistes convençuts de les "anomalies" vasca, catalana, valenciana, balear i gallega? Com és que només "Somos Federalistes", sectors d'IU (influenciats pels que necessitem aquest plurinacionalisme, per tant, sobretot d'EUiA, dels catalans), ...; volen reformar la Constitució espanyola després de la fi de la via autonomista encallada al TC? Com és que pocs valents com el jove periodista del Público que debat a VEO7 reclamen un dret com l'autodeterminació per a Catalunya, el defensen, l'amparen i l'argumenten?

Democràcia és "voluntat majoritària del poble", i si aquest vol opinar sobre el seu estatus com a organització político-administrativa té tot el dret. Qui no ho accepti, té por del poble, és clar. I per tant, traeix la democràcia (un concepte ja banalment usat) en el seu sentit més intrínsec i profund.

Fa poc, com a defensor dels valors federals (arreu: a tots els governs multinivell, a totes les institucions públiques i privades, ...) vaig firmar el manifest de "Somos federalistes". No m'arrepenteixo. Si Catalunya és independent, voldré que sigui federal. Els valors federals es poden defensar en diverses situacions i àmbits polítics. Però ja llavors estava prou desencantat. Un Jaume Bosch (ICV) poc entusiasmat li va reclamar a Isidre Molas (que no nego el seu federalisme convençut a nivell espanyol) en una sala plena de federalistes per encetar el manifest de "Somos federalistes", que "fins que el PSOE no es cregui el federalisme com a projecte malament rai". Però si amb Zapatero -que prometia tant a nivell social i nacional-, totes les promeses s'han quedat en res... què hem de fer? Més anys de "pedagogia convergent", més anys de "socialisme federalista" no dut a la pràctica? No podem hipotecar el país.

En aquesta consulta, no hi havia ningú que oferís projectes alternatius (federalistes, vull dir). El PSC quedava retratat i ICV amb sector sobiranista intern i una formació municipalista amb la que està en coalició declaradament independentista com EPM (de la qual està integrada ArenysdeMunt2000, partit de l'alcalde d'Arenys de Munt) "en té prou" en intentar controlar la situació. Llavors, o estaves amb els falangistes o amb els demòcrates independentistes. Estan molt contents els promotors però la culpa és dels espanyols.

El gran aprofitat
ERC ha estat el partit que més ha aprofitat el fet. Tant per ficar-se medalles (merescudes en part), tant per tornar a intentar activar la militància un xic desil·lusionada i passiva pel fet de ser un partit governamental de cara a la pròxima campanya electoral, tant per intentar tornar a donar l'imatge d'independentisme "sense complexes" a les bases que han deixat de militar al partit (però potser encara mantenen el carnet a les joventuts), etc. Perquè venen les eleccions, i tot el regitzell de consultes que es faran als ajuntaments liderats per Decidim.cat (que segurament seran localitats amb una majoria social favorable) fan que Esquerra torni a posar l'eix independentista de forma desacomplexada en el debat electoral (oblidant el seu passat amb el PSC). A més, la seva aposta per ser el partit majoritària de l'esquerra catalanista perquè així existeixin només dos partits nacionalistes (un de dretes, CDC, i un d'esquerres, ERC) li està surtint bé amb la creació fa un any de sectorials ecologistes i amb alguns (són pocs) votants nacionalistes socialistes -maragallistes- reconvertits a independentistes seriosos. ICV que vol posar l'eix social al davant del debat públic per la pluralitat interna en el debat nacional, també ho té cru (més els Mossos amb Bolonya i tota la campanya mediàtica que pateix). ERC tot i R.Cat podria mantenir els seus vots amb problemes en ICV i PSC, i també a CDC per falta de definició.

"Oda a Espanya" de l'avi de Pasqual Margall?
Els amics dels pobles d'Espanya tenen poc temps, perquè la paciència s'ha acabat. Amb aquesta desafecció, les consultes cobren esperança a la gent del país, i això és la base perquè la política torni a ressorgir com a valor de prestigi, com a efecte de la voluntat popular; no com una mera gestió burocràtica. Fa poc que penso que l'eix social tindrà més pes si l'eix nacional perd sentit per falta d'enemic. Això només seria possible amb la independència si l'enemic nacional no es busqués dins, que seria molt perillós. Una Espanya burgesa no és pitjor que una Catalunya burgesa. Recordem-ho.

A més que amb això de les consultes, els dirigents locals "passen olímpicament" dels sistemes de direcció estratègica i política dels partits polítics parlamentaris. Em sap greu dir-ho, però em sembla una molt bona senyal deure's al poble i no a...l partit. Aquesta partitocràcia cada cop fa més pudor a democràcia feble.

Articles: Salvador Cardús: "La independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix amb la bona feina de cada dia" i Què passaria al Baix Llobregat?
(El referèndum d'Arenys difícilment es pot impulsar en altres comarques de Catalunya).

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

L'educació en el punt de mira (del bloc sobre Bolonya)

http://joangilsobrebolonya.blogspot.com/2009/09/leducacio-en-el-punt-de-mira.html

Més consultes, més autodeterminació

Mentrestant la Diada oficial i les diades "pròpies" com la de l'Ei s'estan organitzant: L'Esquerra independentista justifica els crits a Esquerra; Arenys de Munt continua donant més i més titulars convertint així l'eix independentista en un debat mediàtic de plena actualitat i és que serà un setembre (ja està sent) molt intens. CDC i ERC estan a favor de la consulta. Tot i que ERC més fermament que CDC. Per CDC no és la seva prioritat. ERC en canvi, juntament amb les CUP, les promourà a altres poblacions. I és que un ampli sector clarament independentista está fart de la postura dels dirigents de CDC i de la federació amb UDC. Al igual que les CUP. També ho està EUiA que defensa el dret a l'autodeterminació però que aposta per la papeleta d'un Estat federal i republicà espanyol. ICV per la seva banda no s'ha expressat clarament. Un dels seus dirigents (ex-conseller Milà) està fent d'advocat defensor de l'alcalde (d'AM2000, partit integrat a EPM, formació política que està en coalició electoral amb ICV en les eleccions locals).

Amb Arenys de Munt, els nacionalistes treuen pit: “Negar una consulta popular és una barbaritat democràtica” , Arenys de Munt contra l’imperi
"Quina mena de nació és aquella que ni tan sols es pot plantejar què vol ser en el futur?",Trias: “Estic a favor que Catalunya sigui un dia independent” i ERC impulsarà mocions com la d'Arenys en altres municipis catalans.

Més notícies: La Gripe Común provoca más muertes que la Gripe A i Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo.

Manifestacions anti-chavistes "arreu" del món

El Govern en ple d'Hugo Chávez té pros i contres com tots els governs, però el que està ben clar és que després de la rebel·lió militar fallida el 1992, el seu partit (PSUV) no ha parat de guanyar comicis electorals amb un munt de consultes i espais de democràcia participativa oberts. A més, amb l'aplicació de les anomenades "missions bolivarianes" ha dut a terme un munt de polítiques socials autènticament necessàries en una societat amb una divisió de classes molt marcada. On les desigualtats socials encara existeixen, però són tractades com a problemàtica social. En les dictadures militars i els governs democràtics oligàrquics mai s'havien proposat realment intentar frenar aquestes desigualtats socials amb la seva acció de govern. I no només això, la dignitat d'Amèrica Llatina cobra vida amb el projecte de l'ALBA, el projecte regional bolivarià. La CIA fou durant dècades el braç executor del país en el qual la resta d'Occident encara s'emiralla: l'estat més terrorista de la història de la humanitat, els EUA. Des de que van sorgir fronts de lluita social profundament d'esquerres i sobiranistes marcadament i declaradament anti-imperialistes entre organitzacions de camperols i organitzacions socials, el poder dels EUA a la zona s'ha anat esvaïnt. No obstant, per assolir l'hegemonia política en aquests països hi hagut moltes batalles perdudes durant la història (la mort dels guerrillers liderats pel Che, el cop d'estat i posterior assasinat de Salvador Allende, etc.). Ara, els EUA, tornen a intentar mantenir part del seu espai d'influència amb les bases militars a Colòmbia, amb l'únic dirigent pro-ianqui de la zona, el president Uribe. Tot i això, els intents de cooperació regional juntament amb les nacionalitzacions dels recursos estratègics (en el cas de Venezuela, el petroli) que aporten sobirania, independència i poder en les relacions internacionals; encara estan a mig camí. Al cap i a la fi, les batalles pel lideratge regional entre Brasil i Argentina encara continuen vives, tot i que sembla que Lula da Silva està guanyant aquesta batalla per moments. I és que Amèrica Llatina ja no és la que s'explica d'una forma profunda i concisa en el llibre del magnífic escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Ha canviat. Ara vol ser partícip de la seva pròpia història, ha recuperat la dignitat que havia perdut en les descripcions més o menys històriques que es feien en "Las Venas Abiertas de LatinoAmerica". Governs social demòcrates i governs del socialisme del segle XXI s'alcen contra la dependència de l'estat que els havia maltractat. Uns amb més força i altres amb més parsimònia. Uns situats en l'esquerra moderada i els altres en l'esquerra radical. El sector de Lula i el sector del Chávez. Tot i la divisió, pel que sembla, i pel meu agrat, s'estan entenen força. Més del que ens podíem esperar. Hem de ser conscients de les dificultats perquè fins i tot una Unió Europea que ja gaudeix d'institucions comunes, tingui tant difícil el fet de tenir una mateixa veu i avanci en un únic sentit.

Tot i aquestes esperances posades en els governs d'esquerres d'Amèrica Llatina, cada un d'ells ha comès errors, incloent el govern chavista. Però tampoc m'interessa parlar-ne ara mateix.

La raó del meu escrit són les últimes manifestacions anti-Chávez convocades a tot el món; les quals han estat molt minoritàries, que no vol dir que no s'hagin de tenir en compte. La majoria de grans mitjans del negoci de la comunicació de masses però, no han donat gaire material fotogràfic; la qual cosa significa que ben poca gent hi ha assistit i que per tant, no podran teir l'excusa per atacar el govern chavista en les seves Editorials. I és que com el munt de gent que va sortir el dia del cop d'estat que li va intentar fer al govern democràticament elegit de Venezuela l'any 2002; costarà de repetir-se; perquè el poble d'Amèrica Llatina vol fundar la seva història present sense cadenes imperialistes i sense mentides mediàtiques. Pancartes com "Viva la paz, la democracia y Micheletti" al costat d'altres com "Chávez dictador" es desacreditaven elles soles.

