Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que hagi augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.

Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que així augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.

EUA. Més del que realment és.

EUA és la potència hegemònica en relacions internacionals. És el primer estat que intervé de forma oficial o més discreta en la resta d'estats del món, saltant-se la sobirania d'aquests, en pro dels seus interessos econòmics. O millor dit, dels interessos econòmics de les classes dominants nord-americanes. És el pol que defineix el sistema internacional. El punt neuràlgic. No obstant això, sempre he pensat que una cosa és la potencialitat i l'altre l'ús d'aquesta. EUA entraria dintre dels estats que l'han usat al màxim; sobretot en termes militars. En canvi, Xina, durant molts anys ha estat un estat amb grans potencialitats que no ha usat al màxim. Per això li deien la "Vella Dorment". Altres països també serien bons exemples. Sobretot, aquells que han rebut cops militars orquestrats des del Pentàgon i la CIA. Sobretot aquests.

Els Estats Units doncs, són l'estat més important del món i no és menys cert atribuir-li la victòria ideològica, de model d'estat, d'economia i de societat. Va guanyar la batalla a la Unió Soviètica. Sempre he cregut però, que la ment és tant poderosa que ens pot desdibuixar la realitat empírica. I que podem creure'ns qualsevol cosa. I que podem donar-li més valor, més importància, més rellevància a una cosa que no en té tanta. EUA per exemple, està sobrevalorat. Els criteris més racionals i científics ens ho podem demostrar. Amb això no vull dir que els EUA no hagin estat el país que més constantment ha usat el terrorisme d'estat a Amèrica Llatina. Tampoc voldria negar la seva importància a nivell internacional. Ni tampoc voldria donar supremacia científica als meus criteris. En podríem usar uns altres i sortiria un altre resultat; però a partir dels que usaré podré concloure això: que els EUA estan sobrevalorats tant per la narrativa dominant, com pels mites que l'envolten com per les xifres econòmiques. Tot i això, no podré negar que continua sent l'Imperi.

Malauradament pels EUA, la Xina (i l'IBSA) s'han despertat. I un món multipolar se'ns pot obrir aquestes properes dècades si els EUA no tornen a usar la seva potencialitat al màxim. I sobretot, -i m'he en descuidat de dir-ho anteriorment- no l'usa sota formules de fer política gens ètiques. Ja que en part, aquesta és la clau de la hegemonia internacional dels EUA. La seva poca ètica i moral. Ho sigui, que se salta els drets humans i el dret internacional públic sempre que ho considera positiu pels seus interessos.

El que voldria doncs, és expressar que en alguns aspectes l'hem sobrevalorat. EUA és menys del que ens imaginem. I en canvi, d'altres països que no han usat tota la potencialitat que tenien, els hem menytingut en les nostres gràfiques i rànquings analítics del mapa internacional.

Em disposo doncs, a acabar amb molts mites.

La majoria de recursos naturals, font de riquesa, se situen als països del Sud, als estats subdesenvolupats. Aquests estats han estat constantment espoliats pels estats rics. La utopia del comerç just està lluny de realitzar-se; per desgràcia. A Cuba, per exemple, hi ha menys analfabetisme dels Estats Units d'Amèrica (dades de les NNUU). Tot i això, EUA per la opinió pública internacional és un país ric. Primer hauríem de debatre que volem dir quan parlem de "desenvolupament". Per mi ho és en termes de l'IDH i no del PIB però en canvi en la narrativa dominant és el PIB. I en això, EUA hi surt en molt bona posició. Tots sabem les mentides del PIB, o millor dit, les realitats que pot amagar: les desigualtats socials i la gran concentració de capital per part d'uns pocs. Valorar el desenvolupament així és fer un flac favor a l'anàlisi social. A Cuba hi ha menys mortalitat infantil que als EUA. Si vaig prenent Cuba com a exemple és per generar controversia, per generar reflexió. No usaré els països nòrdics. No trencaria doncs, amb tòpics; els podria estar regenerant.

Continuarà després de les vacances.

