La raó del s/S/er

Potser alguns no saben què és aquest Món, ni què és aquesta vida, ni perquè formem part de la realitat. Potser d'altres tenen creences molt ben fonamentades i en la lògica diària de la vida quotidiana, li donen sentit a la majoria de coses que fan. Potser d'altres ni s'ho plantejen, aquests probablement per temps, treball, o potser també, per ignorància o autoengany visquin sense voler saber res sobre el més enllà, el que els envolta, o el perquè de les coses si és que totes en tenen. El que està clar però, és que la vida segueix el seu curs i els animals més privilegiats de la Terra, estem duent aquest Planeta en el què vivim (menjem, ens comuniquem, sentim, ens podem abstraure en part, ens posem malalts, ...) l'hem canviat molt, i sobretot i per desgràcia a pitjor, creant grans desastres ecològics. El capitalisme com a sistema, i certes lamentables formes d'acció humana en general, estan destruïnt la riquesa d'aquest Planeta, matant-nos (perquè sense ecosistema no hi ha vida, i sense vida, no hi ha persones) a tots; sobretot, els nostres fills. No obstant això, encara queden idealistes, que criticats fins a l'extrem més enganyós, i amb les seves llums i ombres, trenquen amb el poder establert, amb l'opressió dels mandataris (actualment) globals per advertirr-nos d'una cosa: que aquest Món és de tots, i per tant, tots tenim dret a defensar-lo i a viure dignament en ell. Per això, els idealistes amb la pràctica més visible i notòria donen exemple del món social que podem construïr en base a la raó i als bons sentiments humans. Pacifistes, conservacionistes, humanistes, ecologistes, ecosocialistes, socialistes democràtics, social demòcrates radicals, comunistes, eurocomunistes, leninistes, bolivarians, ateus, cristians, laïcs, no adscrits, persones anònimes, etc.; que el món mediàtic tracta d'obviar en la seva recerca per la notícia (o el que és considerat "notícia d'impacte"). Persones del dia a dia, que ens trobem a cada espai habitable, a cada cantonada, que podem ser nosaltres, amb els seus petits errors ja que són humans, amb les seves mànies, amb les seves paranoies, amb les seves pors i els seus defectes. No hi ha superhomes, i els herois tenen nom i cognom, i poden passar per persones anònimes. Però no poden passar per alt pels nostres sentiments, pel nostre record. Per la nostra transcendència. Ni, sobretot, de la nostra memòria emocional. Tot i això, si no s'uneixen, serà massa tard. Aquells qui no tenen els mateixos humils i fraternals interessos, s'estan carregant aquest ideal perquè en poc temps el podran fer impossible. Qualsevol projecte polític seriós a l'esquerra no tindrà sentit en un Planeta debastat en el qual la vida és un residu d'un sistema pervers. Queda l'esperança que ens en puguem salvar, sent realistes que bona part del mal ja està fet, i que tornar enrere de forma absoluta és improbable. I que també puguem salvar els qui promoguts per interessos contraposats als de l'home i la dona dignes de confraternitat. La majoria busquem la felicitat, i en el camí la podem trobar en les que semblen "petites coses de la vida"; però la felicitat no és realment viscuda i sentida si el teu entorn proper pateix i com vivim en una societat global interconnectada i la nostra ment té un poder d'abstracció, tampoc podem ser feliços sense que tot el món ho sigui o tingui la possibilitat i l'esperança de ser-ho, per assolir la veritable autorealització personal. Moltes persones exemplars ens han demostrat que fins i tot en el sacrifici personal se senten autorealitzades construint un món millor per a tots. Màrtirs profetes com Jesús. Assasinats per pensar en la majoria del poble com Allende o Kennedy. Obres d'alta solidaritat en base a una acció religiosa que construeix un cel semblant al bíblic en la Terra com Teresa de Calcuta. Gent que sense armes van assolir més poder com Gandhi. Tots nosaltres contribuim en el dia a dia a un món millor; però el problema és quan no ens moments junts en una mateixa direcció i altres si que ho fan però en direcció contrària i amb molt poques bones intencions al darrere de les mentides. El capitalisme és crisi. El sistema s'ha salvat perquè l'hem pagat la classe treballadora de sempre, però aquesta adormida des de fa dècades, desencaixa aquesta última patada al cul, desprestigiant el noble art de la política, quan aquest per si mateix no fa mal a la humanitat si és ben usat. Al cap i a la fi, qui mana, sap prou bé que la política parlamentària actual no exerceix el veritable poder: l'econòmic. Alguns a l'esquerra s'esbatussen per saber qui és més pur ideològicament, mentrestant moren i moren milers de persones per la fam i la guerra; ho sigui, per culpa de tots. Jo detesto el simbòlic i no existent llibre del Bon Revolucionari perquè és reaccionari. És bo recordar com alguns activistes d'ONGs i uns antisistemes van generar un debat infructuós. Uns eren els "nostàlgics del vell sistema soviètic fracassat" i els altres "uns col·laboracionistes o fren-revolucions". Però segurament els dos estaven fent bona feina. Però separats. I fer el bé de forma conjunta, genera més benestar personal i social. Perquè l'enregia positiva... Genera més energia positiva.