Comentaris:

Àlex Benito
Joan, per l'amor de déu, has escrit això a la una de la matinada d'un dissabte?Pero es que tu no descansas nunca o que?
Fa 15 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
Estic d'acord amb tu en un 98 %, que ja és molt.L'altre 2 % m'haig de manifestar parcialment en contra.Entenc que la geoestrat... Llegeix-ne mésègia política és molt complicada.Tinc un amic virtual (messiànic) veneçolà. Ell estudia dret gràcies a Chavez, a la universitat popular nocturna bolivariana. No discuteix res de Chavez. També és cert que gràcies a ell, ha obtingut més ajudes socials. Però, hi ha un fet que m'horroritza. Hi ha molta gent, que si són antiyanquis, per força han de ser pro-islàmics. I és aquí el seu error. Veuen l'islamització com una sortida per buidar el poder d'influència dels EEUU. Jo crec que estan canviant les forces. Els àrabs són tant o més imperialistes com els mateixos americans prò de religió diferent. Sàpigues que des que Chavez és al poder, legions de predicadors musulmans estan desculturitzant els indis amazònics, inculcant-los l'islam, etc. Ho trobes positiu?
Fa 7 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
...de la meteixa manera que en el passat, missioners evangèlics americans van assaltar la selva. És igual d'horrorós.Jo estic en contra el fanatisme religiós americà, dels hipòcrites i també, de la visió de "guies del món" que s'autoproclamen els successius governs de la Casa Blanca. Per aquest motiu no haig de ser pro-islàmica. No ho sóc per cap de les seves opcions reacconàries.
Fa 7 hores · Esborra

David Casanella Heredia
Portes defensant Chávez tota la teva vida... Què més vols que t'hi digui? Faci o no política social (i això ja seria un debat), és evident que també és un dictador. Si tu creus que els dictadors poden estar justificats, doncs d'acord.
fa prop d'una hora · Esborra

Joan Gil Oliveras
És que un dictador no guanyar comicis electorals ni en proposa de "gratuïts" posant el seu càrrec a disposició del poble, David. És per això, que voldria més argumentació i crec que ens pots donar molt més de tu.
fa 2 segons · Esborra

Joan Gil Oliveras
Jo tampoc hi estic d'acord Noemí. No crec que s'hagi donat a entrendre això en l'escrit.

Visca el Socialisme!

Catanyol o català?

Xapó!
Guardans o la moral sense gramàtica
Font: www.elsingulardigital.cat

-> Molt bé. No es podia explicar millor. O "catanyol" o català.

Un altre article: SENTÈNCIES I CONSULTES
"Espanya no vol respectar el dret de decidir de la ciutadania catalana ni l’Estat és prou democràtic per deixar que s’exerceixi aquest dret" (Força interessant sobre una ex-membre de la PDD)

Referèndum sobre l'autodeterminació a Arenys de Munt

EL FACTOR D'ERC: DELS QUATRE GATS AL PARTIT

ERC ha aconseguit el que va tapar el pujolisme: posar en el centre del debat mediàtic i popular el tema de la independència. I més important i trascendental que això ha estat posar-lo de tal forma que sembli possible. Perquè la majoria de la massa social accepti la possibilitat s'han de sentir veus respectades, com més plurals millor. Que allunyin l'independentisme del record de la lluita armada. Per això, i d'acord amb el Dret, s'han canviat conceptes com "autodeterminació" per "dret a decidir". Els conceptes que han estat bastament usats en la història més recent, estan tenyits de connotacions bèl·liques. També, al ser Esquerra un partit governamental, s'ha donat seriositat al projecte independentista. S'ha passat del freakysme o el tema dels "nostàlgics", a resorgir com un tema (històric però nou a la vegada) de plena actualitat. L'eix nacional, i sobretot l'eix unionisme-independentisme ha anat agagant força. A més, quan el discurs calia apropar-se a un públic no tant habituat a termes ètnics o culturals, s'han usat conceptes més laxes com "Nació de Destí" (com si totes no ho fóssin de destí). Així, velles connotacions negatives del nacionalisme s'han esvait en part de la mentalitat popular. Amb les CUP amb més poder, ERC s'ha pogut centrar en la política catalana. L'estratègia de ser EL partit d'esquerres catalanista ha fracassat per unes bases descontentes. Però en l'escena han entrat noves cares, noves plataformes, agrupacions de ciutadans, iniciatives locals, diaris digitals, etc. (també gràcies a que ERC exerceix el poder en la CCAA de Catalunya).

Tot i això, els d'Esquerra són força sapastres i a més de no acabar d'assolir l'Editorial de l'AVUI+ (des del meu punt de vista), han sortit masses cops malparats de la seva inexperiència en política seriosa. A més, el fet de centrar-se (també en l'eix ideològic, no només en termes de moderació-exaltació), tampoc els ha ajudat gaire ja que la mal anomenada societat civil (sobretot, el teixit empresarial) -que en realitat són els lobbis i els poders fàctics- són molt conservadors i no es faran d'Esquerra.

EL FRACÀS DEL PUJOLISME I LA SEVA AGENDA POLÍTICA COM A INICI D'UNA NOVA ETAPA POLÍTICA CATALANA I COM UN ESPAI PELS INDEPENDENTISTES

El pujolisme va intentar amb el "peix alcove" difuminar Catalunya, el seu poble, el sentiment de pertinença amb el partit (CiU) i fins i tot (degut al seu carisma) va intentar (gairebé aconseguint-ho) encarnar la definició de país en la seva persona. Per tant, la voluntat de la Nació residia en el govern català pujolista que seguint amb la seva història (Lliga, Regeneracionistes, Cambó) van fer de la "governabilitat d'Espanya", avenços significatius en l'autogovern; però també una creixent massa popular que reclamava un canvi d'aires i sobretot de mentalitat de país més oberta. Carod va fer d'ERC, un partit important electoralment, que va tenir la clau per formar govern; però les raons també van ésser a nivell espanyol (personificava l'anti-Aznar). Ara que el debat i el discurs més enllà de les sigles polítiques ha agafat més força, el projecte independentista està en l'agenda pública (ve, en la meitat de la població que li interessa la política).

