Manifestacions anti-chavistes "arreu" del món

El Govern en ple d'Hugo Chávez té pros i contres com tots els governs, però el que està ben clar és que després de la rebel·lió militar fallida el 1992, el seu partit (PSUV) no ha parat de guanyar comicis electorals amb un munt de consultes i espais de democràcia participativa oberts. A més, amb l'aplicació de les anomenades "missions bolivarianes" ha dut a terme un munt de polítiques socials autènticament necessàries en una societat amb una divisió de classes molt marcada. On les desigualtats socials encara existeixen, però són tractades com a problemàtica social. En les dictadures militars i els governs democràtics oligàrquics mai s'havien proposat realment intentar frenar aquestes desigualtats socials amb la seva acció de govern. I no només això, la dignitat d'Amèrica Llatina cobra vida amb el projecte de l'ALBA, el projecte regional bolivarià. La CIA fou durant dècades el braç executor del país en el qual la resta d'Occident encara s'emiralla: l'estat més terrorista de la història de la humanitat, els EUA. Des de que van sorgir fronts de lluita social profundament d'esquerres i sobiranistes marcadament i declaradament anti-imperialistes entre organitzacions de camperols i organitzacions socials, el poder dels EUA a la zona s'ha anat esvaïnt. No obstant, per assolir l'hegemonia política en aquests països hi hagut moltes batalles perdudes durant la història (la mort dels guerrillers liderats pel Che, el cop d'estat i posterior assasinat de Salvador Allende, etc.). Ara, els EUA, tornen a intentar mantenir part del seu espai d'influència amb les bases militars a Colòmbia, amb l'únic dirigent pro-ianqui de la zona, el president Uribe. Tot i això, els intents de cooperació regional juntament amb les nacionalitzacions dels recursos estratègics (en el cas de Venezuela, el petroli) que aporten sobirania, independència i poder en les relacions internacionals; encara estan a mig camí. Al cap i a la fi, les batalles pel lideratge regional entre Brasil i Argentina encara continuen vives, tot i que sembla que Lula da Silva està guanyant aquesta batalla per moments. I és que Amèrica Llatina ja no és la que s'explica d'una forma profunda i concisa en el llibre del magnífic escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Ha canviat. Ara vol ser partícip de la seva pròpia història, ha recuperat la dignitat que havia perdut en les descripcions més o menys històriques que es feien en "Las Venas Abiertas de LatinoAmerica". Governs social demòcrates i governs del socialisme del segle XXI s'alcen contra la dependència de l'estat que els havia maltractat. Uns amb més força i altres amb més parsimònia. Uns situats en l'esquerra moderada i els altres en l'esquerra radical. El sector de Lula i el sector del Chávez. Tot i la divisió, pel que sembla, i pel meu agrat, s'estan entenen força. Més del que ens podíem esperar. Hem de ser conscients de les dificultats perquè fins i tot una Unió Europea que ja gaudeix d'institucions comunes, tingui tant difícil el fet de tenir una mateixa veu i avanci en un únic sentit.

Tot i aquestes esperances posades en els governs d'esquerres d'Amèrica Llatina, cada un d'ells ha comès errors, incloent el govern chavista. Però tampoc m'interessa parlar-ne ara mateix.

La raó del meu escrit són les últimes manifestacions anti-Chávez convocades a tot el món; les quals han estat molt minoritàries, que no vol dir que no s'hagin de tenir en compte. La majoria de grans mitjans del negoci de la comunicació de masses però, no han donat gaire material fotogràfic; la qual cosa significa que ben poca gent hi ha assistit i que per tant, no podran teir l'excusa per atacar el govern chavista en les seves Editorials. I és que com el munt de gent que va sortir el dia del cop d'estat que li va intentar fer al govern democràticament elegit de Venezuela l'any 2002; costarà de repetir-se; perquè el poble d'Amèrica Llatina vol fundar la seva història present sense cadenes imperialistes i sense mentides mediàtiques. Pancartes com "Viva la paz, la democracia y Micheletti" al costat d'altres com "Chávez dictador" es desacreditaven elles soles.