La fuerza de la izquierda y su debilidad electoral: Reflexión profunda sobre las elecciones europeas.

La alta abstención no permite sacar conclusión alguna, pero la crisis de la izquierda parece más relevante que la crisis económica a la hora de valorar los escasos votos emitidos

Ozecai

www.kaosenlared.net/noticia/fuerza-izquierda-debilidad-electoral-reflexion-profunda-sobre-eleccion

Los resultados de las elecciones europeas son, a primera vista, decepcionantes para la izquierda. Las elecciones dibujan una europa dominada por la derecha, con destacada presencia de la extrema derecha. Pretender edulcorar esta realidad o celebrar tibios avances particulares es un ejercicio de autocomplacencia que sería mejor dejar a las ejecutivas de los partidos profesionales, verdaderos expertos en escudriñar la estadística en busca de victorias parciales que soslayen la evidencia de la derrota. Victorias que lo son más de la propia estadística y del arte asociado a la misma, la manipulación interpretativa; Desciende la caída, se consolida el suelo electoral, baja pero menos, pierde pero poco, etc, etc, etc.

No es la autocomplacencia el objetivo de esta reflexión, sino acotar el resultado electoral a su justa medida, contextualizarlo y no extrapolarlo a interpretaciones más amplias dónde las votaciones tienen poco que decir.

Para ello, lo primero que hay que tener en cuenta es la representatividad de los resultados sobre el pensamiento e ideas de la población europea. Con una abstención del 57,06 % simplemente podemos decir una cosa; no tenemos datos. Cualquier sociólogo sabe que sin un índice de respuesta alto cualquier resultado carece de la más mínima objetividad científica y por lo tanto no es interpretable. Por ello los encuestadores, cuando preguntan por el voto, no se conforman con el voto directo (los que afirman que votaran por alguna candidatura), sino que extrapolan la supuesta intención de los votantes de todo tipo de indicios, el llamado voto indirecto (a quien votó la pasada elección, quién prefiere que gane, dónde se sitúa ideológicamente, como valora a los líderes políticos, etc).

La abstención, por tanto, anula la racionalidad de cualquier interpretación de los resultados más allá del objetivo único de una elección; asignar escaños a representantes. La propia abstención es además interpretable, pero tampoco poseemos datos que avalen realmente cualquiera de las lecturas que se puedan hacer de la misma. Las hay para todos los gustos; desde la izquierda se interpreta a veces como una deslagitimación del sistema político mientras que desde el estatu quo se interpreta como un consentimiento implícito del orden existente. Ambas tienen algo de realidad pero mucho más de deseo de ratificar los postulados personales previos. Lo único que realmente podemos decir es que no podemos decir nada. Quizás la famosa frase socrática “sólo sé que no sé nada” no tenga el sentido filosófico que se le atribuye y sea sólo el resultado del análisis de Sócrates sobre alguna votación en el ágora con alto porcentaje de abstención.

Tener en cuenta la abstención como el dato principal, sobre todo cuando representa la opción mayoritaria, no impide tratar de escudriñar el resultado de los votos válidos. Pero para ello hay que tener en cuenta también las diferentes actitudes y motivaciones para el voto. Si todos los votantes dieran a su voto el mismo sentido sería fácil interpretar los resultados, pero resulta que algunos votan lo que prefieren, otros lo que creen que tiene posiblilidades (voto útil), otros votan contra lo que no quieren (voto de castigo), algunos votan un programa completo y otros una medida particular, muchos votan por identificación étnica, de género, profesional, etc. Para más complicación, en unas elecciones europeas el voto depende en gran medida de las circunstancias y los contextos estatales y, además, de si la intención de los votantes es realmente elegir un parlamento europeo o mandar un mensaje a sus propios parlamentos estatales. En definitiva, sabemos lo que se ha votado pero no podemos saber nunca por qué.

Por último la sensación de éxito y fracaso depende muchas veces de la asignación de escaños. En estas elecciones en el Estado Español se elegián 50, en las pasadas y en las próximas 54. Imaginemos la interpretación que muchos harían si alguno de esos 4 escaños hubieran recaido en las opciones la izquierda real. Con los mismos votos, la sensación sería otra.

Pero hay otro hecho que creo destacable en la relidad del voto. Votar no es opinar sobre un programa, unas ideas, o unas propuestas. Es traducir esas ideas generales en el apoyo a una candidatura, y para ello hace falta en primer lugar tener más o menos claras esas ideas y por último elegir una candidatura que las represente, si es que la hay. De esta interpretación, tan subjetiva como la que más, extraigo una reflexión que puede ayudar a explicar la contradicción de la victoria de los gestores del sistema en un momento de crisis profunda del sistema que estos promueven.

La crisis económica no es el contexto fundamental para interpretar los resultados, sino la crisis de la la izquierda. Una crisis que no debe ser entendida como debacle de un modelo sino como la reorganización, reinterpretación o reconfiguración de la izquierda europea. Veamos un ejemplo.

En Francia ha habido dos huelgas generales contra la crisis económica y las medidas del gobierno de Nicolas Sarkozy. Ambas huelgas generales han tenido el apoyo mayoritario de la población. En tiempos recientes Francia a sido el obstáculo de medidas neoliberales como el Contrato de Primer Empleo (CPE) o la Constitución europea, que han encontrado en este país un rechazo sin precedentes, saliendo victoriosa la oposición a estas medidas. Sin ánimo de euforia, me atrevo a decir que en Francia tenemos a la izquierda más fuerte de Europa. Pero, ¿no ha ganado abrumadoramente la derecha?. Pues claro que sí, no podía ser de otra forma. La fuerza de la izquierda francesa tiene su lado positivo en la capacidad de movilización social. Pero el profundo debate y la reconfiguración de la izquierda real en Francia tiene un efecto negativo en su capacidad de representación electoral que explica la aplastante victoria de la derecha.

El propio Partido Socialista se haya dividido entre los centristas o socioliberales de Royal y la socialdemocracia tradicional de Aubry llamada también miss 35 horas. La división viene de lejos y tuvo su último episodio en el referendum de la Constitución europea que produjo fisuras en el buró socialista y entre este y su electorado que mayoritariamente votó en contra de la Constitución y en contra de los dictados de la cúpula del partido.

A su vez surgen nuevos referentes como Europa Ecológica -con Dani “el rojo” o José Bové-, se reconstituye la Liga Comunista Revolucionaria en el Nuevo Partido Anticapitalista de Olivier Besancenot y el histórico Partido Comunista Francés se alía con otros grupos en el Frente de Izquierdas.

