Dos discursos socialistes: Einstein i Chávez i Frias

La anarquía económica de la sociedad capitalista tal como existe hoy es, en mi opinión, la verdadera fuente del mal. (...)

El capital privado tiende a concentrarse en pocas manos, en parte debido a la competencia entre los capitalistas, y en parte porque el desarrollo tecnológico y el aumento de la división del trabajo animan la formación de unidades de producción más grandes a expensas de las más pequeñas. El resultado de este proceso es una oligarquía del capital privado cuyo enorme poder no se puede controlar con eficacia incluso en una sociedad organizada políticamente de forma democrática. Esto es así porque los miembros de los cuerpos legislativos son seleccionados por los partidos políticos, financiados en gran parte o influidos de otra manera por los capitalistas privados quienes, para todos los propósitos prácticos, separan al electorado de la legislatura. La consecuencia es que los representantes del pueblo de hecho no protegen suficientemente los intereses de los grupos no privilegiados de la población. (...)

Estoy convencido de que hay solamente un camino para eliminar estos graves males, el establecimiento de una economía socialista, acompañado por un sistema educativo orientado hacia metas sociales.

Albert Einstein, Why Socialism?

La Revolución Necesaria
Discurso íntegro del presidente Chávez ante la 64 Asamblea General de la ONU

Dos discursos socialistes: Einstein i Chávez i Frias

La anarquía económica de la sociedad capitalista tal como existe hoy es, en mi opinión, la verdadera fuente del mal. (...)

El capital privado tiende a concentrarse en pocas manos, en parte debido a la competencia entre los capitalistas, y en parte porque el desarrollo tecnológico y el aumento de la división del trabajo animan la formación de unidades de producción más grandes a expensas de las más pequeñas. El resultado de este proceso es una oligarquía del capital privado cuyo enorme poder no se puede controlar con eficacia incluso en una sociedad organizada políticamente de forma democrática. Esto es así porque los miembros de los cuerpos legislativos son seleccionados por los partidos políticos, financiados en gran parte o influidos de otra manera por los capitalistas privados quienes, para todos los propósitos prácticos, separan al electorado de la legislatura. La consecuencia es que los representantes del pueblo de hecho no protegen suficientemente los intereses de los grupos no privilegiados de la población. (...)

Estoy convencido de que hay solamente un camino para eliminar estos graves males, el establecimiento de una economía socialista, acompañado por un sistema educativo orientado hacia metas sociales.

Albert Einstein, Why Socialism?

La Revolución Necesaria
Discurso íntegro del presidente Chávez ante la 64 Asamblea General de la ONU

La raó del s/S/er

Potser alguns no saben què és aquest Món, ni què és aquesta vida, ni perquè formem part de la realitat. Potser d'altres tenen creences molt ben fonamentades i en la lògica diària de la vida quotidiana, li donen sentit a la majoria de coses que fan. Potser d'altres ni s'ho plantejen, aquests probablement per temps, treball, o potser també, per ignorància o autoengany visquin sense voler saber res sobre el més enllà, el que els envolta, o el perquè de les coses si és que totes en tenen. El que està clar però, és que la vida segueix el seu curs i els animals més privilegiats de la Terra, estem duent aquest Planeta en el què vivim (menjem, ens comuniquem, sentim, ens podem abstraure en part, ens posem malalts, ...) l'hem canviat molt, i sobretot i per desgràcia a pitjor, creant grans desastres ecològics. El capitalisme com a sistema, i certes lamentables formes d'acció humana en general, estan destruïnt la riquesa d'aquest Planeta, matant-nos (perquè sense ecosistema no hi ha vida, i sense vida, no hi ha persones) a tots; sobretot, els nostres fills. No obstant això, encara queden idealistes, que criticats fins a l'extrem més enganyós, i amb les seves llums i ombres, trenquen amb el poder establert, amb l'opressió dels mandataris (actualment) globals per advertirr-nos d'una cosa: que aquest Món és de tots, i per tant, tots tenim dret a defensar-lo i a viure dignament en ell. Per això, els idealistes amb la pràctica més visible i notòria donen exemple del món social que podem construïr en base a la raó i als bons sentiments humans. Pacifistes, conservacionistes, humanistes, ecologistes, ecosocialistes, socialistes democràtics, social demòcrates radicals, comunistes, eurocomunistes, leninistes, bolivarians, ateus, cristians, laïcs, no adscrits, persones anònimes, etc.; que el món mediàtic tracta d'obviar en la seva recerca per la notícia (o el que és considerat "notícia d'impacte"). Persones del dia a dia, que ens trobem a cada espai habitable, a cada cantonada, que podem ser nosaltres, amb els seus petits errors ja que són humans, amb les seves mànies, amb les seves paranoies, amb les seves pors i els seus defectes. No hi ha superhomes, i els herois tenen nom i cognom, i poden passar per persones anònimes. Però no poden passar per alt pels nostres sentiments, pel nostre record. Per la nostra transcendència. Ni, sobretot, de la nostra memòria emocional. Tot i això, si no s'uneixen, serà massa tard. Aquells qui no tenen els mateixos humils i fraternals interessos, s'estan carregant aquest ideal perquè en poc temps el podran fer impossible. Qualsevol projecte polític seriós a l'esquerra no tindrà sentit en un Planeta debastat en el qual la vida és un residu d'un sistema pervers. Queda l'esperança que ens en puguem salvar, sent realistes que bona part del mal ja està fet, i que tornar enrere de forma absoluta és improbable. I que també puguem salvar els qui promoguts per interessos contraposats als de l'home i la dona dignes de confraternitat. La majoria busquem la felicitat, i en el camí la podem trobar en les que semblen "petites coses de la vida"; però la felicitat no és realment viscuda i sentida si el teu entorn proper pateix i com vivim en una societat global interconnectada i la nostra ment té un poder d'abstracció, tampoc podem ser feliços sense que tot el món ho sigui o tingui la possibilitat i l'esperança de ser-ho, per assolir la veritable autorealització personal. Moltes persones exemplars ens han demostrat que fins i tot en el sacrifici personal se senten autorealitzades construint un món millor per a tots. Màrtirs profetes com Jesús. Assasinats per pensar en la majoria del poble com Allende o Kennedy. Obres d'alta solidaritat en base a una acció religiosa que construeix un cel semblant al bíblic en la Terra com Teresa de Calcuta. Gent que sense armes van assolir més poder com Gandhi. Tots nosaltres contribuim en el dia a dia a un món millor; però el problema és quan no ens moments junts en una mateixa direcció i altres si que ho fan però en direcció contrària i amb molt poques bones intencions al darrere de les mentides. El capitalisme és crisi. El sistema s'ha salvat perquè l'hem pagat la classe treballadora de sempre, però aquesta adormida des de fa dècades, desencaixa aquesta última patada al cul, desprestigiant el noble art de la política, quan aquest per si mateix no fa mal a la humanitat si és ben usat. Al cap i a la fi, qui mana, sap prou bé que la política parlamentària actual no exerceix el veritable poder: l'econòmic. Alguns a l'esquerra s'esbatussen per saber qui és més pur ideològicament, mentrestant moren i moren milers de persones per la fam i la guerra; ho sigui, per culpa de tots. Jo detesto el simbòlic i no existent llibre del Bon Revolucionari perquè és reaccionari. És bo recordar com alguns activistes d'ONGs i uns antisistemes van generar un debat infructuós. Uns eren els "nostàlgics del vell sistema soviètic fracassat" i els altres "uns col·laboracionistes o fren-revolucions". Però segurament els dos estaven fent bona feina. Però separats. I fer el bé de forma conjunta, genera més benestar personal i social. Perquè l'enregia positiva... Genera més energia positiva.

