S'ha posat en l'agenda pública i en el debat del carrer l'eix independentista
Plataformes sobiranistes, Reagrupament, Laporta, 10Mil a Brusel·les, corrents (ara si) declaradament independentistes a CDC (més enllà de la reivindicació independentista i històrica de les JNC), centres think that, el Centre de Negocis Català, centres d'opinió, diaris digitals nacionalistes, sentència del TC, el debat que varem tenir de l'Estatut encara present, etc. Tot això ha fet que l'eix social sigui substituït altre cop per l'independentista, evolució natural de la superació de l'eix nacional (per a mi l'eix prioritari perquè focalitza l'atenció en els problemes diaris, quotidians, concrets i que reclamen solucions més ràpides). Catalunya segueix reclament un bon encaix en Espanya, però els pobles d'Espanya que també ho haurien de reclamar, no ho fan. L'eix social, que volia el Govern d'entesa que fos el centre del debat públic i de la seva acció de govern, ha perdut centralitat mediàtica. Perquè la societat civil organitzada juntament amb plataformes ciutadanes independents poc suspitoses de ser cap "marca blanca" d'una estratègia partidista; comença a tenir pes de debò també en el debat públic més enllà del seu món, el privat. Una certa "desafecció" cap el Govern central, la brunete mediàtica, la classe política, i un desprestigi preocupant de la política parlamentària i representativa tant catalana com espanyola. I altres factors. Han conduït, juntament amb l'aventura estatutària del president Maragall, a que el debat social perdi pes, davant l'independència. Projecte cada cop menys minoritari i freaky, i relacionat amb la violència; gràcies a ERC sobretot. Però ERC no ha pogut fer entendre la seva política gradualista sobiranista (aconseguir màxima sobirania sobre diverses competències a mida que construïm un Estat propi a partir del traspàs de competències), la seva política de canvi (molts anys de pujolisme, i per tant, de corrupció, conservadorisme, peix al cove, ...) i social (tot i que amb derives centristes i fins i tot dretanes per intentar acostar un empresariat -que evidentment és conservador i tem tot canvi com l'independència).
El dret a decidir -mot que ha substituït el dret a l'autodeterminació dels pobles, sobretot pensat pels països colonitzats, de la Carta de NNUU- comença a estar en el debat de casa de tots.
Tots? De tots els que els interessa la política catalana, amb més o menys entusiasme, i amb l'imatge de la mal anomenada "classe política" més pel terra que pels núvols. Perquè, evidentment la resta continuen passant de la política catalana. La moció de la CUP -una candidatura una mica pessada en presentar mocions de qualsevol qüestió als ajuntaments però que també fa propostes de ciutat molt interessants- va ser el començament de tot. No obstant això, les CUP, no han sabut aprofitar això per reconèixe's prou la seva implicació en el mal anomenat "referèndum" (ja que és una consulta, que té efectes jurídics diferents) produït a Arenys de Munt. Això ha creat un "caldo de cultiu" que barrejat amb una resposta penosa de tota la intel·lectualitat espanyola, d'aquells qui es consideren federalistes, del PSOE, etc.
Ningú fa/rà campanya pel No?
On estan els federalistes progressistes espanyols? Qui rep tribut a l'estupenda visió federalista i plurinacional de la II República? Qui recorda encara a l'esplèndid Pi i Margall? Qui queda a Espanya de la transició i l'antifranquisme amb tants intel·lectuals d'arreu de la península ibèrica que professaven ideals progressistes i federalistes? Però on són per reclamar respecte a Catalunya -no al seu govern, sinó a la seva gent i a la seva voluntat popular-? Però com ens han tornat a fer el mateix que amb l'Estatut del 1931 de Macià retallat el 1932 la dreta espanyola -que evidentment té la seva història i no canviarà- i l'esquerra, sobretot aquest cop, no ha contestat?