La conclusión de estos movimientos no es la simplista “división de la izquierda”, es algo mucho más profundo, es el debate y la reconstitución de la izquierda francesa. Si sólo fuera la división, los partidos de izquierda sumarían el 45,3% de los votos mientras la derecha tendría el 47,3%. La derrota sería ajustada, pero este consuelo nunca justificaría mi impresión anterior de que en Francia existe hoy día la izquierda más potente del continente. Es más, si así fuera, el panorama sería aún más pesimista ya que el aladid de la izquierda no llegaría siquiera a ganar por la mínima a la derecha. Podemos retocar esta interpretación de la división de la izquierda como factor explicativo basándonos en que el conjunto es más que la suma de las partes. Según esta idea, una izquierda francesa que se presentara unida conseguiría mucho más que el 45% de votos obtenidos por separado por las candidaturas que compondrían esta supuesta unidad. Pero además de ser ridícula la unión en un mismo partido de Royal y Besancenot, la división interna podría ser aún más perjudicial que la división externa de las candidaturas.

En Francia, como ejemplo ilustrativo, lo que existe no es ni un dominio de la derecha ni una división de la izquierda. Exite una reflexión profunda en el seno de la izquierda que se manifiesta ante todo en un cuestionamiento de la socialdemocracia imperante en europa desde la caída del bloque soviético. Es el modelo de la supuesta izquierda lo que está en decandencia. Ello explica la crisis general de la izquierda, pero entendiendo el término crisis como punto de inflexión. Un momento en el que lo viejo no acaba de desaparecer mientras lo nuevo no termina de presentarse. Y este punto crítico es la mejor plataforma para la arrolladora victoria de la derecha. Una victoria que debe alegrar a los neoliberales y conservadores pero que debería preocuparles si son capaces de ver más allá. Si atisban el resurgimiento de una izquierda combativa que ya ha demostrado su capacidad de movilización social pero que aún no ha encontrado un referente electoral.

Más allá de Francia, la crisis del modelo socioliberal se retratata en la cuna de la socialdemocracia mundial y en el referente histórico de la misma. EL SPD alemán ha obtenido los peores resultados de su historia. Si estamos de acuerdo en que la socialdemocracia ha dominado europa desde los años de la posguerra fría hasta los noventa, el hundimiento de su buque insignia debe llevar a una reflexión profunda sobre la situación de la izquierda socioliberal o socialdemócrata, que no es toda la izquierda y que mejor podría decirse que ni siquiera es izquierda.

Esta reconfiguración de la izquierda no se limita al continente europeo. Las movilizaciones contra la globalización neoliberal son otro síntoma. Masivas protestas pero aún pocas propuestas. La izquierda global se ha presentado en público y luego se ha retirado porque cuando ya tenía la palabra, aún no sabía que decir. En América Latina ya se atreve a decir algo. Como no sabe exactamente el qué, se limita a decir lo que siempre ha dicho pero modernizándolo, como refleja el término “socialismo del siglo XX”, que igual podría llamarse “socialismo 2.0”. Nada nuevo diría, salvo que es nuevo.

En resumen los resultados electorales no pueden interpretarse más allá del objetivo de unas elecciones; la asignación de cargos públicos. La mayoritaria abstención no permite siquiera intuir una opinión general de los votantes. Y el dominio aplastante de la derecha electoral tampoco puede extenderse a un dominio absoluto de la derecha social.

Desde la caída del bloque soviético la izquierda entró en una profunda crisis. Aún la socialdemocracia tradicional, aquella que nacionalizaba empresas y que construyó el Estado de Bienestar, pudo paliar el declive de la izquierda edulcorando su recesión con medidas parciales y discursos falsificados. Pero el modelo socioliberal, el apuntalamiento del sistema capitalista sin cuestionar para nada sus cimientos, no podía durar mucho tiempo. Era un modelo víctima de su enorme contradicción y acabó supeditado de manera absoluta a la lógica csapitalista. La crisis socialdemócrata, la globalización neoliberal y la crisis del Estado del Bienestar dieron alas al absoluto dominio neoliberal de 90. Hoy, el dominio neoliberal se muestra más fuerte que nunca en el terreno electoral, pero esto no es más que un espejismo.