L'autoritat dels professors

MÉS ENLLÀ "D'OPINÒLEGS" I DE "SENTIT COMÚ"

Davant la política educativa i penal (els dos conceptes fan molta por junts!) del Govern de la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre voldria comentar un seguit d'humils percepcions. D'entrada aclarir que no perquè sigui una política del PP no l'hem d'analitzar en profunditat. Però alhora també intentar recontextualitzar qualsevol política dintre d'una aposta ideològica i d'un marc de pensament. No ens creiessim pas que aquesta política de dotar de més "autoritat" al professorat, a través de la via judicial, no entra dintre d'un marc ideològic i d'uns interessos de classe. Si, si, alguns hem direu dogmàtics però jo també vull que es respecti el professor, he hagut de patir els típics impresentables a classe i he estat testimoni i protagonista de mil trifúlques i serials que no em permetien seguir la docència donada a Secundària amb total normalitat. Tot i que crec que em va tocar un bon grup, i és que el tipus de grup-classe és molt important en el rol que es manté quan el professor ensenya.

Sobretot voldria anar més enllà "d'opinòlegs" defensors de l'opinió pública majoritària (la que creen ells, tant de forma virtual, com real) -estil Rahola- que sota un "sentit comú" pertanyent a una ciutadania virtual i fictícia (inventada pels mateixos), sostenen "les seves opinions personals" (o, millor dit, les seves apostes socials i polítiques), sense haver de trepitjar el ring de la batalla ideològica o més política. Són la "veu del poble". Però la representen? Bé, com a mínim, la intenten influenciar, amb els seus mediàtics grups de comunicació/opinió.

Segurament però, és la política educativa menys ideològica del PP de Madrid. Però recordem que el lema en la reforma santària del PP a Madrid -mentrestant és criticada la seva política privatitzadora educativa- és "mejor sanidad pública de calidad". Val a dir, a més, que Esperanza Aguirre és una d'aquelles personalitats polítiques més difícils pels seus adversaris per la seva claredat del seu missatge, pel seu genial discurs, per les seves respostes ràpides i per la seva forma astuta de fer política.

EL QUÈ VOLEM ÉS QUE S'ENSENYI A CLASSE EN UN CLIMA DE CONVIVÈNCIA

Al principi em va semblar bé la proposta de fer que els professors fossin "autoritat pública". Fins i tot, una molt bona idea. Després vaig començar a pensar sobre l'excusa argumentativa -abm certa part de raó però no tota- del "hem passat de la dictadura al llibertinatge sense passar per una veritable llibertat". Bé; el dia que hi hagi llibertat és perquè hi haurà socialisme (jeje), fins llavors, és cert que la por a l'autoritarisme pels que el van patir durament a les escoles franquistes, ha intentat evitar això en les escoles modernes públiques de l'època democràtica. Però això passa tant a públiques com a privades. Tant per part d'estudiants de classe baixa com alta. Així ho indiquen els millors estudis en comportament juvenil. Per tant, és una qüestió de valors. Del sistema de valors que sosté el sistema social i econòmic.

"O TOTS O NINGÚ" (LA MEVA FRASE PREFERIDA)

La paraula "autoritat" i sobretot el concepte "autoritat pública" té conseqüències jurídiques i penals, i és ben cert, que els contextos canvien, i la nostra joventut més infant cada cop és menys ingènua (també caldria debatre si és això el què volem com a societat) i cada cop sembla que ens prenguin més el pèl. Però això podrien ser percepcions... No obstant, el Defensor del Menor, o el Síndic de Greuges i altres veus institucionals interessants d'escoltar, alerten de la tendència al vandalisme i a la falta de respecte dels nostres joves. Tot i que també sabem que els MMCC donen la part més negativa de la joventut, i per tant, reprodueixen aquests cànons socials sobre el perfil de jove. Per tant, cal donar més "autoritat" al professorat? No. Perquè no? Perquè n'estic ben fart de la hiperregulació de qualsevol aspecte del comportament humà i social. Cal que tot es reguli, es penalitzi, ..., no sabem funcionar d'una altre manera? I no us creieu, els liberals (millor dit, "suposats" liberals) i conservadors (aquests segur ja que sempre busquen la tradició, la força i l'ordre establert) i estan ben d'acord amb això del PP de Madrid. Bé, el PP de Madrid representa perfectament la unió entre conservadors i liberals/neoliberals. Doncs no, no vull que ens convertim en "robots".