EL DISCURS DELS INDEPENDENTISTES ARA TÉ MÉS FORÇA

Tot i les friccions està ben clar, que l'eix independentista està agafant força i que la legalitat espanyola està forçant la seva maquinària constrinyent tota opció política fora del seu marc. Tot règim polític fa el mateix. Es tanca en si mateix quan el conflicte ja és al carrer. Però allò positiu del conflicte és que s'ha estès la idea que tot i ser "viscut" amb passió; pot esdevenir un procés de transició pacífic. I això dona esperança, i és el que la societat necessita per donar suport a qualsevol opció política que vegi viable. He de reconèixer que els vaig anomenar "somiatruites" però que han assolit algunes fites a curt termini. Clar està, que tot no tindria sentit si la fita final (la independència) no s'assolís. Per això, caldrà una majoria social. I de moment no la tenen, perquè tot i la mediatesa de la temàtica; el sistema de partits tampoc és que hagi canviat substancialment. Això si, el seu discurs s'ha vist reconfortat pels últims fets d'actualitat. Ha tingut més pes i més interès per al públic (el català emprenyat) "la idea de que ens prenen el pèl" que el difícil discurs dels governs multinivells, de la legalitat vigent, de la complicació d'arribar a consensos amb el govern central, del poder dels alts funcionaris de l'Estat, etc. S'ha acabat entenen Espanya com un subjecte polític força homogeni pel que fa els interessos. I Catalunya, tot i veure's més plural i heterogènea, s'ha entès que era l'antagonisme a Espanya. És, en essència, el discurs de sempre; que ara té més força. Alguns factors ja els he comentat. A més, per exemple, el fet de la nova figura de l'independentista no nacional però econòmic; ajuda a que nous perfils de ciutadans entrin a formar part d'aquest sector que aposta pel dret a decidir.

SEPTEMBRE CALENT

Aquest setembre, hi haurà referèndum a Arenys de Munt muntat per una associació política. Hi haurà l'11 de setembre que segurament serà aprofitat per qualsevol activista (JERC, EI) que vulgui posar més a la taula del dia a dia (a casa, al bar, a la feina) aquest tema. També la Marxa de Torxes per la independència. Tots aquests actes i fets fan que altres debats (que en realitat són més quotidians i viscuts com l'atur, ...) no tinguin tant espai televisiu, radiofònic, escrit ni popular. Això ajuda a crear un estat d'opinió, a favor o en contra, això és el de menys. El que és realment important i clau és que estigui en l'ordre del dia a dia i que els fets d'actualitat es puguin relacionar a aquest anàlisi entorn aquest eix independentista.

SENTÈNCIA DEL TC: TINC DUBTES DE QUÈ CALDRIA FER

A més, podria haver-hi manifestacions prèvies (o no) i posteriors (o no) a la sentència del TC. Aquí sóc més reaci. Crec que forma part de la llibertat d'expressió i que millor seria com ja va dir Solé i Tura que el TC no dictés sentència després de cap referèndum popular. Si no la voluntat de la ciutadania queda en entre dit; i si la llei està legitimada és perquè representa la voluntat de la societat, no? Però també crec que s'hauria d'acatar perquè estem en un Estat de dret i el TC ha de merèixer el nostre respecte institucional. Però clar, tota institució està formada per persones i ja sabem com es configura el TC (de forma política entre dos partits). Per tant, allò de la separació de poders també és una broma. Clar que també tota llei és interpretable perquè res en aquesta vida és neutral o 100% imparcial. I la sentència es durà a terme per unes persones que no hem votat i que estan dividides per dos sectors, que alhora no són aliens a les voluntats de dos partits polítics concrets (PPSOE). Com que estem vivint en un Estat de fireta on el Dret no és res més que la voluntat d'una èlit immobilista; i on tota consulta popular fa por. Tot això no donarà més que raó als independentistes que només volen preguntar a un poble amb administració i govern regional propi quin vol que sigui el seu futur. La gent que creu (en realitat, tots morirem) que té alguna cosa a perdre (no parlo de la dignitat clar) és la més perillosa. És aquella que quan trontolla l'estatus quo en el qual s'hi està tant bé, fa el ridícul com l'està fent el jutje que prohibeix que l'ajuntament doni recolzament logístic a la consulta. Saps què? Fem-ho a mode d'enquesta personal. Total, és un poble. Quan les lleis no responen a la voluntat popular, no són Dret. La existència del Dret rau en la tradició, en la costum, en (per desgràcia per mi) els canons socials, en els marcs conceptuals i en les elits que pacten les "lleis supremes" (en aquest cas Constitució).

Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que hagi augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.

Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que així augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.

EUA. Més del que realment és.

EUA és la potència hegemònica en relacions internacionals. És el primer estat que intervé de forma oficial o més discreta en la resta d'estats del món, saltant-se la sobirania d'aquests, en pro dels seus interessos econòmics. O millor dit, dels interessos econòmics de les classes dominants nord-americanes. És el pol que defineix el sistema internacional. El punt neuràlgic. No obstant això, sempre he pensat que una cosa és la potencialitat i l'altre l'ús d'aquesta. EUA entraria dintre dels estats que l'han usat al màxim; sobretot en termes militars. En canvi, Xina, durant molts anys ha estat un estat amb grans potencialitats que no ha usat al màxim. Per això li deien la "Vella Dorment". Altres països també serien bons exemples. Sobretot, aquells que han rebut cops militars orquestrats des del Pentàgon i la CIA. Sobretot aquests.

Els Estats Units doncs, són l'estat més important del món i no és menys cert atribuir-li la victòria ideològica, de model d'estat, d'economia i de societat. Va guanyar la batalla a la Unió Soviètica. Sempre he cregut però, que la ment és tant poderosa que ens pot desdibuixar la realitat empírica. I que podem creure'ns qualsevol cosa. I que podem donar-li més valor, més importància, més rellevància a una cosa que no en té tanta. EUA per exemple, està sobrevalorat. Els criteris més racionals i científics ens ho podem demostrar. Amb això no vull dir que els EUA no hagin estat el país que més constantment ha usat el terrorisme d'estat a Amèrica Llatina. Tampoc voldria negar la seva importància a nivell internacional. Ni tampoc voldria donar supremacia científica als meus criteris. En podríem usar uns altres i sortiria un altre resultat; però a partir dels que usaré podré concloure això: que els EUA estan sobrevalorats tant per la narrativa dominant, com pels mites que l'envolten com per les xifres econòmiques. Tot i això, no podré negar que continua sent l'Imperi.