La izquierda real se ha retirado del combate y en la retaguardia debate la próxima estrategia de ataque. Mientras, deja terreno a la derecha para ocupar posiciones en el campo de batalla. De esa nueva estrategia y de su éxito o fracaso depende que el mapa actual de Europa sea el de una guerra de trincheras -dominando la derecha gran parte del campo de batalla- o que esta situación sea sólo la instantánea de una guerra relámpago y por tanto poco pueda decirnos de la situación real de las fuerzas combatientes.

Pero ojo, ni hay motivos para el pesimismo absoluto, ni hay por supuesto motivo alguno de alegría. Lo que si hay es un motivo de preocupacíon y este no es tanto el dominio de la derecha europea como la irrupción de la extrema derecha. Ni el neoliberalismo ni la socialdemocracia están en condiciones de afrontar la actual situación, independientemente de sus contrapuestos resultados electorales. Pero en esta época de crisis, si la izquierda real tarda demasiado en pasar del debate a la propuesta, el espacio está minado para las respuestas fáciles y simplistas del fascismo. No olvidemos que la crisis del 29 precedió a la instaruración del nacismo, el fascismo y en nacionalcatolicismo.

La izquierda está en fase de reconstitución. Una fase de debate en la que es aparentemente débil pero que si se resuelve de forma favorable puede resultar en la recuperación de las energías y fuerzas de una izquierda realmente combativa. Eso sí, la historia es muy lenta, a veces tanto que desespera, y si el debate no se aborda con paciencia pero con agilidad, esta desesperación puede dar via libre a propuestas desesperadas como el fascismo.

La izquierda no se ha hundido en estas elecciones porque está retirada de la arena electoral. Está reflexionando, debatiendo y preparando su próxima estrategia. El primer paso es recuperar la calle pero algún día el debate debe terminar en conclusiones que avalen una propuesta electoral solvente. Entonces podremos medir la situación de fuerzas en Europa. Mientras tanto, ojo al fascismo.

Article per reflexionar

"L'esquerra vol privilegis, la dreta és revolucionària"

A vegades la esquerra em fa pena

A vegades la esquerra em fa pena

Joan Gil Oliveras

La teva història

Les coses són complexes. Això ho tenim clar. Però per això, la humilitat (així com tots els valors positius), la autorealització personal, la potenciació de les aliances i el pacte, i la potenciació de les capacitats de l’individu en la col·lectivitat i per la col·lectivitat han d’allunyar-se de l’esperit de la desesperació i la frustració. Per intentar assolir un ideal, aquest cal que sigui de màxims, perquè almenys com a mínims, allò a que arribis serà prou satisfactori, per a tu i la societat. Tant en la vida professional com en la política.