Avui una presentadora de televisió criticava l'actitud d'alguns alumnes i després li ha tallat la paraula a un contertulià i li ha fet ganyotes. Força maleducat no? Potser que donem exemple. Potser que no intentem fer els debats sobre "els demés" i comencem a fer autocrítica abans de començar qualsevol debat. És el millor que poden fer els ideòlegs per millorar i recontextualitzar les tesis d'una ideologia amb pes social i que vol continuar tenint influència en el pensament més il·lustrat.

Doncs no, alguns volen continuar amb les penes, les sancions, la por, l'elitisme, ... I que consti que no considero que sigui bo en cap cas el "col·leguisme" entre professorat i alumnat, però és que de l'autoritarisme o "l'autoritat elitista" (com jo anomeno l'aposta d'Aguirre) al "campi qui pugui" hi ha molt graus intermitjos no? No els sabem trobar?

Tampoc ningú s'ha parat a pensar que vol dir donar autoritat a un professor en aquest lògica. Podríem fer entendre que el professor se li deu més respecte (com si el respecte entrés en aquestes lògiques burocràtiques i virtualment fictícies). El respecte es guanya, es té, s'apren, ... en la vida. És el respecte com a valor que falta. Però no només el respecte a certes "figures", sinó el respecte a l'altre, el respecte a la natura, a la vida, a tot en general. Això si que s'està perdent sota un sistema de valors egoïstes que evidentment propulsen neoliberals i capitalistes en articles d'opinió com els que vaig llegir fa uns dies a ElEconomista exposant que "les persones són egoïstes per naturalesa" (com si no evolucionéssim i fóssim uns éssers vius estancats, i passant per alt molts segles d'història en que funcionaven altres sistemes de valors). Res. Les coses es canvien primer, en el dia a dia, i en la teva incidència més pròxima. I després a nivell més macro, més social, més vinculat a la societat a la qual pertanys. Però si no comencem per entendre això, malament rai. És que al final semblarà que al professor se li ha de tenir respecte perquè és professor. I no pas perquè d'entrada, és persona, que em sembla una característica més raonada i fonamental per mantenir-li una actitud de respecte però clar en el capitalisme no existeixen les persones sinó les mercaderies i les "posicions socials" i algunes d'aquestes mereixen respecte i altres no.

I personalment crec que ha estat enriquidor trobar-me en la meva formació pre-universitària molts perfils de professors (reflectint la plural societat): durs, col·legues, etc.; cadascú amb la seva personalitat i forma de guanyar-se el respecte.

LA "POBRE" ADMINISTRATIVA

La qüestió és si quan surti aquest "nano" de l'aula, la societat reguladora dels centres, deixarà que el mateix "nano" que sota la por a la sanció (i no sota, un nou sistema de valors humanista) ha "respectat" (li ha tingut por i per tant, ha mantingut un marge) al professor; pugui "pixar-se" (perdonin l'expressió) sobre la cara de la pobra administrativa del centre que per desgràcia no surt als mitjans de comunicació però tampoc sembla que li tinguin gaire respecte.

Potser al posar aquest pedaç inútil en un col·lectiu que certament està força desprestigiat per tots (polítics, pares, estudiants, ...) i que està patint de valent aquesta falta de valors estables en la joventut i en tota la societat (perquè com he comentat abans, no donem exemple). No estarem equivocant-nos en l'enfocament? I no estarem evitant un tema que al ser més complexe (però potser més necessari tractar) i més ampli s'ens pot escapar de les mans per falta de voluntat? No estarem donant "respecte i autoritat" al professor pel fet de ser professor, i l'estarem traient a la resta pel fet de no ser-ho? No ho sé, la veritat, no ho sé; però seria interessant reflexionar-hi.

Possiblement us preguntareu perquè no proposo una alternativa. Doncs perquè crec que l'hauríem de posar entre tots. Quan un nen perd la comunicació amb la família, potser està patint bullyng i no és que sigui un maleducat. Quan una nena fa perdre el temps als comapnys de classe durant l'horari lectiu, potser hi ha falta d'atenció a casa. Quan un xaval té problemes de convivència a l'aula, potser els seus pares s'acaben de divorciar. Quan una nena arriba a casa i veu la televisió i als seus pares donant-li exemple de bons modals, però arriba de l'escola ben canviada, potser alguna cosa falla en el centre. Allò que principalment falla, és la societat, l'acció de cadascú davant un conflicte, una problemàtica. Em centraria primer a analitzar les sessions i reunions entre professors, alumnes, tutors o pares. El perquè la majoria no funcionen, potser aquí rauen part de les solucions.

El dret a la llibertat d'expressió

Prohibit Prohibir (Laura Fàbregas)

HI ESTIC D'ACORD

Completament d'acord. Els feixistes també tenen el dret a la llibertat d'expressió que ells ens voldrien prendre. Tot i que sembli incoherent, precisament és seguir amb una coherència d'ideals democràtics.

LA DEFINICIÓ DEL CONCEPTE COM A CENTRE DEL DEBAT

El dret a la llibertat d'expressió que expreses en el teu text Laura, és força semblant a la meva forma de concebre'l. Un dret que a la pràctica es pot dur a la majoria d'activitats que es considerin manifestació de postures. Un dret que té la definició teòrica més àmplia possible per tal de que realment pugui a la praxis no mantenir contradiccions en la vida social. Crec doncs, que la teva idea de llibertat d'expressió és encertada ja que s'acosta prou a la idea meva que tinc en ment. El Francesc aposta per "gestionar, regularitzar, prohibir, limitar, ..." aquest dret.

UN CONTE FORÇA INTERESSANT PEL TEMA

Però al entendre la seva idea de llibertat d'expressió només li recordaria un conte força interessant, que més o menys deia això: "Fa dos dècades van fer fora els marroquins il·legals, però com jo no tenia cap conegut il·legal no em va saber greu. Fa una dècada van jutjar un sospitós sense proves amb total arbitrarietat per agafar un cap de turc; i jo no vaig fer res perquè va ser un cas "excepcional". Fa uns anys van escopir un negre al meu carrer, però jo no era negre i per tant, no vaig reaccionar. Fa mig any, un sindicalista va ferir el meu company de feina perquè no es van posar d'acord amb fer o no vaga general a la fàbrica on treballava, però tot i estar enfurismat no vaig impedir-ho. Fa uns mesos van prohibir la llibertat de culte però jo no era creient. Fa uns dies van apallissar uns manifestants antigovernamentals perquè creaven el caos al carrer segons la policia, però com havia votat al partit del govern no em va saber greu. Aquella mateixa tarda van afusellar un dels líders de la protesta tot tornant a regular la pena de mort, però com jo no m'havia manifestat ni me'n vaig preocupar.L'altre dia van condemnar un llibreter per vendre llibres de tall ultradretà, però com jo sóc un anti-feixista me'n vaig alegrar. Ahir mateix, van prohibir els partits comunistes ja que segons l'OCDE el feixisme i el comunisme són la mateixa cosa, com ho deia l'OCDE no vaig preocupar-me gaire. Ahir mateix es va proclamar la dictadura per part del partit governamental, com el que més m'estimava era mantenir el meu negoci no em vaig manifestar en contra tot i estar-ne. Però avui m'han detingut a mi perquè m'havia oposat a allistar-me a l'exèrcit, el fet és que la meva dona és anti-militarista i m'ho va demanar i avui teniem pensat exiliar-nos. Vam actuar massa tard. Crec que des de fa dos dècades, que la nostra passivitat ens ha fet còmplices." Bé, m'he inventat la història però el fons del conte era el mateix. Avui es prohibeixen les manifestacions feixistes, demà les estalinistes, ..., i la setmana que ve?

O TOTHOM O NINGÚ EN TÉ DRET

I no em val el discurs dels "extrems són dolents, i el centre és una maravella". Primer, perquè tots podem posar el centre i els extrems en diferents espais de l'eix, sobretot depenen del criteri en el qual es fa la divisòria en l'eix. Imagina't. ERC no és un partit extremista en l'eix social, és de centre-esquerra; però en canvi dintre de l'eix nacional se situa en un extrem. Prohibim ERC? Prohibim el PP per incomplir el DIP? Tant poc imaginatius hem de ser per prohibir les idees

El dret a decidir.

S'ha posat en l'agenda pública i en el debat del carrer l'eix independentista
Plataformes sobiranistes, Reagrupament, Laporta, 10Mil a Brusel·les, corrents (ara si) declaradament independentistes a CDC (més enllà de la reivindicació independentista i històrica de les JNC), centres think that, el Centre de Negocis Català, centres d'opinió, diaris digitals nacionalistes, sentència del TC, el debat que varem tenir de l'Estatut encara present, etc. Tot això ha fet que l'eix social sigui substituït altre cop per l'independentista, evolució natural de la superació de l'eix nacional (per a mi l'eix prioritari perquè focalitza l'atenció en els problemes diaris, quotidians, concrets i que reclamen solucions més ràpides). Catalunya segueix reclament un bon encaix en Espanya, però els pobles d'Espanya que també ho haurien de reclamar, no ho fan. L'eix social, que volia el Govern d'entesa que fos el centre del debat públic i de la seva acció de govern, ha perdut centralitat mediàtica. Perquè la societat civil organitzada juntament amb plataformes ciutadanes independents poc suspitoses de ser cap "marca blanca" d'una estratègia partidista; comença a tenir pes de debò també en el debat públic més enllà del seu món, el privat. Una certa "desafecció" cap el Govern central, la brunete mediàtica, la classe política, i un desprestigi preocupant de la política parlamentària i representativa tant catalana com espanyola. I altres factors. Han conduït, juntament amb l'aventura estatutària del president Maragall, a que el debat social perdi pes, davant l'independència. Projecte cada cop menys minoritari i freaky, i relacionat amb la violència; gràcies a ERC sobretot. Però ERC no ha pogut fer entendre la seva política gradualista sobiranista (aconseguir màxima sobirania sobre diverses competències a mida que construïm un Estat propi a partir del traspàs de competències), la seva política de canvi (molts anys de pujolisme, i per tant, de corrupció, conservadorisme, peix al cove, ...) i social (tot i que amb derives centristes i fins i tot dretanes per intentar acostar un empresariat -que evidentment és conservador i tem tot canvi com l'independència).

El dret a decidir -mot que ha substituït el dret a l'autodeterminació dels pobles, sobretot pensat pels països colonitzats, de la Carta de NNUU- comença a estar en el debat de casa de tots.

Tots? De tots els que els interessa la política catalana, amb més o menys entusiasme, i amb l'imatge de la mal anomenada "classe política" més pel terra que pels núvols. Perquè, evidentment la resta continuen passant de la política catalana. La moció de la CUP -una candidatura una mica pessada en presentar mocions de qualsevol qüestió als ajuntaments però que també fa propostes de ciutat molt interessants- va ser el començament de tot. No obstant això, les CUP, no han sabut aprofitar això per reconèixe's prou la seva implicació en el mal anomenat "referèndum" (ja que és una consulta, que té efectes jurídics diferents) produït a Arenys de Munt. Això ha creat un "caldo de cultiu" que barrejat amb una resposta penosa de tota la intel·lectualitat espanyola, d'aquells qui es consideren federalistes, del PSOE, etc.