Interessant article d'opinió al Regió 7

DESGRANANT

No ens mirem tant el melic

MIQUEL REGUANT
h, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, /
nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!
Així comença el poema de Salvador Espriu i molt sovint, i encara més darrerament, m'hi sento identificat.
Estem en un moment en què sembla que molts dels nostres polítics quan parlen només ho fan pensant en la foto i no en el país i en les persones.
Però els polítics són ciutadans com nosaltres i, per tant, només són un reflex d'una societat en què preocupa excessivament la imatge i els resultats immediats.
I es valora poc el treball voluntari, l'esforç que no té resultats fins molt més tard, la reflexió...
I sembla que tot allò que es fa sigui per algun interès amagat.
I estem instal·lats en una dinàmica de la queixa sense que ningú no sembli responsable de fer, de decidir, o d'equivocar-se. Sempre hi ha algú que en té la culpa, algú aliè, però... (el govern, l'oposició, Madrid, els americans, el cap de l'empresa, el treballador...).
I no és que no siguin veritat en alguns moments algunes culpes, però potser caldria canviar la dinàmica en positiu perquè cansa sentir la queixa permanent.
I arriba un moment en què voldria marxar tot i que no sé si en seria capaç, ja que, com Salvador Espriu, "sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Però no és només la meva covardia que em dificulta abandonar.
També hi ha persones que durant tota la seva vida, alguns ja morts, han mantingut la persistència de deixar de mirar-se el melic i estar sempre a punt per al que calgui.
Persones que no miren qui ho demana, que no miren qui es pot posar la medalla, persones que superen els seus dolors i pensen que poden fer per ajudar a millorar un món on encara hi ha moltes coses per fer.
I aquestes persones que conec em fan veure que hem de ser capaços de mantenir la capacitat de generositat i de treball per al país, oblidant el que puguin dir o pensar.
I m'agradaria que d'aquestes persones anònimes, però pilars autèntics de la societat, tots en seguíssim la manera de fer i de treballar.
I, si ho féssim, malgrat les dificultats actuals, tindríem una societat més forta i solidària.

Notícia: Catalunya queda lluny d’arribar als objectius europeus d’educació

Més enllà del finançament

Tothom té dret a debatre allò que consideri més rellevant o d'allò que cregui convenient i pertinent fer-ho perquè és d'actualitat o interessant iniciar-ne unes reflexions. Això ho podem fer tots al carrer, a casa nostre, al passadís de la facultat o al bar. Ara; la opinió pública es confecciona a través dels mitjans de comunicació de masses. I aquests només parlen d'una cosa, tant en articles d'opinió, com en Editorials, com en les mateixes notícies. I la majoria, com era previsible, amb simpaties polítiques; intentant qüestionar només aquells als quals els accionistes del mitjà no són aliats dels seus interessos. Per això, en ocasions hem vist canvis de camisa, també en les editorials d'alguns diaris quan hi ha canvis de govern. "Qui paga, mana"; desgraciadament és una realitat per a molts. Doncs aquestes editorials no paren de parlar del mateix: del finançament. I la veritat, és que em cansa. I ho volia expressar. A més, molts diaris digitals (singulardigital, tribuna, e-notícies, crònica, directe.cat, la directa, vilaweb) subvencionats, alternatius o "independents" també han apostat per aquesta deriva. I els blocaires estan entusiasmats amb aquest tema. La majoria d'opinòlegs i blocaires critiquen "la classe política que ven Catalunya per quatre rals". A part de que m'agradaria veure'ls a tots ells en la mateixa situació, intentant governar de forma seriosa i responsable i alhora intentar tenir un paper en aquest món polític cada cop més multinivell, més fragmentat, més burocratitzat, amb elits més tancades i amb mil grups de pressió al seu darrere. Però anem al tema. El finançament. Sabeu l'única notícia que m'ha semblat interessant més enllà de l'autobombo o de la postura de broma (en el sentit que és incoherent amb la seva trajectoria de peix alcove) de CiU? Una mena de reportatge sobre com es podrien destinar aquests diners. Molt interessant. Ara si que parlem en el llenguatge dels treballadors. Servirà per més polítiques socials? Servirà per eixugar el dèficit de la sanitat pública catalana? Debats que són prou interessants i importants per al benestar de la nostra ciutadania i pel progrés del país (aquell del qual tant se'n preocupen els nacionalistes). L'únic partit que ha començat a tocar aquests temes ha estat ICV. Increïble pensaran? No. És el que fa des de sempre, més enllà de debats categòrics, que no ens duen enlloc, altament partidistes, pesimistes o "debats de luxe" (aquells que es poden permetre els que tenen les necessitats cobertes). Ara, la Rahola (que és una parodia de si mateixa), no està d'acord. ICV són uns kumbayàs. Això si, són els únics que més enllà de la societat civil, el peix alcove, Convergència, l'espanyolisme, la moderació, el patriotisme, ...; és preocupa per allò important i que fa gran al país. Els serveis socials.

Diuen que els polítics no parlen el mateix llenguatge que la gent del carrer. El mateix passa amb els mitjans de comunicació de masses, i sobretot amb els seus opinòlegs. Això si, aquests semblen més seriosos, tenen més prestigi i se'ls don més rellevància intel·lectual de la que realment es mereixen.