En part, és pel sistema de valors d'aquest tardo-capitalisme (egoïsme, "campi qui pugui", endollisme, paraxutisme, xarxa de favors i contactes, oligopolis de poder econòmic i polític, partitocràcia, ...). Actualment, ningú defensa res si no es a canvi de res. A part, no dona vots defensar la identitat catalana i el respecte pel seu codi civil, les seves tradicions, la seva cultura, la seva forma de fer i de ser. Però hi ha alguna cosa més... Possiblement la transició ens va donar una idea equivocada dels -per exemple- nous líders del PSOE. Les sigles són les mateixes però els temps han canviat. Qui més recorda la República al PSOE, més se n'oblida amb la visita al Rei, o amb les polítiques contràries al "socialismo y al obrero". Algú ha segrestat el partit? Possiblement. No és pas l'únic partit al qual l'actualització discursiva i analítica, ha convertit en traïdors als ideals originals de la fundació del partit. Desenganyem-nos. Jo el primer. No hi ha res a fer. Pujol va intentar fer "pedagogia" del "fet català" però és que no hi ha cap "problema catalán", perquè ser com som no hauria de ser un problema, i més la lliure expressió dels sentiments (també nacionals). Però per alguns ho és. La dreta, uniformitzadora, feixista, nacionalista espanyola, conservadora, capitalista... és evident que no canviarà mai. Portem 30 anys de democràcia, i el centrisme aznarista dels seus inicis fou una forma pràctica electoralista però res més lluny de la tradició del seu partit, la seva ideologia, i de la seva història passada.
Al PSOE, potser en queden de "federalistes" -no asimètrics- però no pas, de "federalistes plurinacionals". I aquest és el principal problema del conflicte.
Com és que no saben donar arguments o aportar projectes de futur més enllà de quatre gats del PSC i alguns federalistes convençuts de les "anomalies" vasca, catalana, valenciana, balear i gallega? Com és que només "Somos Federalistes", sectors d'IU (influenciats pels que necessitem aquest plurinacionalisme, per tant, sobretot d'EUiA, dels catalans), ...; volen reformar la Constitució espanyola després de la fi de la via autonomista encallada al TC? Com és que pocs valents com el jove periodista del Público que debat a VEO7 reclamen un dret com l'autodeterminació per a Catalunya, el defensen, l'amparen i l'argumenten?
Democràcia és "voluntat majoritària del poble", i si aquest vol opinar sobre el seu estatus com a organització político-administrativa té tot el dret. Qui no ho accepti, té por del poble, és clar. I per tant, traeix la democràcia (un concepte ja banalment usat) en el seu sentit més intrínsec i profund.
Fa poc, com a defensor dels valors federals (arreu: a tots els governs multinivell, a totes les institucions públiques i privades, ...) vaig firmar el manifest de "Somos federalistes". No m'arrepenteixo. Si Catalunya és independent, voldré que sigui federal. Els valors federals es poden defensar en diverses situacions i àmbits polítics. Però ja llavors estava prou desencantat. Un Jaume Bosch (ICV) poc entusiasmat li va reclamar a Isidre Molas (que no nego el seu federalisme convençut a nivell espanyol) en una sala plena de federalistes per encetar el manifest de "Somos federalistes", que "fins que el PSOE no es cregui el federalisme com a projecte malament rai". Però si amb Zapatero -que prometia tant a nivell social i nacional-, totes les promeses s'han quedat en res... què hem de fer? Més anys de "pedagogia convergent", més anys de "socialisme federalista" no dut a la pràctica? No podem hipotecar el país.
En aquesta consulta, no hi havia ningú que oferís projectes alternatius (federalistes, vull dir). El PSC quedava retratat i ICV amb sector sobiranista intern i una formació municipalista amb la que està en coalició declaradament independentista com EPM (de la qual està integrada ArenysdeMunt2000, partit de l'alcalde d'Arenys de Munt) "en té prou" en intentar controlar la situació. Llavors, o estaves amb els falangistes o amb els demòcrates independentistes. Estan molt contents els promotors però la culpa és dels espanyols.