Ningú fa/rà campanya pel No?
On estan els federalistes progressistes espanyols? Qui rep tribut a l'estupenda visió federalista i plurinacional de la II República? Qui recorda encara a l'esplèndid Pi i Margall? Qui queda a Espanya de la transició i l'antifranquisme amb tants intel·lectuals d'arreu de la península ibèrica que professaven ideals progressistes i federalistes? Però on són per reclamar respecte a Catalunya -no al seu govern, sinó a la seva gent i a la seva voluntat popular-? Però com ens han tornat a fer el mateix que amb l'Estatut del 1931 de Macià retallat el 1932 la dreta espanyola -que evidentment té la seva història i no canviarà- i l'esquerra, sobretot aquest cop, no ha contestat?

En part, és pel sistema de valors d'aquest tardo-capitalisme (egoïsme, "campi qui pugui", endollisme, paraxutisme, xarxa de favors i contactes, oligopolis de poder econòmic i polític, partitocràcia, ...). Actualment, ningú defensa res si no es a canvi de res. A part, no dona vots defensar la identitat catalana i el respecte pel seu codi civil, les seves tradicions, la seva cultura, la seva forma de fer i de ser. Però hi ha alguna cosa més... Possiblement la transició ens va donar una idea equivocada dels -per exemple- nous líders del PSOE. Les sigles són les mateixes però els temps han canviat. Qui més recorda la República al PSOE, més se n'oblida amb la visita al Rei, o amb les polítiques contràries al "socialismo y al obrero". Algú ha segrestat el partit? Possiblement. No és pas l'únic partit al qual l'actualització discursiva i analítica, ha convertit en traïdors als ideals originals de la fundació del partit. Desenganyem-nos. Jo el primer. No hi ha res a fer. Pujol va intentar fer "pedagogia" del "fet català" però és que no hi ha cap "problema catalán", perquè ser com som no hauria de ser un problema, i més la lliure expressió dels sentiments (també nacionals). Però per alguns ho és. La dreta, uniformitzadora, feixista, nacionalista espanyola, conservadora, capitalista... és evident que no canviarà mai. Portem 30 anys de democràcia, i el centrisme aznarista dels seus inicis fou una forma pràctica electoralista però res més lluny de la tradició del seu partit, la seva ideologia, i de la seva història passada.

Al PSOE, potser en queden de "federalistes" -no asimètrics- però no pas, de "federalistes plurinacionals". I aquest és el principal problema del conflicte.

Com és que no saben donar arguments o aportar projectes de futur més enllà de quatre gats del PSC i alguns federalistes convençuts de les "anomalies" vasca, catalana, valenciana, balear i gallega? Com és que només "Somos Federalistes", sectors d'IU (influenciats pels que necessitem aquest plurinacionalisme, per tant, sobretot d'EUiA, dels catalans), ...; volen reformar la Constitució espanyola després de la fi de la via autonomista encallada al TC? Com és que pocs valents com el jove periodista del Público que debat a VEO7 reclamen un dret com l'autodeterminació per a Catalunya, el defensen, l'amparen i l'argumenten?

Democràcia és "voluntat majoritària del poble", i si aquest vol opinar sobre el seu estatus com a organització político-administrativa té tot el dret. Qui no ho accepti, té por del poble, és clar. I per tant, traeix la democràcia (un concepte ja banalment usat) en el seu sentit més intrínsec i profund.

Fa poc, com a defensor dels valors federals (arreu: a tots els governs multinivell, a totes les institucions públiques i privades, ...) vaig firmar el manifest de "Somos federalistes". No m'arrepenteixo. Si Catalunya és independent, voldré que sigui federal. Els valors federals es poden defensar en diverses situacions i àmbits polítics. Però ja llavors estava prou desencantat. Un Jaume Bosch (ICV) poc entusiasmat li va reclamar a Isidre Molas (que no nego el seu federalisme convençut a nivell espanyol) en una sala plena de federalistes per encetar el manifest de "Somos federalistes", que "fins que el PSOE no es cregui el federalisme com a projecte malament rai". Però si amb Zapatero -que prometia tant a nivell social i nacional-, totes les promeses s'han quedat en res... què hem de fer? Més anys de "pedagogia convergent", més anys de "socialisme federalista" no dut a la pràctica? No podem hipotecar el país.

En aquesta consulta, no hi havia ningú que oferís projectes alternatius (federalistes, vull dir). El PSC quedava retratat i ICV amb sector sobiranista intern i una formació municipalista amb la que està en coalició declaradament independentista com EPM (de la qual està integrada ArenysdeMunt2000, partit de l'alcalde d'Arenys de Munt) "en té prou" en intentar controlar la situació. Llavors, o estaves amb els falangistes o amb els demòcrates independentistes. Estan molt contents els promotors però la culpa és dels espanyols.

El gran aprofitat
ERC ha estat el partit que més ha aprofitat el fet. Tant per ficar-se medalles (merescudes en part), tant per tornar a intentar activar la militància un xic desil·lusionada i passiva pel fet de ser un partit governamental de cara a la pròxima campanya electoral, tant per intentar tornar a donar l'imatge d'independentisme "sense complexes" a les bases que han deixat de militar al partit (però potser encara mantenen el carnet a les joventuts), etc. Perquè venen les eleccions, i tot el regitzell de consultes que es faran als ajuntaments liderats per Decidim.cat (que segurament seran localitats amb una majoria social favorable) fan que Esquerra torni a posar l'eix independentista de forma desacomplexada en el debat electoral (oblidant el seu passat amb el PSC). A més, la seva aposta per ser el partit majoritària de l'esquerra catalanista perquè així existeixin només dos partits nacionalistes (un de dretes, CDC, i un d'esquerres, ERC) li està surtint bé amb la creació fa un any de sectorials ecologistes i amb alguns (són pocs) votants nacionalistes socialistes -maragallistes- reconvertits a independentistes seriosos. ICV que vol posar l'eix social al davant del debat públic per la pluralitat interna en el debat nacional, també ho té cru (més els Mossos amb Bolonya i tota la campanya mediàtica que pateix). ERC tot i R.Cat podria mantenir els seus vots amb problemes en ICV i PSC, i també a CDC per falta de definició.

"Oda a Espanya" de l'avi de Pasqual Margall?
Els amics dels pobles d'Espanya tenen poc temps, perquè la paciència s'ha acabat. Amb aquesta desafecció, les consultes cobren esperança a la gent del país, i això és la base perquè la política torni a ressorgir com a valor de prestigi, com a efecte de la voluntat popular; no com una mera gestió burocràtica. Fa poc que penso que l'eix social tindrà més pes si l'eix nacional perd sentit per falta d'enemic. Això només seria possible amb la independència si l'enemic nacional no es busqués dins, que seria molt perillós. Una Espanya burgesa no és pitjor que una Catalunya burgesa. Recordem-ho.

A més que amb això de les consultes, els dirigents locals "passen olímpicament" dels sistemes de direcció estratègica i política dels partits polítics parlamentaris. Em sap greu dir-ho, però em sembla una molt bona senyal deure's al poble i no a...l partit. Aquesta partitocràcia cada cop fa més pudor a democràcia feble.

Articles: Salvador Cardús: "La independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix amb la bona feina de cada dia" i Què passaria al Baix Llobregat?
(El referèndum d'Arenys difícilment es pot impulsar en altres comarques de Catalunya).

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

"Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo"

I Cuba (Castro), Venezuela (Chávez), Nicaragua (Sandinistes) i Bolívia (Evo) també ho són segons la UNESCO. Falta poc perquè Equador entri en aquesta llista de la UNESCO.

L'educació en el punt de mira (del bloc sobre Bolonya)

http://joangilsobrebolonya.blogspot.com/2009/09/leducacio-en-el-punt-de-mira.html

Més consultes, més autodeterminació

Mentrestant la Diada oficial i les diades "pròpies" com la de l'Ei s'estan organitzant: L'Esquerra independentista justifica els crits a Esquerra; Arenys de Munt continua donant més i més titulars convertint així l'eix independentista en un debat mediàtic de plena actualitat i és que serà un setembre (ja està sent) molt intens. CDC i ERC estan a favor de la consulta. Tot i que ERC més fermament que CDC. Per CDC no és la seva prioritat. ERC en canvi, juntament amb les CUP, les promourà a altres poblacions. I és que un ampli sector clarament independentista está fart de la postura dels dirigents de CDC i de la federació amb UDC. Al igual que les CUP. També ho està EUiA que defensa el dret a l'autodeterminació però que aposta per la papeleta d'un Estat federal i republicà espanyol. ICV per la seva banda no s'ha expressat clarament. Un dels seus dirigents (ex-conseller Milà) està fent d'advocat defensor de l'alcalde (d'AM2000, partit integrat a EPM, formació política que està en coalició electoral amb ICV en les eleccions locals).

Amb Arenys de Munt, els nacionalistes treuen pit: “Negar una consulta popular és una barbaritat democràtica” , Arenys de Munt contra l’imperi
"Quina mena de nació és aquella que ni tan sols es pot plantejar què vol ser en el futur?",Trias: “Estic a favor que Catalunya sigui un dia independent” i ERC impulsarà mocions com la d'Arenys en altres municipis catalans.

Més notícies: La Gripe Común provoca más muertes que la Gripe A i Ecuador es Territorio Libre de Analfabetismo.

Manifestacions anti-chavistes "arreu" del món

El Govern en ple d'Hugo Chávez té pros i contres com tots els governs, però el que està ben clar és que després de la rebel·lió militar fallida el 1992, el seu partit (PSUV) no ha parat de guanyar comicis electorals amb un munt de consultes i espais de democràcia participativa oberts. A més, amb l'aplicació de les anomenades "missions bolivarianes" ha dut a terme un munt de polítiques socials autènticament necessàries en una societat amb una divisió de classes molt marcada. On les desigualtats socials encara existeixen, però són tractades com a problemàtica social. En les dictadures militars i els governs democràtics oligàrquics mai s'havien proposat realment intentar frenar aquestes desigualtats socials amb la seva acció de govern. I no només això, la dignitat d'Amèrica Llatina cobra vida amb el projecte de l'ALBA, el projecte regional bolivarià. La CIA fou durant dècades el braç executor del país en el qual la resta d'Occident encara s'emiralla: l'estat més terrorista de la història de la humanitat, els EUA. Des de que van sorgir fronts de lluita social profundament d'esquerres i sobiranistes marcadament i declaradament anti-imperialistes entre organitzacions de camperols i organitzacions socials, el poder dels EUA a la zona s'ha anat esvaïnt. No obstant, per assolir l'hegemonia política en aquests països hi hagut moltes batalles perdudes durant la història (la mort dels guerrillers liderats pel Che, el cop d'estat i posterior assasinat de Salvador Allende, etc.). Ara, els EUA, tornen a intentar mantenir part del seu espai d'influència amb les bases militars a Colòmbia, amb l'únic dirigent pro-ianqui de la zona, el president Uribe. Tot i això, els intents de cooperació regional juntament amb les nacionalitzacions dels recursos estratègics (en el cas de Venezuela, el petroli) que aporten sobirania, independència i poder en les relacions internacionals; encara estan a mig camí. Al cap i a la fi, les batalles pel lideratge regional entre Brasil i Argentina encara continuen vives, tot i que sembla que Lula da Silva està guanyant aquesta batalla per moments. I és que Amèrica Llatina ja no és la que s'explica d'una forma profunda i concisa en el llibre del magnífic escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Ha canviat. Ara vol ser partícip de la seva pròpia història, ha recuperat la dignitat que havia perdut en les descripcions més o menys històriques que es feien en "Las Venas Abiertas de LatinoAmerica". Governs social demòcrates i governs del socialisme del segle XXI s'alcen contra la dependència de l'estat que els havia maltractat. Uns amb més força i altres amb més parsimònia. Uns situats en l'esquerra moderada i els altres en l'esquerra radical. El sector de Lula i el sector del Chávez. Tot i la divisió, pel que sembla, i pel meu agrat, s'estan entenen força. Més del que ens podíem esperar. Hem de ser conscients de les dificultats perquè fins i tot una Unió Europea que ja gaudeix d'institucions comunes, tingui tant difícil el fet de tenir una mateixa veu i avanci en un únic sentit.