Comentaris:

Àlex Benito
Joan, per l'amor de déu, has escrit això a la una de la matinada d'un dissabte?Pero es que tu no descansas nunca o que?
Fa 15 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
Estic d'acord amb tu en un 98 %, que ja és molt.L'altre 2 % m'haig de manifestar parcialment en contra.Entenc que la geoestrat... Llegeix-ne mésègia política és molt complicada.Tinc un amic virtual (messiànic) veneçolà. Ell estudia dret gràcies a Chavez, a la universitat popular nocturna bolivariana. No discuteix res de Chavez. També és cert que gràcies a ell, ha obtingut més ajudes socials. Però, hi ha un fet que m'horroritza. Hi ha molta gent, que si són antiyanquis, per força han de ser pro-islàmics. I és aquí el seu error. Veuen l'islamització com una sortida per buidar el poder d'influència dels EEUU. Jo crec que estan canviant les forces. Els àrabs són tant o més imperialistes com els mateixos americans prò de religió diferent. Sàpigues que des que Chavez és al poder, legions de predicadors musulmans estan desculturitzant els indis amazònics, inculcant-los l'islam, etc. Ho trobes positiu?
Fa 7 hores · Esborra

Noemí Serra San Leandro
...de la meteixa manera que en el passat, missioners evangèlics americans van assaltar la selva. És igual d'horrorós.Jo estic en contra el fanatisme religiós americà, dels hipòcrites i també, de la visió de "guies del món" que s'autoproclamen els successius governs de la Casa Blanca. Per aquest motiu no haig de ser pro-islàmica. No ho sóc per cap de les seves opcions reacconàries.
Fa 7 hores · Esborra

David Casanella Heredia
Portes defensant Chávez tota la teva vida... Què més vols que t'hi digui? Faci o no política social (i això ja seria un debat), és evident que també és un dictador. Si tu creus que els dictadors poden estar justificats, doncs d'acord.
fa prop d'una hora · Esborra

Joan Gil Oliveras
És que un dictador no guanyar comicis electorals ni en proposa de "gratuïts" posant el seu càrrec a disposició del poble, David. És per això, que voldria més argumentació i crec que ens pots donar molt més de tu.
fa 2 segons · Esborra

Joan Gil Oliveras
Jo tampoc hi estic d'acord Noemí. No crec que s'hagi donat a entrendre això en l'escrit.

Visca el Socialisme!

Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que hagi augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.

Experiències socialistes que no se'ns han explicat: Seychelles

Seychelles. Illes independitzades de la metròpoli britànica el 1976. El 1977, el primer ministre va agafar el poder després de la independència i es converteix en el president d'aquestes illes paradisíaques. El 1979 es va aprovar la nova Constitució republicana i socialista. Des d'ençà fins al 1992, Seychelles es va convertir en una república socialista de partit únic. Com alguns estats del Tercer Món, van adoptar el sistema socialista dels soviètics de partit únic. El 1992 després d'un gran creixement econòmic produït per la economia centralitzada; el país es va convertir en una democràcia pluralista de sistema de partits. Actualment aquesta república presidencialista basada en eleccions democràtiques amb diferents opcions polítiques; manté algunes característiques del règim comunista. La sanitat i la educació són completament gratuïtes; incloent les operacions més costoses i els llibres de text. A més, degut a la preservació del medi ambient i la consciència cívica, i sobretot, la limitació espacial; la majoria (quasi tothom) van en bicicleta. Últimament el govern ha promogut que cada familia a casa seva tingui un petit hort on cultivi fruites i altres aliments bàsics. Les importacions serien massa cares. L'ecologisme governamental, la consciència cívica i la racionalitat del sistema econòmic han conduit a que la mesura prosperi. I tot i que cobren uns salaris força baixos (200 euros), només tenen que comprar roba i altres aliments complementaris; així com pagar la llum i l'electricitat segons l'ús que en facin. Actualment i degut al sistema dirigista econòmic que impulsà l'economia de les illes, el país viu del turisme (70% dels ingressos provenen del turisme de luxe) i és un dels estats africans amb més riquesa material. I sobretot amb més riquesa paisatgística i moral. La majoria de la població és catòlica i practicant, tot i que cal dir que alguns mantenen la poligamia i la majoria se separan sense cap mena de problema de moral antiga. Viuen en el paradís.El govern continua mantenint poder i direcció en moltes de les empreses públiques de distribució de productes com el petroli (recurs natural preutat i estratègic).Cal dir que és un país paculiar, petit, que viu molt del turisme i que des de la independència i el socialisme ha assolit un nivell de la vida per a tota la seva població força notable. Al cap i a la fi tampoc necessiten més perquè viuen de forma força humil tot i que cada familia té el seu propi terreny (jardí i hort). I reconèixer que fou més la independència que el model dirigista econòmic, el que conduí al país al benestar social. També cal exposar certa trampa, com que és considerat un paradís fiscal. No obstant això i tot i l'error (al meu entendre) del sistema de partit únic; sense universalització de drets (socialisme democràtic) i intervenció i control estatal de les grans empreses estratègiques del país aquest creixement econòmic no hagués estat possible.

A Venezuela -i sense voler ser simplista- més que el socialisme, és la sobirania estatal sobre el petroli el que condueix a que Venezuela no pateixi molt severament aquesta crisis econòmica i que així augmentat el nivell de vida mitjà de la seva població.