Malauradament pels EUA, la Xina (i l'IBSA) s'han despertat. I un món multipolar se'ns pot obrir aquestes properes dècades si els EUA no tornen a usar la seva potencialitat al màxim. I sobretot, -i m'he en descuidat de dir-ho anteriorment- no l'usa sota formules de fer política gens ètiques. Ja que en part, aquesta és la clau de la hegemonia internacional dels EUA. La seva poca ètica i moral. Ho sigui, que se salta els drets humans i el dret internacional públic sempre que ho considera positiu pels seus interessos.

El que voldria doncs, és expressar que en alguns aspectes l'hem sobrevalorat. EUA és menys del que ens imaginem. I en canvi, d'altres països que no han usat tota la potencialitat que tenien, els hem menytingut en les nostres gràfiques i rànquings analítics del mapa internacional.

Em disposo doncs, a acabar amb molts mites.

La majoria de recursos naturals, font de riquesa, se situen als països del Sud, als estats subdesenvolupats. Aquests estats han estat constantment espoliats pels estats rics. La utopia del comerç just està lluny de realitzar-se; per desgràcia. A Cuba, per exemple, hi ha menys analfabetisme dels Estats Units d'Amèrica (dades de les NNUU). Tot i això, EUA per la opinió pública internacional és un país ric. Primer hauríem de debatre que volem dir quan parlem de "desenvolupament". Per mi ho és en termes de l'IDH i no del PIB però en canvi en la narrativa dominant és el PIB. I en això, EUA hi surt en molt bona posició. Tots sabem les mentides del PIB, o millor dit, les realitats que pot amagar: les desigualtats socials i la gran concentració de capital per part d'uns pocs. Valorar el desenvolupament així és fer un flac favor a l'anàlisi social. A Cuba hi ha menys mortalitat infantil que als EUA. Si vaig prenent Cuba com a exemple és per generar controversia, per generar reflexió. No usaré els països nòrdics. No trencaria doncs, amb tòpics; els podria estar regenerant.

Continuarà després de les vacances.

Interessant article d'opinió al Regió 7

DESGRANANT

No ens mirem tant el melic

MIQUEL REGUANT
h, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, /
nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!
Així comença el poema de Salvador Espriu i molt sovint, i encara més darrerament, m'hi sento identificat.
Estem en un moment en què sembla que molts dels nostres polítics quan parlen només ho fan pensant en la foto i no en el país i en les persones.
Però els polítics són ciutadans com nosaltres i, per tant, només són un reflex d'una societat en què preocupa excessivament la imatge i els resultats immediats.
I es valora poc el treball voluntari, l'esforç que no té resultats fins molt més tard, la reflexió...
I sembla que tot allò que es fa sigui per algun interès amagat.
I estem instal·lats en una dinàmica de la queixa sense que ningú no sembli responsable de fer, de decidir, o d'equivocar-se. Sempre hi ha algú que en té la culpa, algú aliè, però... (el govern, l'oposició, Madrid, els americans, el cap de l'empresa, el treballador...).
I no és que no siguin veritat en alguns moments algunes culpes, però potser caldria canviar la dinàmica en positiu perquè cansa sentir la queixa permanent.
I arriba un moment en què voldria marxar tot i que no sé si en seria capaç, ja que, com Salvador Espriu, "sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Però no és només la meva covardia que em dificulta abandonar.
També hi ha persones que durant tota la seva vida, alguns ja morts, han mantingut la persistència de deixar de mirar-se el melic i estar sempre a punt per al que calgui.
Persones que no miren qui ho demana, que no miren qui es pot posar la medalla, persones que superen els seus dolors i pensen que poden fer per ajudar a millorar un món on encara hi ha moltes coses per fer.
I aquestes persones que conec em fan veure que hem de ser capaços de mantenir la capacitat de generositat i de treball per al país, oblidant el que puguin dir o pensar.
I m'agradaria que d'aquestes persones anònimes, però pilars autèntics de la societat, tots en seguíssim la manera de fer i de treballar.
I, si ho féssim, malgrat les dificultats actuals, tindríem una societat més forta i solidària.