El gran aprofitat
ERC ha estat el partit que més ha aprofitat el fet. Tant per ficar-se medalles (merescudes en part), tant per tornar a intentar activar la militància un xic desil·lusionada i passiva pel fet de ser un partit governamental de cara a la pròxima campanya electoral, tant per intentar tornar a donar l'imatge d'independentisme "sense complexes" a les bases que han deixat de militar al partit (però potser encara mantenen el carnet a les joventuts), etc. Perquè venen les eleccions, i tot el regitzell de consultes que es faran als ajuntaments liderats per Decidim.cat (que segurament seran localitats amb una majoria social favorable) fan que Esquerra torni a posar l'eix independentista de forma desacomplexada en el debat electoral (oblidant el seu passat amb el PSC). A més, la seva aposta per ser el partit majoritària de l'esquerra catalanista perquè així existeixin només dos partits nacionalistes (un de dretes, CDC, i un d'esquerres, ERC) li està surtint bé amb la creació fa un any de sectorials ecologistes i amb alguns (són pocs) votants nacionalistes socialistes -maragallistes- reconvertits a independentistes seriosos. ICV que vol posar l'eix social al davant del debat públic per la pluralitat interna en el debat nacional, també ho té cru (més els Mossos amb Bolonya i tota la campanya mediàtica que pateix). ERC tot i R.Cat podria mantenir els seus vots amb problemes en ICV i PSC, i també a CDC per falta de definició.
"Oda a Espanya" de l'avi de Pasqual Margall?
Els amics dels pobles d'Espanya tenen poc temps, perquè la paciència s'ha acabat. Amb aquesta desafecció, les consultes cobren esperança a la gent del país, i això és la base perquè la política torni a ressorgir com a valor de prestigi, com a efecte de la voluntat popular; no com una mera gestió burocràtica. Fa poc que penso que l'eix social tindrà més pes si l'eix nacional perd sentit per falta d'enemic. Això només seria possible amb la independència si l'enemic nacional no es busqués dins, que seria molt perillós. Una Espanya burgesa no és pitjor que una Catalunya burgesa. Recordem-ho.
A més que amb això de les consultes, els dirigents locals "passen olímpicament" dels sistemes de direcció estratègica i política dels partits polítics parlamentaris. Em sap greu dir-ho, però em sembla una molt bona senyal deure's al poble i no a...l partit. Aquesta partitocràcia cada cop fa més pudor a democràcia feble.
Articles: Salvador Cardús: "La independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix amb la bona feina de cada dia" i Què passaria al Baix Llobregat?
(El referèndum d'Arenys difícilment es pot impulsar en altres comarques de Catalunya).
Plataformes sobiranistes, Reagrupament, Laporta, 10Mil a Brusel·les, corrents (ara si) declaradament independentistes a CDC (més enllà de la reivindicació independentista i històrica de les JNC), centres think that, el Centre de Negocis Català, centres d'opinió, diaris digitals nacionalistes, sentència del TC, el debat que varem tenir de l'Estatut encara present, etc. Tot això ha fet que l'eix social sigui substituït altre cop per l'independentista, evolució natural de la superació de l'eix nacional (per a mi l'eix prioritari perquè focalitza l'atenció en els problemes diaris, quotidians, concrets i que reclamen solucions més ràpides). Catalunya segueix reclament un bon encaix en Espanya, però els pobles d'Espanya que també ho haurien de reclamar, no ho fan. L'eix social, que volia el Govern d'entesa que fos el centre del debat públic i de la seva acció de govern, ha perdut centralitat mediàtica. Perquè la societat civil organitzada juntament amb plataformes ciutadanes independents poc suspitoses de ser cap "marca blanca" d'una estratègia partidista; comença a tenir pes de debò també en el debat públic més enllà del seu món, el privat. Una certa "desafecció" cap el Govern central, la brunete mediàtica, la classe política, i un desprestigi preocupant de la política parlamentària i representativa tant catalana com espanyola. I altres factors. Han conduït, juntament amb l'aventura estatutària del president Maragall, a que el debat social perdi pes, davant l'independència. Projecte cada cop menys minoritari i freaky, i relacionat amb la violència; gràcies a ERC sobretot. Però ERC no ha pogut fer entendre la seva política gradualista sobiranista (aconseguir màxima sobirania sobre diverses competències a mida que construïm un Estat propi a partir del traspàs de competències), la seva política de canvi (molts anys de pujolisme, i per tant, de corrupció, conservadorisme, peix al cove, ...) i social (tot i que amb derives centristes i fins i tot dretanes per intentar acostar un empresariat -que evidentment és conservador i tem tot canvi com l'independència).