Tot i aquestes esperances posades en els governs d'esquerres d'Amèrica Llatina, cada un d'ells ha comès errors, incloent el govern chavista. Però tampoc m'interessa parlar-ne ara mateix.

La raó del meu escrit són les últimes manifestacions anti-Chávez convocades a tot el món; les quals han estat molt minoritàries, que no vol dir que no s'hagin de tenir en compte. La majoria de grans mitjans del negoci de la comunicació de masses però, no han donat gaire material fotogràfic; la qual cosa significa que ben poca gent hi ha assistit i que per tant, no podran teir l'excusa per atacar el govern chavista en les seves Editorials. I és que com el munt de gent que va sortir el dia del cop d'estat que li va intentar fer al govern democràticament elegit de Venezuela l'any 2002; costarà de repetir-se; perquè el poble d'Amèrica Llatina vol fundar la seva història present sense cadenes imperialistes i sense mentides mediàtiques. Pancartes com "Viva la paz, la democracia y Micheletti" al costat d'altres com "Chávez dictador" es desacreditaven elles soles.

Comentaris:

Àlex Benito
Joan, per l'amor de déu, has escrit això a la una de la matinada d'un dissabte?Pero es que tu no descansas nunca o que?
Fa 15 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
Estic d'acord amb tu en un 98 %, que ja és molt.L'altre 2 % m'haig de manifestar parcialment en contra.Entenc que la geoestrat... Llegeix-ne mésègia política és molt complicada.Tinc un amic virtual (messiànic) veneçolà. Ell estudia dret gràcies a Chavez, a la universitat popular nocturna bolivariana. No discuteix res de Chavez. També és cert que gràcies a ell, ha obtingut més ajudes socials. Però, hi ha un fet que m'horroritza. Hi ha molta gent, que si són antiyanquis, per força han de ser pro-islàmics. I és aquí el seu error. Veuen l'islamització com una sortida per buidar el poder d'influència dels EEUU. Jo crec que estan canviant les forces. Els àrabs són tant o més imperialistes com els mateixos americans prò de religió diferent. Sàpigues que des que Chavez és al poder, legions de predicadors musulmans estan desculturitzant els indis amazònics, inculcant-los l'islam, etc. Ho trobes positiu?
Fa 7 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
...de la meteixa manera que en el passat, missioners evangèlics americans van assaltar la selva. És igual d'horrorós.Jo estic en contra el fanatisme religiós americà, dels hipòcrites i també, de la visió de "guies del món" que s'autoproclamen els successius governs de la Casa Blanca. Per aquest motiu no haig de ser pro-islàmica. No ho sóc per cap de les seves opcions reacconàries.
Fa 7 hores · Esborra

David Casanella Heredia
Portes defensant Chávez tota la teva vida... Què més vols que t'hi digui? Faci o no política social (i això ja seria un debat), és evident que també és un dictador. Si tu creus que els dictadors poden estar justificats, doncs d'acord.
fa prop d'una hora · Esborra

Joan Gil Oliveras
És que un dictador no guanyar comicis electorals ni en proposa de "gratuïts" posant el seu càrrec a disposició del poble, David. És per això, que voldria més argumentació i crec que ens pots donar molt més de tu.
fa 2 segons · Esborra

Joan Gil Oliveras
Jo tampoc hi estic d'acord Noemí. No crec que s'hagi donat a entrendre això en l'escrit.

Visca el Socialisme!

Catanyol o català?

Xapó!
Guardans o la moral sense gramàtica
Font: www.elsingulardigital.cat

-> Molt bé. No es podia explicar millor. O "catanyol" o català.

Un altre article: SENTÈNCIES I CONSULTES
"Espanya no vol respectar el dret de decidir de la ciutadania catalana ni l’Estat és prou democràtic per deixar que s’exerceixi aquest dret" (Força interessant sobre una ex-membre de la PDD)

Referèndum sobre l'autodeterminació a Arenys de Munt

EL FACTOR D'ERC: DELS QUATRE GATS AL PARTIT

ERC ha aconseguit el que va tapar el pujolisme: posar en el centre del debat mediàtic i popular el tema de la independència. I més important i trascendental que això ha estat posar-lo de tal forma que sembli possible. Perquè la majoria de la massa social accepti la possibilitat s'han de sentir veus respectades, com més plurals millor. Que allunyin l'independentisme del record de la lluita armada. Per això, i d'acord amb el Dret, s'han canviat conceptes com "autodeterminació" per "dret a decidir". Els conceptes que han estat bastament usats en la història més recent, estan tenyits de connotacions bèl·liques. També, al ser Esquerra un partit governamental, s'ha donat seriositat al projecte independentista. S'ha passat del freakysme o el tema dels "nostàlgics", a resorgir com un tema (històric però nou a la vegada) de plena actualitat. L'eix nacional, i sobretot l'eix unionisme-independentisme ha anat agagant força. A més, quan el discurs calia apropar-se a un públic no tant habituat a termes ètnics o culturals, s'han usat conceptes més laxes com "Nació de Destí" (com si totes no ho fóssin de destí). Així, velles connotacions negatives del nacionalisme s'han esvait en part de la mentalitat popular. Amb les CUP amb més poder, ERC s'ha pogut centrar en la política catalana. L'estratègia de ser EL partit d'esquerres catalanista ha fracassat per unes bases descontentes. Però en l'escena han entrat noves cares, noves plataformes, agrupacions de ciutadans, iniciatives locals, diaris digitals, etc. (també gràcies a que ERC exerceix el poder en la CCAA de Catalunya).

Tot i això, els d'Esquerra són força sapastres i a més de no acabar d'assolir l'Editorial de l'AVUI+ (des del meu punt de vista), han sortit masses cops malparats de la seva inexperiència en política seriosa. A més, el fet de centrar-se (també en l'eix ideològic, no només en termes de moderació-exaltació), tampoc els ha ajudat gaire ja que la mal anomenada societat civil (sobretot, el teixit empresarial) -que en realitat són els lobbis i els poders fàctics- són molt conservadors i no es faran d'Esquerra.