Notícia: Catalunya queda lluny d’arribar als objectius europeus d’educació

Més enllà del finançament

Tothom té dret a debatre allò que consideri més rellevant o d'allò que cregui convenient i pertinent fer-ho perquè és d'actualitat o interessant iniciar-ne unes reflexions. Això ho podem fer tots al carrer, a casa nostre, al passadís de la facultat o al bar. Ara; la opinió pública es confecciona a través dels mitjans de comunicació de masses. I aquests només parlen d'una cosa, tant en articles d'opinió, com en Editorials, com en les mateixes notícies. I la majoria, com era previsible, amb simpaties polítiques; intentant qüestionar només aquells als quals els accionistes del mitjà no són aliats dels seus interessos. Per això, en ocasions hem vist canvis de camisa, també en les editorials d'alguns diaris quan hi ha canvis de govern. "Qui paga, mana"; desgraciadament és una realitat per a molts. Doncs aquestes editorials no paren de parlar del mateix: del finançament. I la veritat, és que em cansa. I ho volia expressar. A més, molts diaris digitals (singulardigital, tribuna, e-notícies, crònica, directe.cat, la directa, vilaweb) subvencionats, alternatius o "independents" també han apostat per aquesta deriva. I els blocaires estan entusiasmats amb aquest tema. La majoria d'opinòlegs i blocaires critiquen "la classe política que ven Catalunya per quatre rals". A part de que m'agradaria veure'ls a tots ells en la mateixa situació, intentant governar de forma seriosa i responsable i alhora intentar tenir un paper en aquest món polític cada cop més multinivell, més fragmentat, més burocratitzat, amb elits més tancades i amb mil grups de pressió al seu darrere. Però anem al tema. El finançament. Sabeu l'única notícia que m'ha semblat interessant més enllà de l'autobombo o de la postura de broma (en el sentit que és incoherent amb la seva trajectoria de peix alcove) de CiU? Una mena de reportatge sobre com es podrien destinar aquests diners. Molt interessant. Ara si que parlem en el llenguatge dels treballadors. Servirà per més polítiques socials? Servirà per eixugar el dèficit de la sanitat pública catalana? Debats que són prou interessants i importants per al benestar de la nostra ciutadania i pel progrés del país (aquell del qual tant se'n preocupen els nacionalistes). L'únic partit que ha començat a tocar aquests temes ha estat ICV. Increïble pensaran? No. És el que fa des de sempre, més enllà de debats categòrics, que no ens duen enlloc, altament partidistes, pesimistes o "debats de luxe" (aquells que es poden permetre els que tenen les necessitats cobertes). Ara, la Rahola (que és una parodia de si mateixa), no està d'acord. ICV són uns kumbayàs. Això si, són els únics que més enllà de la societat civil, el peix alcove, Convergència, l'espanyolisme, la moderació, el patriotisme, ...; és preocupa per allò important i que fa gran al país. Els serveis socials.

Diuen que els polítics no parlen el mateix llenguatge que la gent del carrer. El mateix passa amb els mitjans de comunicació de masses, i sobretot amb els seus opinòlegs. Això si, aquests semblen més seriosos, tenen més prestigi i se'ls don més rellevància intel·lectual de la que realment es mereixen.

Del bloc d'e-notícies (Políti.cat)

Com dona Antena 3 les notícies. TV3 o Antena3? Tu, ho tens clar?

No és una novetat la forma en la que dona les notícies la cadena privada espanyola Antena3. Mal gust, sensacionalisme, opinió barrejada amb espais informatius, barruer, morbós, etc. Aquest és el seu estil; ben conegut per tots i totes si esteu d'acord amb el que estic expressant. No obstant això, sempre et soprenen. Un dia qualsevol vaig prémer el botó "6" per veure que hi donàven.

La primera notícia ja em va sorprendre. "Han mort uns quants guerrillers terroristes de les FARC". Ho van donar com si fos una gran notícia de la qual hauríem d'estar tots orgullossos. Com si qualsevol mort humana no fos despreciable. I com si d'una alegria es tractés van tractar la notícia amb l'habitual forma que tenen de tractar diferents contextos, que és assimilar-los a l'espanyol, fent-nos entendre que les FARC són "com una mena d'ETA a Colòmbia". Més lluny de la realitat no poden estar. No en sóc jo un expert en relacions internacionals, però de ben segur que els que ho són saben distingir la situació colombiana on la violència és present als carrers per part del narcotràfic, les màfies, la seguretat privada, els paramilitars, les forces d'ordre de l'estat i la guerrilla. La realitat allà és una "normalització" de la violència. La història de les FARC és molt llarga i prové de catòlics i pagesos que es van armar. També EUA hi té un paper lamentable, com no podria ser d'una altre forma. Amb un intent de pacificació, la dreta va deixar que durant una època es creés un partit (sorgit d'alguns antics líders de les FARC) que substituís la lluita armada com a gran partit d'oposició. Es va dir Unión Patrótica, però milers de militants i sobretot els seus líders van morir suposadament per paramilitars. El conflicte armat colombià és molt antic i es disputa sobretot a la selva, és un conflicte en ocasions internacionalitzat; i sobretot és molt diferent (tot i les semblances) al conflicte basc amb l'ETA.

La segona notícia, més del mateix. Una acció conjunta de l'exèrcit de Xina i de Rússia (estats que no respecten gens els drets humans) era felicitada per la locutora d'Antena3. La felicitació tenia trampa. Era una acció coordinada dels dos exèrcits per col·laborar amb la lluita contra els seccesionistes xinesos. Ho sigui, que Antena3 celebrava el terrorisme d'estat perquè era contra -segons la presentadora de l'informatiu migdia- "els radicals, els separatistes, ..." (amb el to pertinent).

Amb això ja sabem que Antena3 no li preocupa justificar el terrorisme d'estat ni donarl es notícies de la millor forma periodísticament parlant. No tenen ètica professional? No volen ser objectius però en canvi parlen "d'informació veraç" quan es refereixen a les seves "noticias de Antena3"? El pitjor és no ser-ne conscient, perquè els que no són conscients que un sol informatiu de masses és una màquina de creació d'opinió pública, són aquells que cauran en la trampa de la desinformació, de la no contrastació, de la dictadura de la única veritat que deia Eduardo Galeano.

