L'autoritat dels professors

MÉS ENLLÀ "D'OPINÒLEGS" I DE "SENTIT COMÚ"

Davant la política educativa i penal (els dos conceptes fan molta por junts!) del Govern de la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre voldria comentar un seguit d'humils percepcions. D'entrada aclarir que no perquè sigui una política del PP no l'hem d'analitzar en profunditat. Però alhora també intentar recontextualitzar qualsevol política dintre d'una aposta ideològica i d'un marc de pensament. No ens creiessim pas que aquesta política de dotar de més "autoritat" al professorat, a través de la via judicial, no entra dintre d'un marc ideològic i d'uns interessos de classe. Si, si, alguns hem direu dogmàtics però jo també vull que es respecti el professor, he hagut de patir els típics impresentables a classe i he estat testimoni i protagonista de mil trifúlques i serials que no em permetien seguir la docència donada a Secundària amb total normalitat. Tot i que crec que em va tocar un bon grup, i és que el tipus de grup-classe és molt important en el rol que es manté quan el professor ensenya.

Sobretot voldria anar més enllà "d'opinòlegs" defensors de l'opinió pública majoritària (la que creen ells, tant de forma virtual, com real) -estil Rahola- que sota un "sentit comú" pertanyent a una ciutadania virtual i fictícia (inventada pels mateixos), sostenen "les seves opinions personals" (o, millor dit, les seves apostes socials i polítiques), sense haver de trepitjar el ring de la batalla ideològica o més política. Són la "veu del poble". Però la representen? Bé, com a mínim, la intenten influenciar, amb els seus mediàtics grups de comunicació/opinió.

Segurament però, és la política educativa menys ideològica del PP de Madrid. Però recordem que el lema en la reforma santària del PP a Madrid -mentrestant és criticada la seva política privatitzadora educativa- és "mejor sanidad pública de calidad". Val a dir, a més, que Esperanza Aguirre és una d'aquelles personalitats polítiques més difícils pels seus adversaris per la seva claredat del seu missatge, pel seu genial discurs, per les seves respostes ràpides i per la seva forma astuta de fer política.

EL QUÈ VOLEM ÉS QUE S'ENSENYI A CLASSE EN UN CLIMA DE CONVIVÈNCIA

Al principi em va semblar bé la proposta de fer que els professors fossin "autoritat pública". Fins i tot, una molt bona idea. Després vaig començar a pensar sobre l'excusa argumentativa -abm certa part de raó però no tota- del "hem passat de la dictadura al llibertinatge sense passar per una veritable llibertat". Bé; el dia que hi hagi llibertat és perquè hi haurà socialisme (jeje), fins llavors, és cert que la por a l'autoritarisme pels que el van patir durament a les escoles franquistes, ha intentat evitar això en les escoles modernes públiques de l'època democràtica. Però això passa tant a públiques com a privades. Tant per part d'estudiants de classe baixa com alta. Així ho indiquen els millors estudis en comportament juvenil. Per tant, és una qüestió de valors. Del sistema de valors que sosté el sistema social i econòmic.

"O TOTS O NINGÚ" (LA MEVA FRASE PREFERIDA)

La paraula "autoritat" i sobretot el concepte "autoritat pública" té conseqüències jurídiques i penals, i és ben cert, que els contextos canvien, i la nostra joventut més infant cada cop és menys ingènua (també caldria debatre si és això el què volem com a societat) i cada cop sembla que ens prenguin més el pèl. Però això podrien ser percepcions... No obstant, el Defensor del Menor, o el Síndic de Greuges i altres veus institucionals interessants d'escoltar, alerten de la tendència al vandalisme i a la falta de respecte dels nostres joves. Tot i que també sabem que els MMCC donen la part més negativa de la joventut, i per tant, reprodueixen aquests cànons socials sobre el perfil de jove. Per tant, cal donar més "autoritat" al professorat? No. Perquè no? Perquè n'estic ben fart de la hiperregulació de qualsevol aspecte del comportament humà i social. Cal que tot es reguli, es penalitzi, ..., no sabem funcionar d'una altre manera? I no us creieu, els liberals (millor dit, "suposats" liberals) i conservadors (aquests segur ja que sempre busquen la tradició, la força i l'ordre establert) i estan ben d'acord amb això del PP de Madrid. Bé, el PP de Madrid representa perfectament la unió entre conservadors i liberals/neoliberals. Doncs no, no vull que ens convertim en "robots".

