L'autoritat dels professors

MÉS ENLLÀ "D'OPINÒLEGS" I DE "SENTIT COMÚ"

Davant la política educativa i penal (els dos conceptes fan molta por junts!) del Govern de la Comunitat de Madrid d'Esperanza Aguirre voldria comentar un seguit d'humils percepcions. D'entrada aclarir que no perquè sigui una política del PP no l'hem d'analitzar en profunditat. Però alhora també intentar recontextualitzar qualsevol política dintre d'una aposta ideològica i d'un marc de pensament. No ens creiessim pas que aquesta política de dotar de més "autoritat" al professorat, a través de la via judicial, no entra dintre d'un marc ideològic i d'uns interessos de classe. Si, si, alguns hem direu dogmàtics però jo també vull que es respecti el professor, he hagut de patir els típics impresentables a classe i he estat testimoni i protagonista de mil trifúlques i serials que no em permetien seguir la docència donada a Secundària amb total normalitat. Tot i que crec que em va tocar un bon grup, i és que el tipus de grup-classe és molt important en el rol que es manté quan el professor ensenya.

Sobretot voldria anar més enllà "d'opinòlegs" defensors de l'opinió pública majoritària (la que creen ells, tant de forma virtual, com real) -estil Rahola- que sota un "sentit comú" pertanyent a una ciutadania virtual i fictícia (inventada pels mateixos), sostenen "les seves opinions personals" (o, millor dit, les seves apostes socials i polítiques), sense haver de trepitjar el ring de la batalla ideològica o més política. Són la "veu del poble". Però la representen? Bé, com a mínim, la intenten influenciar, amb els seus mediàtics grups de comunicació/opinió.

Segurament però, és la política educativa menys ideològica del PP de Madrid. Però recordem que el lema en la reforma santària del PP a Madrid -mentrestant és criticada la seva política privatitzadora educativa- és "mejor sanidad pública de calidad". Val a dir, a més, que Esperanza Aguirre és una d'aquelles personalitats polítiques més difícils pels seus adversaris per la seva claredat del seu missatge, pel seu genial discurs, per les seves respostes ràpides i per la seva forma astuta de fer política.

EL QUÈ VOLEM ÉS QUE S'ENSENYI A CLASSE EN UN CLIMA DE CONVIVÈNCIA

Al principi em va semblar bé la proposta de fer que els professors fossin "autoritat pública". Fins i tot, una molt bona idea. Després vaig començar a pensar sobre l'excusa argumentativa -abm certa part de raó però no tota- del "hem passat de la dictadura al llibertinatge sense passar per una veritable llibertat". Bé; el dia que hi hagi llibertat és perquè hi haurà socialisme (jeje), fins llavors, és cert que la por a l'autoritarisme pels que el van patir durament a les escoles franquistes, ha intentat evitar això en les escoles modernes públiques de l'època democràtica. Però això passa tant a públiques com a privades. Tant per part d'estudiants de classe baixa com alta. Així ho indiquen els millors estudis en comportament juvenil. Per tant, és una qüestió de valors. Del sistema de valors que sosté el sistema social i econòmic.

"O TOTS O NINGÚ" (LA MEVA FRASE PREFERIDA)

La paraula "autoritat" i sobretot el concepte "autoritat pública" té conseqüències jurídiques i penals, i és ben cert, que els contextos canvien, i la nostra joventut més infant cada cop és menys ingènua (també caldria debatre si és això el què volem com a societat) i cada cop sembla que ens prenguin més el pèl. Però això podrien ser percepcions... No obstant, el Defensor del Menor, o el Síndic de Greuges i altres veus institucionals interessants d'escoltar, alerten de la tendència al vandalisme i a la falta de respecte dels nostres joves. Tot i que també sabem que els MMCC donen la part més negativa de la joventut, i per tant, reprodueixen aquests cànons socials sobre el perfil de jove. Per tant, cal donar més "autoritat" al professorat? No. Perquè no? Perquè n'estic ben fart de la hiperregulació de qualsevol aspecte del comportament humà i social. Cal que tot es reguli, es penalitzi, ..., no sabem funcionar d'una altre manera? I no us creieu, els liberals (millor dit, "suposats" liberals) i conservadors (aquests segur ja que sempre busquen la tradició, la força i l'ordre establert) i estan ben d'acord amb això del PP de Madrid. Bé, el PP de Madrid representa perfectament la unió entre conservadors i liberals/neoliberals. Doncs no, no vull que ens convertim en "robots".

Avui una presentadora de televisió criticava l'actitud d'alguns alumnes i després li ha tallat la paraula a un contertulià i li ha fet ganyotes. Força maleducat no? Potser que donem exemple. Potser que no intentem fer els debats sobre "els demés" i comencem a fer autocrítica abans de començar qualsevol debat. És el millor que poden fer els ideòlegs per millorar i recontextualitzar les tesis d'una ideologia amb pes social i que vol continuar tenint influència en el pensament més il·lustrat.

Doncs no, alguns volen continuar amb les penes, les sancions, la por, l'elitisme, ... I que consti que no considero que sigui bo en cap cas el "col·leguisme" entre professorat i alumnat, però és que de l'autoritarisme o "l'autoritat elitista" (com jo anomeno l'aposta d'Aguirre) al "campi qui pugui" hi ha molt graus intermitjos no? No els sabem trobar?

Tampoc ningú s'ha parat a pensar que vol dir donar autoritat a un professor en aquest lògica. Podríem fer entendre que el professor se li deu més respecte (com si el respecte entrés en aquestes lògiques burocràtiques i virtualment fictícies). El respecte es guanya, es té, s'apren, ... en la vida. És el respecte com a valor que falta. Però no només el respecte a certes "figures", sinó el respecte a l'altre, el respecte a la natura, a la vida, a tot en general. Això si que s'està perdent sota un sistema de valors egoïstes que evidentment propulsen neoliberals i capitalistes en articles d'opinió com els que vaig llegir fa uns dies a ElEconomista exposant que "les persones són egoïstes per naturalesa" (com si no evolucionéssim i fóssim uns éssers vius estancats, i passant per alt molts segles d'història en que funcionaven altres sistemes de valors). Res. Les coses es canvien primer, en el dia a dia, i en la teva incidència més pròxima. I després a nivell més macro, més social, més vinculat a la societat a la qual pertanys. Però si no comencem per entendre això, malament rai. És que al final semblarà que al professor se li ha de tenir respecte perquè és professor. I no pas perquè d'entrada, és persona, que em sembla una característica més raonada i fonamental per mantenir-li una actitud de respecte però clar en el capitalisme no existeixen les persones sinó les mercaderies i les "posicions socials" i algunes d'aquestes mereixen respecte i altres no.

I personalment crec que ha estat enriquidor trobar-me en la meva formació pre-universitària molts perfils de professors (reflectint la plural societat): durs, col·legues, etc.; cadascú amb la seva personalitat i forma de guanyar-se el respecte.

LA "POBRE" ADMINISTRATIVA

La qüestió és si quan surti aquest "nano" de l'aula, la societat reguladora dels centres, deixarà que el mateix "nano" que sota la por a la sanció (i no sota, un nou sistema de valors humanista) ha "respectat" (li ha tingut por i per tant, ha mantingut un marge) al professor; pugui "pixar-se" (perdonin l'expressió) sobre la cara de la pobra administrativa del centre que per desgràcia no surt als mitjans de comunicació però tampoc sembla que li tinguin gaire respecte.

Potser al posar aquest pedaç inútil en un col·lectiu que certament està força desprestigiat per tots (polítics, pares, estudiants, ...) i que està patint de valent aquesta falta de valors estables en la joventut i en tota la societat (perquè com he comentat abans, no donem exemple). No estarem equivocant-nos en l'enfocament? I no estarem evitant un tema que al ser més complexe (però potser més necessari tractar) i més ampli s'ens pot escapar de les mans per falta de voluntat? No estarem donant "respecte i autoritat" al professor pel fet de ser professor, i l'estarem traient a la resta pel fet de no ser-ho? No ho sé, la veritat, no ho sé; però seria interessant reflexionar-hi.

Possiblement us preguntareu perquè no proposo una alternativa. Doncs perquè crec que l'hauríem de posar entre tots. Quan un nen perd la comunicació amb la família, potser està patint bullyng i no és que sigui un maleducat. Quan una nena fa perdre el temps als comapnys de classe durant l'horari lectiu, potser hi ha falta d'atenció a casa. Quan un xaval té problemes de convivència a l'aula, potser els seus pares s'acaben de divorciar. Quan una nena arriba a casa i veu la televisió i als seus pares donant-li exemple de bons modals, però arriba de l'escola ben canviada, potser alguna cosa falla en el centre. Allò que principalment falla, és la societat, l'acció de cadascú davant un conflicte, una problemàtica. Em centraria primer a analitzar les sessions i reunions entre professors, alumnes, tutors o pares. El perquè la majoria no funcionen, potser aquí rauen part de les solucions.