Canviant de canal vaig anar a parar a "Intereconomia tv". Ja els coneixia de la seva etapa digital. Durant un temps els vaig seguir la pista al igual que Libertad Digital i altres mitjans conservadors que emergien en la xarxa d'Internet. Ara però amb la TDT s'ha consolidat el seu espai i fins i tot, pels comentaris que reben dels SMS (gran negoci per cert...) me n'adono que tenen un públic molt plural. Tots sabem aquell col·lectiu -existent- de catalanistes que escolten la COPE per refermar el seu posicionament polític. Doncs a Intereconomia les notícies les donen quasi com un seguit de judicis de valor, jocs de paraules, bromes i també mal gust. L'altre dia van parlar de Venezuela, i es van referir al president democràticament elegit pels venezolans i que va patir un cop d'estat el 2002, Hugo Chávez i Frias, com a "gorila roig". Així estan els ànims i així insultem el periodisme de qualitat. Així ens va. A mi no em semblaria malament que això passés en un debat d'un nivell baix o mitjà entre contertulians (no pas en un debat de l'estil de l'Àgora clar); però en un informatiu, cal? Com a mínim a Cuatro, ja ens avisen que els informatius de Gabilondo són "diferents". Ho sigui, que es fan judicis de valor constantment. Sé que és difícil ser objectiu, imparcial, neutral i 100% professional. Tampoc ho demano perquè no existeix aquest tipus de periodisme ni existirà mai, la perfecció professional és una quimera. Tot i això, els bons intents com en el cas de tots els programes informatius de TVC són una alegria pel públic que de debò, vol estar informat.

Jo em quedo amb TV3, però mirant de tant en quant una altre cadena o diari per tal de contrastar.

Nou màrqueting del tripartit (al bloc d'e-notícies)

Nou màrqueting del tripartit

Aquest és el gir més important i visible que ha fet el segon tripartit en relació amb l'anterior. Més enllà de l'anàlisi de l'obra de govern en la qual cadascú pot opinar de forma molt diferent, l'imatge si que ha canviat. I al meu entendre ha estat a millor.

Millorar la imatge de cohesió, d'unitat. Fer propaganda dels acords assolits amb el govern central i dels projectes que s'estan tirant en marxa com la dessalinitzadora del Llobregat. I sobretot, donar la impressió que s'estan fent les coses bé. Cal tornar a l'etapa pujolista de constant propaganda governamental ajudada per part de TV3 i per les constants ignauguracions del president Jordi Pujol.

Durant l'època de CiU al govern de la Generalitat es van confondre molts aspectes en l'arena política. Potser el segon tripartit ha volgut usar algunes d'aquelles tècniques de màrqueting polític. Només cal observar com han donat la notícia de l'acord de finançament des del govern i les cúpules dels tres partits polítics que el conformen.

Amb CiU el respecte institucional es va confondre o difuminar en la falta d'oposició. L'informació de l'obra de govern es va substituir gradualment per la propaganda partidista. El país per una forma d'entendre'l. CiU amb Catalunya. Pujol amb el poble català. No exagero al dir tot això. Tampoc negaré les dots i la intel·ligència -i el seu bon ús- de l'expresident Pujol en pro de CiU. Els governs del nacionalisme conservador i liberal de CiU van dur a l'idea de que la federació de centre-dreta representava els valors de Catalunya i la seva pluralitat. En aquest últim aspecte és on el PSC va iniciar una vertiable oposició, amb el retorn de Pasqual Maragall d'unes vacances a Roma. Una persona que aportà carisma (lideratge polític per marcar rumb a un èxit electoral), unitat al partit (entre els diversos sectors), pluralitat en el discurs (la Catalunya plural), aliances civils (com CpC) i un conjunt de sintonies amb la resta de partits d'esquerres que van acabar amb l'etapa pujolista. L'imatge també va fer molt per assolir aquell acord (Pacte del Tinell).

Actualment, CiU -amb bastant descencert i amb força soledat- vol fer entendre que el govern d'Entesa continua sent un govern desunit, on els partidismes jugen un paper molt important en el si del govern i on és més clau el benefici electoral partidista que l'imatge governamental o el bé del país (o el que entèn CiU com a país). No obstant això, els tres partits polítics d'esquerres han entès que el què cal és donar la impressió que són "partits de govern". Ho sigui; que serveixen com a partits.Que són útils per fer política a Catalunya.

I sobretot han volgut donar una imatge d'unitat. També en la crítica a les postures polítiques que ha agafat CiU. Posant de manifest últimament una mateixa idea que repetida moltes vegades crea un estat d'opinió desfavorable a CiU. Aquesta idea és la "marginalitat" en el posicionament envers el nou finançament autonòmic per a Catalunya.

L'imatge, sigui per desgràcia o no, és molt important de cara les eleccions autònomiques. Molts votants només tenen una "impressió" del partits, i no fan una autèntica comparació (degut a la quantitat de variables que caldria i al desinterés que produeix la política) de polítiques públiques proposades per les diferents opcions polítics.

Per això aquest posat del PSC d'èxit rotund d'un finançament que sembla incomplir l'Estatut (cal dir que tota llei és interpretable però també que el calendari fa temps que es va incomplir). Per això, aquest intent de teixir compliciats amb l'anomenada "societat civil" davant aquest tema. Per això, Esquerra l'ha donat per bo amb un exercici polític intel·ligent: posar un número de diners concret (3.800 milions euros) per fer entendre què era un bon finançament i què no ho era. Havent-lo assolit (tal i com ja es preveia segurament amb les converses entre Ridao i Castells) es quedava bé davant unes bases insatisfetes i un electorat descontent. També ICV que deixa en bon paper la feina institucional del Conseller Saura i se suma a l'imatge positivista de les últimes setmanes, també intentant posar-se alguna que altre medalla com la resta dels dos partits del segon tripartit.

El Govern de Catalunya liderat per Montilla ha entès doncs que les "paraules" són més importants que "els fets" (fent un símil amb el seu lema de campanya electoral a les eleccions autonòmiques). Perquè els "fets" es poden analitzar i valorar de diferents formes, però l'imatge ben elaborada i pensada des dels despatxos i amb l'ajuda i complicitat de diversos actors (columnistes, actors socials, ...) pot ser molt més eficient electoralment. En ocasions, la feina ben feta sense un bon màrqueting polític no serveix per res electoralment. Si no és notícia, és com si no s'hagués dedicat cap esforç. I si és fàcil de criticar i és criticada per molts sectors de la societat civil, genera desconfiança de l'obra de govern. Per tant, cal entendre que davant aquesta imatge electoralista i partidista que té la majoria de l'opinió pública, també hi ha una certa opinió pública catalana que no s'esmerça en analitzar la política catalana i desxifra l'actualitat política catalana de forma molt simple o a través dels grans mitjans de comunicació de masses, i per tant, amb un desdibuixament de la situació molt gran.

Notícies relacionades:

- Els Bombers fan costat a Saura

- La fotografia de la notícia: El nostre govern, satisfet amb el finançament?

-Unitat del govern en la presentació pública de l'acord de finançament de Catalunya

- Pacte sense precedents entre el Govern i la distribució per reduir el consum de bosses de plàstic a Catalunya

- Medi Ambient i Habitatge atorga prop d’un milió d’euros en ajuts als ens locals per a actuacions de prevenció de la contaminació lluminosa

Nou bloc

Nou bloc -> http://blogs.e-noticies.com/politicat/

Saura no es presentarà

Així ho ha deixat clar al Consell Nacional d'ICV. Fins i tot, TV3 ha començat el seu TN Vespre amb aquest titular. Sorpresa la meva; doncs penso que ICV és un partit ningunejat mediàticament pels mitjans de comunicació catalans i espanyols (en el cas d'IU). Semblava que dient que el tercer tripartit es podria reeditar, volia exposar en el si del partit que ell continuava sent vàlid com a cap de llista. Davant la millora d'imatge de l'actual tripartit degut la unió i a una forma de presentar el finançament i la dessalinitzadora dels millors temps propagandístics de CiU; potser Saura volia continuar sent cap de llista. Però els Mossos l'han desgastat i alguns joves dirigents volen la seva oportunitat.

Saura diu que no es presentarà com a cap de llista de la Coalició (ICV-EUiA) per a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un dels artífexs dels dos tripartits, i un dels seus màxims avaladors per acabar amb l'etapa pujolista a Catalunya i crear un govern d'esquerres i catalanista diu adéu. Però també ho diu el PSUC (més enllà de que existeixin nostàlgics al PSUC Viu). En la última Assemblea Nacional ja es va notar la regeneració del partit (ICV) amb Herrera com a secretari general d'ICV. Herrera és el símbol dels joves ecologistes de Nova esquerra incorporats al si del partit, molt actius i que han visibilitzat molt més el canvi d'estratègia i ideologia (amb certa pèrdua de sentit de país) del PSUC a ICV. Després de Ribó, Saura era l'últim eurocomunista (provinent del PSUC en els seus millors temps) que liderava el partit. Actualment en la direcció d'ICV, les noves corrents ideològiques feministes i ecologistes s'han imposat modernitzant el partit, els mètodes, la imatge i fins i tot el discurs ideològic. És un partit rejovenit. I amb la fi de l'etapa Mayol-Saura, el jovent agafa les rendes del partit. Encara que queden "homes forts" i seriosos del PSUC com Jaume Bosch. No obstant això, i la falta de rejoveniment en la resta de partits polítics; a ICV la cosa sembla que vagi massa ràpid. Fa quatre dies, Laia Ortiz era coordinadora de les JEV (joventuts d'ICV), i ara ja forma part de la direcció. No vull dir amb això, que les noves incorporacions no siguin vàlides. Ho són. No obstant, l'esperit del PSUC sembla que fa molts anys que es va perdre. Més enllà del context franquista i de l'ideologia comunista; s'han perdut de certa forma, valors com la vinculació amb alguns moviments socials (degut a la conselleria d'Interior), el sentiment catalanista, la visió de país, l'arrelament a les classes populars (mirem les enquestes quin és el votant estàndard d'ICV: classe mitjana de l'AMB), etc. A vegades, l'imatge d'ecopijos -molt poc merescuda- no és res més que una falta d'imatge clara sobre certs temes (la pluralitat en l'àmbit nacional per exemple) o l'èmfasi en alguns temes ètics i morals (que allunyen a alguns sectors i que desdibuixen la quantitat de propostes i d'iniciatives dels seus programes electorals). Ja vaig comentar en un altre post els errors d'ICV (com també allò que havia fet bé en el Govern d'Entesa). Herrera segurament serà el nou cap de llista però molts voldrien a Romeva. Esperem que a les primàries de setembre, deicideixin el millor pel partit i per tant, pel país.

Notícies sobre Saura:

• Herrera, salvo sorpresa
• Joan Saura: «Los cambios hay que hacerlos cuando las cosas van bien»
• Saura cede el testigo a los ecosocialistas de 1971
• Adéu al PSUC
• Saura deixa pas a Herrera
• El Consell Nacional d'avui
• Per què ICV diu no a la remodelació
• Milà, contra Herrera?
• Saura vol tornar a ser conseller d'Interior
• Milà deixa via lliure a Herrera

Notícies sobre educació:

• ERC presenta una enmienda para preservar en la precariedad a los becarios

• Universidad de Zaragoza: 87,77% de los estudiantes a favor de paralizar Bolonia

• El preu de les matrícules universitàries

• El Ministeri d'Educació estudia modificar el criteri de beques, beneficiant Catalunya

• Rebelion. “Bolonia es un intento patético, desesperado, de adaptar la universidad a un mercado laboral basura”
• El preu de les titulacions universitaries ha pujat un 33% des de la introducció dels Graus
• La Generalitat ha aprovat el Decret de Preus universitaris 2009-2010

• ¡Esto sí es Bolonia, señores Rectores!

• http://firgoa.usc.es/drupal/node/43591
• http://politica.e-noticies.cat/les-universitats-publiques-amb-laigua-al-coll-31448.html