Avui una presentadora de televisió criticava l'actitud d'alguns alumnes i després li ha tallat la paraula a un contertulià i li ha fet ganyotes. Força maleducat no? Potser que donem exemple. Potser que no intentem fer els debats sobre "els demés" i comencem a fer autocrítica abans de començar qualsevol debat. És el millor que poden fer els ideòlegs per millorar i recontextualitzar les tesis d'una ideologia amb pes social i que vol continuar tenint influència en el pensament més il·lustrat.

Doncs no, alguns volen continuar amb les penes, les sancions, la por, l'elitisme, ... I que consti que no considero que sigui bo en cap cas el "col·leguisme" entre professorat i alumnat, però és que de l'autoritarisme o "l'autoritat elitista" (com jo anomeno l'aposta d'Aguirre) al "campi qui pugui" hi ha molt graus intermitjos no? No els sabem trobar?

Tampoc ningú s'ha parat a pensar que vol dir donar autoritat a un professor en aquest lògica. Podríem fer entendre que el professor se li deu més respecte (com si el respecte entrés en aquestes lògiques burocràtiques i virtualment fictícies). El respecte es guanya, es té, s'apren, ... en la vida. És el respecte com a valor que falta. Però no només el respecte a certes "figures", sinó el respecte a l'altre, el respecte a la natura, a la vida, a tot en general. Això si que s'està perdent sota un sistema de valors egoïstes que evidentment propulsen neoliberals i capitalistes en articles d'opinió com els que vaig llegir fa uns dies a ElEconomista exposant que "les persones són egoïstes per naturalesa" (com si no evolucionéssim i fóssim uns éssers vius estancats, i passant per alt molts segles d'història en que funcionaven altres sistemes de valors). Res. Les coses es canvien primer, en el dia a dia, i en la teva incidència més pròxima. I després a nivell més macro, més social, més vinculat a la societat a la qual pertanys. Però si no comencem per entendre això, malament rai. És que al final semblarà que al professor se li ha de tenir respecte perquè és professor. I no pas perquè d'entrada, és persona, que em sembla una característica més raonada i fonamental per mantenir-li una actitud de respecte però clar en el capitalisme no existeixen les persones sinó les mercaderies i les "posicions socials" i algunes d'aquestes mereixen respecte i altres no.

I personalment crec que ha estat enriquidor trobar-me en la meva formació pre-universitària molts perfils de professors (reflectint la plural societat): durs, col·legues, etc.; cadascú amb la seva personalitat i forma de guanyar-se el respecte.

LA "POBRE" ADMINISTRATIVA

La qüestió és si quan surti aquest "nano" de l'aula, la societat reguladora dels centres, deixarà que el mateix "nano" que sota la por a la sanció (i no sota, un nou sistema de valors humanista) ha "respectat" (li ha tingut por i per tant, ha mantingut un marge) al professor; pugui "pixar-se" (perdonin l'expressió) sobre la cara de la pobra administrativa del centre que per desgràcia no surt als mitjans de comunicació però tampoc sembla que li tinguin gaire respecte.

Potser al posar aquest pedaç inútil en un col·lectiu que certament està força desprestigiat per tots (polítics, pares, estudiants, ...) i que està patint de valent aquesta falta de valors estables en la joventut i en tota la societat (perquè com he comentat abans, no donem exemple). No estarem equivocant-nos en l'enfocament? I no estarem evitant un tema que al ser més complexe (però potser més necessari tractar) i més ampli s'ens pot escapar de les mans per falta de voluntat? No estarem donant "respecte i autoritat" al professor pel fet de ser professor, i l'estarem traient a la resta pel fet de no ser-ho? No ho sé, la veritat, no ho sé; però seria interessant reflexionar-hi.

Possiblement us preguntareu perquè no proposo una alternativa. Doncs perquè crec que l'hauríem de posar entre tots. Quan un nen perd la comunicació amb la família, potser està patint bullyng i no és que sigui un maleducat. Quan una nena fa perdre el temps als comapnys de classe durant l'horari lectiu, potser hi ha falta d'atenció a casa. Quan un xaval té problemes de convivència a l'aula, potser els seus pares s'acaben de divorciar. Quan una nena arriba a casa i veu la televisió i als seus pares donant-li exemple de bons modals, però arriba de l'escola ben canviada, potser alguna cosa falla en el centre. Allò que principalment falla, és la societat, l'acció de cadascú davant un conflicte, una problemàtica. Em centraria primer a analitzar les sessions i reunions entre professors, alumnes, tutors o pares. El perquè la majoria no funcionen, potser aquí rauen part de les solucions.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