El dret a decidir -mot que ha substituït el dret a l'autodeterminació dels pobles, sobretot pensat pels països colonitzats, de la Carta de NNUU- comença a estar en el debat de casa de tots.
Tots? De tots els que els interessa la política catalana, amb més o menys entusiasme, i amb l'imatge de la mal anomenada "classe política" més pel terra que pels núvols. Perquè, evidentment la resta continuen passant de la política catalana. La moció de la CUP -una candidatura una mica pessada en presentar mocions de qualsevol qüestió als ajuntaments però que també fa propostes de ciutat molt interessants- va ser el començament de tot. No obstant això, les CUP, no han sabut aprofitar això per reconèixe's prou la seva implicació en el mal anomenat "referèndum" (ja que és una consulta, que té efectes jurídics diferents) produït a Arenys de Munt. Això ha creat un "caldo de cultiu" que barrejat amb una resposta penosa de tota la intel·lectualitat espanyola, d'aquells qui es consideren federalistes, del PSOE, etc.
Ningú fa/rà campanya pel No?
On estan els federalistes progressistes espanyols? Qui rep tribut a l'estupenda visió federalista i plurinacional de la II República? Qui recorda encara a l'esplèndid Pi i Margall? Qui queda a Espanya de la transició i l'antifranquisme amb tants intel·lectuals d'arreu de la península ibèrica que professaven ideals progressistes i federalistes? Però on són per reclamar respecte a Catalunya -no al seu govern, sinó a la seva gent i a la seva voluntat popular-? Però com ens han tornat a fer el mateix que amb l'Estatut del 1931 de Macià retallat el 1932 la dreta espanyola -que evidentment té la seva història i no canviarà- i l'esquerra, sobretot aquest cop, no ha contestat?
En part, és pel sistema de valors d'aquest tardo-capitalisme (egoïsme, "campi qui pugui", endollisme, paraxutisme, xarxa de favors i contactes, oligopolis de poder econòmic i polític, partitocràcia, ...). Actualment, ningú defensa res si no es a canvi de res. A part, no dona vots defensar la identitat catalana i el respecte pel seu codi civil, les seves tradicions, la seva cultura, la seva forma de fer i de ser. Però hi ha alguna cosa més... Possiblement la transició ens va donar una idea equivocada dels -per exemple- nous líders del PSOE. Les sigles són les mateixes però els temps han canviat. Qui més recorda la República al PSOE, més se n'oblida amb la visita al Rei, o amb les polítiques contràries al "socialismo y al obrero". Algú ha segrestat el partit? Possiblement. No és pas l'únic partit al qual l'actualització discursiva i analítica, ha convertit en traïdors als ideals originals de la fundació del partit. Desenganyem-nos. Jo el primer. No hi ha res a fer. Pujol va intentar fer "pedagogia" del "fet català" però és que no hi ha cap "problema catalán", perquè ser com som no hauria de ser un problema, i més la lliure expressió dels sentiments (també nacionals). Però per alguns ho és. La dreta, uniformitzadora, feixista, nacionalista espanyola, conservadora, capitalista... és evident que no canviarà mai. Portem 30 anys de democràcia, i el centrisme aznarista dels seus inicis fou una forma pràctica electoralista però res més lluny de la tradició del seu partit, la seva ideologia, i de la seva història passada.
Al PSOE, potser en queden de "federalistes" -no asimètrics- però no pas, de "federalistes plurinacionals". I aquest és el principal problema del conflicte.
Com és que no saben donar arguments o aportar projectes de futur més enllà de quatre gats del PSC i alguns federalistes convençuts de les "anomalies" vasca, catalana, valenciana, balear i gallega? Com és que només "Somos Federalistes", sectors d'IU (influenciats pels que necessitem aquest plurinacionalisme, per tant, sobretot d'EUiA, dels catalans), ...; volen reformar la Constitució espanyola després de la fi de la via autonomista encallada al TC? Com és que pocs valents com el jove periodista del Público que debat a VEO7 reclamen un dret com l'autodeterminació per a Catalunya, el defensen, l'amparen i l'argumenten?
Democràcia és "voluntat majoritària del poble", i si aquest vol opinar sobre el seu estatus com a organització político-administrativa té tot el dret. Qui no ho accepti, té por del poble, és clar. I per tant, traeix la democràcia (un concepte ja banalment usat) en el seu sentit més intrínsec i profund.