La esquerra –la història comuna de tots-

Fukuyama no tenia raó. El fi de la història no s’ha donat encara. Fa temps ho va reconèixer en una entrevista. Potser el que si tenia raó és que el projecte (o projectes) polític per donar una alternativa al sistema social i econòmic actual estaria molts anys adormit. Quan em refereixo a projecte polític, em refereixo a un programa polític d’un partit de classe, a una cosa seriosa, rigorosa, actualitzada i adaptada als nous reptes i a la nova societat, inclusiu i intel·ligent. I sobretot menys sectari del que és actualment la esquerra. Sobretot la esquerra amb esperit ideològic de constituir i mantenir-se a la esquerra del sistema actual. Una esquerra que per definició ha de transformar la societat, ha de canviar doncs també, el sistema. No cal que sigui amb una revolució a la antiga; pot donar-se amb el reformisme, el progressisme, la moderació; que no han de ser elements que defineixin el centre polític; sinó una estratègia intel·ligent i realista de fer política i de fer activisme social i sindical. Perquè el partit evidentment ha de sorgir de les masses populars, perquè evidentment el partit rau en la societat, perquè evidentment aquest partit del qual parlo es dirigeix (i el dirigeix) aquesta classe social (el proletariat) que un dia es va creure que amb l’anomenat capitalisme social la explotació del capitalisme seria un mal menor si disposaven d’un mínim nivell de vida. Aquests que pronosticaven que això era possible (els social demòcrates moderats) ara s’han passat a la dreta liberal i conservadora amb una nova ideologia que ha dretanitzat la esquerra més moderada: el social liberalisme. Una “tercera via” –així la va anomenar el seu creador Anthony Giddens- que volia renovar la social democràcia però que va acabar constituint la excusa perquè el Nou Laboralisme de Tonny Blair es convertís en una reproducció (versió) moderada i per tant, suavitzada, del tatcherisme.

Des de que existeix Bobbio que la dreta és la dreta, i la esquerra són les esquerres. I des de que existeix un tros del parlament que se’l denomina esquerra, aquest tros, cada cop es veu deslluït per un seguidisme mesquí a la única aposta real de nova societat, la de la dreta. Que no fa més que caure en els errors del capitalisme (les seves incoherències internes), i intentar solucionar-los creant un nou model social i econòmic. Ara a això, li diuen “refundació del capitalisme” però fa anys que es du a terme. Sempre s’ha dut a terme. El problema d’un projecte és no actualitzar-lo i solucionar els conflictes interns que sorgeixen en el si del debat ideològic i en el si de la aplicació real del projecte. El problema doncs rau, com molts cops, en l’estancament. En no entendre el darwinisme. I en la prepotència. La dreta no ha estat mai prepotent. No li costa gens canviar part del sistema per continuar mantenint l’estatus quo i el nucli dur del seu programa. En canvi, la esquerra -que necessita més urgentment el canvi perquè no gaudeix de l’estatus quo- sempre cau en debats –a vegades sectaris i estèrils- que no ens duen enlloc.

La esquerra no va a una. Perquè potser el propi terme –almenys en l’arc parlamentari- ja ha perdut sentit. La recerca de la igualtat era la definició de la esquerra. Però quan els partits que s’autodefineixen d’esquerres no assoleixen ni en certa mesura (ni es percep com a tendència futura) aquest objectiu; ens hem de preguntar si té vigència. Realment, sabent això, hem d’anomenar “esquerra” als partits parlamentaris que així s’autoanomenen? I els partits o organitzacions socials que s’anomenen d’esquerres i no han convertit cap objectiu –important- en realitat; també les hem d’anomenar esquerra? Doncs jo crec que no.

Els errors del passat (divisió entre la esquerra) són errors també del propi ésser humà i de qualsevol organització: la lluita pel poder, el tot val o el relativisme moral, el sectarisme, la socialització familiar, la irreflexió, la acció -> reacció, el pessimisme, la puresa ideològica, el tot s’ho val o la pèrdua de l’objectiu com a prioritat, la puresa del discurs, el llibre del Bon Revolucionari, els esquemes prefixats en allò social i polític sobre la ideologia i el projecte comú en política, les lluites històriques, les sigles, el lideratge, la irresponsabilitat en termes del context, la immaduresa, el poc sacrifici, la poca utilitat del moviment social i polític, la violència, el no parlar clar, la poca transparència, la poca comunicació i en definitiva, el més important: el no assoliment dels objectius. Vergonya em donaria –i algun cop m’ha passat- a mi no assolir cap objectiu a mitjà o curt termini. O realment tens una situació de benestar econòmic (i una posició benestant en l’estatus quo, que no vol dir que siguis feliç, això tots ho tenim clar) o realment és que el teu sacrifici no és intel·ligent ni té visió de futur, ni té cap mena de sentit lògic. Els vells esquemes analítics poden variar? Podem tocar una coma del que diuen els líders ideològics i espirituals del moviment polític, del marxisme, de la direcció política del partit?