L'educació en el punt de mira (del bloc sobre Bolonya)

http://joangilsobrebolonya.blogspot.com/2009/09/leducacio-en-el-punt-de-mira.html

Una realitat que no és mediàtica i que per desgràcia també forma part del món universitari

Hi ha una realitat que no és mediàtica, que no és notícia pels mitjans de comunicació, que no surt -i si surt, té un espai ínfim- als estudis sobre el nivell educatiu dels nostres joves. Estic parlant de les "xuletes".

Tothom informa i opina dels resultats que donen les estadístiques, els barems i les variables que usa el PISA i altres estudis amb certa credibilitat per indicar el nivell educatiu del nostre país. No obstant això, una realitat diària, una eina de l'engany com de certa astúcia, però també preocupant; no té cap mena de rellevància en els debats mediàtics. El copiar en un examen no és quelcom extraordinari. I ho sabem tots els que vivim en el món educatiu: professors i estudiants. El copiar del company però és més difícil que el copiar amb els apunts, el llibre o un breu resum. I per tant, em centraré amb el que és d'ús més comú per la seva facilitat. No entraré però en debats estèrils. Ja sé que hi ha moltes formes de fer i usar una "xuleta". La qüestió no està tant en debatre les diverses tipologies, l'astúcia o les raons per les quals se'n fa un ús tant habitual. Sinó que el que reflexionar i repensar és fins a quin punt ens estem enganyant com a societat. Cal donar, sense passar-nos, la rellevància que té aquest fenomen de l'educació de les noves generacions en el seu futur i en el futur de la nostra societat. És cert, que no és una realitat existent des de fa poques dècades; però és cert que si se'n fa un ús més majoritari que en d'altres temps; i més tenint en compte, l'ambient que es vivia en temps de dictadura a les aules.

Tampoc vull parlar de casos concrets, o d'aquells i aquelles que n'han fet un ús puntual; ni tampoc dels milers de professors que no ho consenteixen, que intenten prevenir-ho o que s'inventen mecanismes per convertir aquest ús en una eina inútil, per exemple, fent examens amb preguntes obertes o preguntes molt concretes, etc. Tampoc vull posar el dit a un sol culpable. Permetre-ho, responsabilitzar-se de les nostres accions, evitar-ho, etc. és qüestió de tots i totes: pares i mares, tutors, directors d'escola, mitjans de comunicació, professors i evidentment, dels mateixos estudiants. En un món interconnectat, tots tenim part de culpa. Analitzem doncs les actituds dels qui no ajuden gens a que això no succeixi i a que no ens enganyem com a societat.

Hem de reconèixer que existeixen pares que ja els va bé que als seus fills els vagin bé les coses mentrestant algun cop hagin de fer ús d'un "petit recordatori". A alguns professors fins i tot, per experiència pròpia, els fa certa vergonya el fet de fer un toc d'atenció a l'alumne que se salta les normes. I quan són molts els que en fan ús, encara se'ls fa més difícil. Falta d'autoritat? Crec que en els debats mediàtics se n'ha fet un gra massa d'aquesta paraula. Com si fos una paraula màgica que tot ho solucionés. No crec que sigui tant qüestió d'autoritat com de valors dels propis estudiants i de respecte al professor però també al propi sentit d'educació i de formació. Una "xuleta" com eina habitual és una autèntica farsa, un acudit, una autèntica vergonya com a comunitat educativa, un sense sentit com a sistema educatiu i un malbaratament de recursos en certa part de les noves generacions que amb això no estan aprenent ni la meitat. No vull fer entendre que per fer "xuletes" no s'aprengui res a la classe o que el seu ús generalitzat comporti fer un crit al cel entorn el nivell educatiu de l'alumne. Hi ha moltes altres variables que influeixen. I evidentment, el sol fet de fer "xuletes" també fa que s'aprenguin quelcom. L'absentisme doncs, és quelcom més preocupant; però no per això deixaré de criticar l'altre realitat alhora perniciosa si no se la té en compte com es mereix.