EL FRACÀS DEL PUJOLISME I LA SEVA AGENDA POLÍTICA COM A INICI D'UNA NOVA ETAPA POLÍTICA CATALANA I COM UN ESPAI PELS INDEPENDENTISTES

El pujolisme va intentar amb el "peix alcove" difuminar Catalunya, el seu poble, el sentiment de pertinença amb el partit (CiU) i fins i tot (degut al seu carisma) va intentar (gairebé aconseguint-ho) encarnar la definició de país en la seva persona. Per tant, la voluntat de la Nació residia en el govern català pujolista que seguint amb la seva història (Lliga, Regeneracionistes, Cambó) van fer de la "governabilitat d'Espanya", avenços significatius en l'autogovern; però també una creixent massa popular que reclamava un canvi d'aires i sobretot de mentalitat de país més oberta. Carod va fer d'ERC, un partit important electoralment, que va tenir la clau per formar govern; però les raons també van ésser a nivell espanyol (personificava l'anti-Aznar). Ara que el debat i el discurs més enllà de les sigles polítiques ha agafat més força, el projecte independentista està en l'agenda pública (ve, en la meitat de la població que li interessa la política).

EL DISCURS DELS INDEPENDENTISTES ARA TÉ MÉS FORÇA

Tot i les friccions està ben clar, que l'eix independentista està agafant força i que la legalitat espanyola està forçant la seva maquinària constrinyent tota opció política fora del seu marc. Tot règim polític fa el mateix. Es tanca en si mateix quan el conflicte ja és al carrer. Però allò positiu del conflicte és que s'ha estès la idea que tot i ser "viscut" amb passió; pot esdevenir un procés de transició pacífic. I això dona esperança, i és el que la societat necessita per donar suport a qualsevol opció política que vegi viable. He de reconèixer que els vaig anomenar "somiatruites" però que han assolit algunes fites a curt termini. Clar està, que tot no tindria sentit si la fita final (la independència) no s'assolís. Per això, caldrà una majoria social. I de moment no la tenen, perquè tot i la mediatesa de la temàtica; el sistema de partits tampoc és que hagi canviat substancialment. Això si, el seu discurs s'ha vist reconfortat pels últims fets d'actualitat. Ha tingut més pes i més interès per al públic (el català emprenyat) "la idea de que ens prenen el pèl" que el difícil discurs dels governs multinivells, de la legalitat vigent, de la complicació d'arribar a consensos amb el govern central, del poder dels alts funcionaris de l'Estat, etc. S'ha acabat entenen Espanya com un subjecte polític força homogeni pel que fa els interessos. I Catalunya, tot i veure's més plural i heterogènea, s'ha entès que era l'antagonisme a Espanya. És, en essència, el discurs de sempre; que ara té més força. Alguns factors ja els he comentat. A més, per exemple, el fet de la nova figura de l'independentista no nacional però econòmic; ajuda a que nous perfils de ciutadans entrin a formar part d'aquest sector que aposta pel dret a decidir.

SEPTEMBRE CALENT

Aquest setembre, hi haurà referèndum a Arenys de Munt muntat per una associació política. Hi haurà l'11 de setembre que segurament serà aprofitat per qualsevol activista (JERC, EI) que vulgui posar més a la taula del dia a dia (a casa, al bar, a la feina) aquest tema. També la Marxa de Torxes per la independència. Tots aquests actes i fets fan que altres debats (que en realitat són més quotidians i viscuts com l'atur, ...) no tinguin tant espai televisiu, radiofònic, escrit ni popular. Això ajuda a crear un estat d'opinió, a favor o en contra, això és el de menys. El que és realment important i clau és que estigui en l'ordre del dia a dia i que els fets d'actualitat es puguin relacionar a aquest anàlisi entorn aquest eix independentista.

SENTÈNCIA DEL TC: TINC DUBTES DE QUÈ CALDRIA FER

A més, podria haver-hi manifestacions prèvies (o no) i posteriors (o no) a la sentència del TC. Aquí sóc més reaci. Crec que forma part de la llibertat d'expressió i que millor seria com ja va dir Solé i Tura que el TC no dictés sentència després de cap referèndum popular. Si no la voluntat de la ciutadania queda en entre dit; i si la llei està legitimada és perquè representa la voluntat de la societat, no? Però també crec que s'hauria d'acatar perquè estem en un Estat de dret i el TC ha de merèixer el nostre respecte institucional. Però clar, tota institució està formada per persones i ja sabem com es configura el TC (de forma política entre dos partits). Per tant, allò de la separació de poders també és una broma. Clar que també tota llei és interpretable perquè res en aquesta vida és neutral o 100% imparcial. I la sentència es durà a terme per unes persones que no hem votat i que estan dividides per dos sectors, que alhora no són aliens a les voluntats de dos partits polítics concrets (PPSOE). Com que estem vivint en un Estat de fireta on el Dret no és res més que la voluntat d'una èlit immobilista; i on tota consulta popular fa por. Tot això no donarà més que raó als independentistes que només volen preguntar a un poble amb administració i govern regional propi quin vol que sigui el seu futur. La gent que creu (en realitat, tots morirem) que té alguna cosa a perdre (no parlo de la dignitat clar) és la més perillosa. És aquella que quan trontolla l'estatus quo en el qual s'hi està tant bé, fa el ridícul com l'està fent el jutje que prohibeix que l'ajuntament doni recolzament logístic a la consulta. Saps què? Fem-ho a mode d'enquesta personal. Total, és un poble. Quan les lleis no responen a la voluntat popular, no són Dret. La existència del Dret rau en la tradició, en la costum, en (per desgràcia per mi) els canons socials, en els marcs conceptuals i en les elits que pacten les "lleis supremes" (en aquest cas Constitució).