Una cosa és centralisme democràtic. I l’altre convertir una persona en un mite en vida. I a això se li ha d’afegir que no existeixen grans líders; si petits líders del dia a dia, petites excepcions que ens recorden que “Un altre món és possible”. Que un altre món és millor. Els podem trobar al nostre costat.

Ara, deixem-nos de debats per un moment, i fem feina per assolir aquest ideal. El problema a vegades és que hi ha un segment del moviment d’esquerres que es dedica a pensar i l’altre a actuar. I cap dels dos es comuniquen. I per tant, com pot passar amb la mateixa ment, l’organisme no funciona, el partit o moviment no rutlla. Com la esquerra vol una societat culte (la vol oi?), cal que hi hagi transparència dels resultats d’allò aconseguit (grup de pressió social) i d’allò aplicat (política pública des de la esquerra parlamentària). Perquè sigui la mateixa societat qui ho valori. La societat, al cap i a la fi, té el govern que es mereix. Això és una autèntica Veritat. Cal doncs convèncer també de les idees pel canvi, ho dic perquè Gramsci, li don una lliçó als antics marxistes ortodoxes que no s’adonen que per assolir la estructura cal haver assolit la superestructura anteriorment perquè sinó això seria –i ha esdevingut així- un desastre. És començar la casa per la teulada. I al final, evidentment, cau. I quan t’allunyes d’aquesta societat, també cau. Casos en la història n’hem tingut força tot i que l’anàlisi de la caiguda del mur i de la URSS hauria de ser molt més complex per comprendre les veritables raons.

A vegades hi ha líders de la anomenada “esquerra anticapitalista” que exposen que no saben perquè no guanyen les eleccions o fan la revolució. Doncs normal. Si entre quatre persones (del mateix partit o grup polític) no saben posar-se d’acord, com voldran governar un país? A vegades penso que de les petites coses no en són/m conscients. Del dia a dia. Sinó perquè guanya el PP? No duen el poble a votar amb una pistola al cap, oi? Doncs potser que ens posem a reflexionar sobre perquè la esquerra transformadora, anticapitalista, etc.; la que està a la esquerra del neoliberalisme, el conservadorisme modern i el social liberalisme, no assoleix el poder polític? I tot això, fent autocrítica, que encara costa més. Quan algun gruix de persones rellevant (sempre hi ha excepcions lloables com he dit anteriorment) s’atreveixi de debò a criticar el propi moviment i/o partit, des de dintre; haurem assolit un nou pas.

En resum.

La política ha d’anar vinculada al món personal en el sentit que no ha de contradir els objectius personals (reptes de cada individu com a tal) per assolir la felicitat. Perquè sinó, val més que ho deixem estar. I la felicitat no es pot entendre com una cosa únicament personal o únicament social, cal veure tota la vessant. O és que quan algú està malalt, el company del costat que el vigila i el cuida, no està també sentint-se malament per la situació de l’altre? Per tant, la/es felicitat/s té una vessant social. Però evidentment, per gustos els colors, i per tant, per algú que la calma consideri que sigui un punt de felicitat per l’altre serà vist, per exemple, com un espai d’avorriment que no el fa feliç. Les dues visions es contradiuen. Per tant, la felicitat s’ha de buscar entre tots.

I la recordem que per la meva humil exposició la esquerra de debò funciona si és comporta com a tal. Si dona exemple en el dia a dia, i en la lluita política. I que sobretot tinguem clar –jo crec- que la esquerra existeix quan és útil. Sinó , al meu entendre, no existeix. Perquè no actua com a tal: com a moviment de transformació social en visió d’un futur ideal: el Socialisme. I si pot ser en llibertat (per no cometre els errors antics): el Socialisme en llibertat.