Altres professors els fa certa -i ho dic amb coneixement de causa- emoció recordar el que ells també feien. A d'altres, els sembla que ja tenen prou problemes per obtenir silenci alhora d'explicar una lliçó; com per ficar-se amb més embolics i fan la vista grossa. Alguns són tant paternalistes (sota una formula de falsa ajuda) que els sembla que amb això ajuden a l'estudiant. En els debats entre joves sobre la seva educació es mostren els valors que sustenten un grup classe; i no són precisament la cultura de l'esforç. Els que no fan ús d'aquests instruments al servei de l'engany, són vistos com a rars. En primera persona ho vaig viure a l'ESO. Recordo fins i tot, que en un examen tothom s'havia copiat menys jo i un amic. La professora ho va descobrir i no es va creure que no ens haguéssim copiat. Clar, segons ella no devia tenir sentit. Ho sigui, tractats com a autèntics rucs, com a poc espavilats tot i treure millors notes que alguns que n'havien fet ús (que ja té delicte pels que en van fer ús!). Llavors es quan entra el sistema de valors que sustenta aquesta societat i de la qual els mitjans de comunicació són una eina de socialització important. Quins valors aprenem dels nostres pares? La cultura de l'esforç? O el "salvase quien pueda"? Cadascú que faci la seva reflexió personal entorn els valors que aprèn a casa seva. Jo no em puc queixar. El problema és que aquests valors no estan gaire estesos, i a casa m'ensenyen una cosa, però al dia a dia tot intentar ser conseqüent em desenvolupo com puc en una societat, que per mi està malalta. I això ja ho explicaré en un altre reflexió titulada "A la recerca de la identitat".

Per exemple, buscant al projecte "Escoles en xarxa" no he trobat cap debat sobre aquest tema i en sé de molts professors que tenen sistemes per detectar ràpid una copiada en un examen al company del costat o amb xuleta. Segurament semblaré poc coorporativista (per dir-ne d'alguna forma) amb els meus companys de classe. Però és que no entenc com passem de curs tant alegrement i de fet, el que estem fent és falsejar i fer inútil l'únic filtre social que trobo acceptable que és el filtre acadèmic-intel·lectual en l'educació formal (la meritocràcia educativa). Però bé continuem alegrant-nos per les notes de les PAAU (més altes que en anys anteriors), continuem debatent sobre les variables dels informes PISA que ens situen per sota la mitjana europea en rendiment acadèmic (notes) ... que no ens adonarem que sota una reducció del pressupost públic per educació tot i les contínues reformes (que clar, valen diners), sota una no contractació de nou professorat universitari (i per tant, de fuga de serveis), sota una pedagogia que no promou la responsabilitat i l'iniciativa de l'alumne, sota baixar el nivell requerit per passar de curs, sota cap política de reforç escolar ben elaborada perquè ningú es quedi enrere, sota cap fòrmula per fomentar la potenciació de les capacitats de cada estudiant, i sota un sistema de valors malalt; a sobre, hi ha una realitat amagada per la societat però que en major o mesura els centres educatius en són conscients.

Tampoc passa res, així, enganyats, tots som més feliços. El Govern pot sortir a donar la cara quan les coses surten bé i sinó donar la culpa a qualsevol altre factor. Que si algú no s'esclama, no intervé per desenmascarar la mentida; haurem begut oli.

Tampoc crec que al sistema de partits el preocupi gaire si les noves generacions són una colla de "pardals". Una colla d'ignorants. Segurament, com la història ens explica, als governants ja els va bé tenir una societat domesticada. Així no es queixen gaire i són fàcils d'enganyar. I com tot és negoci en un sistema capitalista com l'actual; què ens ha de preocupar com a societat que el nostre fill no sapiga fer arrels quadrades (per cert, per desgràcia i en part per falta de voluntat i i d'augmentar el meu esforç entorn aquesta temàtica jo també formo part d'aquest estúpid col·lectiu)? Si el fill té una feina (per endoll), cobra una misèria (però es pot drogar) i estar content (gràcies a la marihuana); quin problema ha de tenir aquesta societat? Som al Primer Món, oi? Vivim bé, oi? Cap problema, doncs.

Davant d'aquesta crítica, tampoc ens hem d'espantar. Aquesta és una realitat també molt europea i occidental. "No cal patir doncs". Ho dic en el sentit que com que tot (com un altre forma de dogma, en aquest cas estadístic) ho comparem amb Europa, potser si ens equivoquem en la mateixa mesura que Europa no serà una realitat tant preocupant; però a mi m'ho sembla i molt. I per això ho volia posar de manifest.