Fa poc, com a defensor dels valors federals (arreu: a tots els governs multinivell, a totes les institucions públiques i privades, ...) vaig firmar el manifest de "Somos federalistes". No m'arrepenteixo. Si Catalunya és independent, voldré que sigui federal. Els valors federals es poden defensar en diverses situacions i àmbits polítics. Però ja llavors estava prou desencantat. Un Jaume Bosch (ICV) poc entusiasmat li va reclamar a Isidre Molas (que no nego el seu federalisme convençut a nivell espanyol) en una sala plena de federalistes per encetar el manifest de "Somos federalistes", que "fins que el PSOE no es cregui el federalisme com a projecte malament rai". Però si amb Zapatero -que prometia tant a nivell social i nacional-, totes les promeses s'han quedat en res... què hem de fer? Més anys de "pedagogia convergent", més anys de "socialisme federalista" no dut a la pràctica? No podem hipotecar el país.
En aquesta consulta, no hi havia ningú que oferís projectes alternatius (federalistes, vull dir). El PSC quedava retratat i ICV amb sector sobiranista intern i una formació municipalista amb la que està en coalició declaradament independentista com EPM (de la qual està integrada ArenysdeMunt2000, partit de l'alcalde d'Arenys de Munt) "en té prou" en intentar controlar la situació. Llavors, o estaves amb els falangistes o amb els demòcrates independentistes. Estan molt contents els promotors però la culpa és dels espanyols.
El gran aprofitat
ERC ha estat el partit que més ha aprofitat el fet. Tant per ficar-se medalles (merescudes en part), tant per tornar a intentar activar la militància un xic desil·lusionada i passiva pel fet de ser un partit governamental de cara a la pròxima campanya electoral, tant per intentar tornar a donar l'imatge d'independentisme "sense complexes" a les bases que han deixat de militar al partit (però potser encara mantenen el carnet a les joventuts), etc. Perquè venen les eleccions, i tot el regitzell de consultes que es faran als ajuntaments liderats per Decidim.cat (que segurament seran localitats amb una majoria social favorable) fan que Esquerra torni a posar l'eix independentista de forma desacomplexada en el debat electoral (oblidant el seu passat amb el PSC). A més, la seva aposta per ser el partit majoritària de l'esquerra catalanista perquè així existeixin només dos partits nacionalistes (un de dretes, CDC, i un d'esquerres, ERC) li està surtint bé amb la creació fa un any de sectorials ecologistes i amb alguns (són pocs) votants nacionalistes socialistes -maragallistes- reconvertits a independentistes seriosos. ICV que vol posar l'eix social al davant del debat públic per la pluralitat interna en el debat nacional, també ho té cru (més els Mossos amb Bolonya i tota la campanya mediàtica que pateix). ERC tot i R.Cat podria mantenir els seus vots amb problemes en ICV i PSC, i també a CDC per falta de definició.
"Oda a Espanya" de l'avi de Pasqual Margall?
Els amics dels pobles d'Espanya tenen poc temps, perquè la paciència s'ha acabat. Amb aquesta desafecció, les consultes cobren esperança a la gent del país, i això és la base perquè la política torni a ressorgir com a valor de prestigi, com a efecte de la voluntat popular; no com una mera gestió burocràtica. Fa poc que penso que l'eix social tindrà més pes si l'eix nacional perd sentit per falta d'enemic. Això només seria possible amb la independència si l'enemic nacional no es busqués dins, que seria molt perillós. Una Espanya burgesa no és pitjor que una Catalunya burgesa. Recordem-ho.
A més que amb això de les consultes, els dirigents locals "passen olímpicament" dels sistemes de direcció estratègica i política dels partits polítics parlamentaris. Em sap greu dir-ho, però em sembla una molt bona senyal deure's al poble i no a...l partit. Aquesta partitocràcia cada cop fa més pudor a democràcia feble.
Articles: Salvador Cardús: "La independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix amb la bona feina de cada dia" i Què passaria al Baix Llobregat?
(El referèndum d'Arenys difícilment es pot impulsar en altres comarques de Catalunya).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada