DESGRANANT
No ens mirem tant el melic
No ens mirem tant el melic
MIQUEL REGUANT
h, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, /
nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!
Així comença el poema de Salvador Espriu i molt sovint, i encara més darrerament, m'hi sento identificat.
Estem en un moment en què sembla que molts dels nostres polítics quan parlen només ho fan pensant en la foto i no en el país i en les persones.
Però els polítics són ciutadans com nosaltres i, per tant, només són un reflex d'una societat en què preocupa excessivament la imatge i els resultats immediats.
I es valora poc el treball voluntari, l'esforç que no té resultats fins molt més tard, la reflexió...
I sembla que tot allò que es fa sigui per algun interès amagat.
I estem instal·lats en una dinàmica de la queixa sense que ningú no sembli responsable de fer, de decidir, o d'equivocar-se. Sempre hi ha algú que en té la culpa, algú aliè, però... (el govern, l'oposició, Madrid, els americans, el cap de l'empresa, el treballador...).
I no és que no siguin veritat en alguns moments algunes culpes, però potser caldria canviar la dinàmica en positiu perquè cansa sentir la queixa permanent.
I arriba un moment en què voldria marxar tot i que no sé si en seria capaç, ja que, com Salvador Espriu, "sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Però no és només la meva covardia que em dificulta abandonar.
També hi ha persones que durant tota la seva vida, alguns ja morts, han mantingut la persistència de deixar de mirar-se el melic i estar sempre a punt per al que calgui.
Persones que no miren qui ho demana, que no miren qui es pot posar la medalla, persones que superen els seus dolors i pensen que poden fer per ajudar a millorar un món on encara hi ha moltes coses per fer.
I aquestes persones que conec em fan veure que hem de ser capaços de mantenir la capacitat de generositat i de treball per al país, oblidant el que puguin dir o pensar.
I m'agradaria que d'aquestes persones anònimes, però pilars autèntics de la societat, tots en seguíssim la manera de fer i de treballar.
I, si ho féssim, malgrat les dificultats actuals, tindríem una societat més forta i solidària.
h, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, /
nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!
Així comença el poema de Salvador Espriu i molt sovint, i encara més darrerament, m'hi sento identificat.
Estem en un moment en què sembla que molts dels nostres polítics quan parlen només ho fan pensant en la foto i no en el país i en les persones.
Però els polítics són ciutadans com nosaltres i, per tant, només són un reflex d'una societat en què preocupa excessivament la imatge i els resultats immediats.
I es valora poc el treball voluntari, l'esforç que no té resultats fins molt més tard, la reflexió...
I sembla que tot allò que es fa sigui per algun interès amagat.
I estem instal·lats en una dinàmica de la queixa sense que ningú no sembli responsable de fer, de decidir, o d'equivocar-se. Sempre hi ha algú que en té la culpa, algú aliè, però... (el govern, l'oposició, Madrid, els americans, el cap de l'empresa, el treballador...).
I no és que no siguin veritat en alguns moments algunes culpes, però potser caldria canviar la dinàmica en positiu perquè cansa sentir la queixa permanent.
I arriba un moment en què voldria marxar tot i que no sé si en seria capaç, ja que, com Salvador Espriu, "sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria".
Però no és només la meva covardia que em dificulta abandonar.
També hi ha persones que durant tota la seva vida, alguns ja morts, han mantingut la persistència de deixar de mirar-se el melic i estar sempre a punt per al que calgui.
Persones que no miren qui ho demana, que no miren qui es pot posar la medalla, persones que superen els seus dolors i pensen que poden fer per ajudar a millorar un món on encara hi ha moltes coses per fer.
I aquestes persones que conec em fan veure que hem de ser capaços de mantenir la capacitat de generositat i de treball per al país, oblidant el que puguin dir o pensar.
I m'agradaria que d'aquestes persones anònimes, però pilars autèntics de la societat, tots en seguíssim la manera de fer i de treballar.
I, si ho féssim, malgrat les dificultats actuals, tindríem una societat més forta i solidària.
Notícia: Catalunya queda lluny d’arribar als objectius europeus d’educació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada