La entrevista sencera de Regió 7

DADES PERSONALS

-Nom complet.

Joan Gil Oliveras.

-Edat.

20.

-Lloc de naixement.

Manresa.

-Carrera.

Ciències Polítiques i de l’Administració a la UAB.

-Centre on vas fer el Batxillerat.

Lacetània (Manresa).

-Viatges (si has fet o vols fer, per exemple, un Erasmus o alguna cosa similar).

Normalment viatjo al juliol amb l’Esbart Manresà a Perpinyà per unes Jornades de Catalanitat. També viatjo durant les vacances amb la meva família, normalment per Espanya. Tinc pensat fer un Màster de Gestió Pública lluny de l’estat espanyol però això encara ho estic pensant.

-Lloc de residència durant el curs.

Manresa.

-Com vas a la teva facultat? (transport públic, cotxe particular, caminant...). Caminant de casa meva fins a la estació de Renfe Rodalies de Manresa, que em du a Estació de Sabadell Centre, d’allà vaig caminant fins a l’estació de FGC de Sabadell Rambla que em du fins a la UAB. Des de la estació fins a la facultat són cinc minuts.

-Telèfon de contacte (IMPORTANT).

938740303.

QÜESTIONARI

-Perquè vas escollir aquesta carrera? (especificar si era o no la primera opció)

Per vocació i per formació com a ciutadà. Sobretot per aprofundir en les temàtiques i debats polítics més teòrics i clàssics. Si fos per les sortides laborals o per un interès i necessitat molt gran de tenir una ocupació laboral; no estaria fent aquesta carrera. Tot i això quan la vaig escollir ja sabia que faria alguna cosa més que Polítiques a la UAB. Ara, a 3r de la carrera, encara estic debaten com complementar els meus estudis de llicenciat quan acabi la llicenciatura: Periodisme? Màster en Gestió Pública? Sociologia? Encara no ho sé.

Realment la vaig escollir en primera opció l’últim dia que em podia matricular. Estava dubtant si fer Geografia, però ja tenia clar que si els meus pares estaven d’acord (ja que ho paguen en definitiva ells) escolliria el que realment volia estudiar. Vaig escollir bé.

-Què volies ser de petit/a?

Moltes coses. Capellà, espia del CNI, etc.

-Quines són les teves inquietuds/gustos musicals?

Menys els sons més estridents no tinc gaires preferències, tot i que el pop, el jazz i el folk potser són les meves preferències musicals. A casa, he escoltat molt Clàssic i molta diversitat de música, potser per això, no puc contestar-t’ho de forma molt limitada..

-T’identifiques amb alguna tribu urbana?

No crec amb les tribus urbanes, no crec amb els cànons socials, no crec amb la moda, no crec amb aquests interessos socials per convertir-nos en còpies. Cada ésser humà és únic. Com a mínim, deixem en aquest món tant poc seriós que la personalitat es ressalti per sobre de la mediocritat.

-Com definiries la teva manera de vestir?

Vaig amb allò que em sento més còmode, però tampoc m’hi fixo gaire. Sóc molt crític amb anar de botigues com si fos oci, no nego que pugui ser entretingut; però a mi no m’entreté. M’amarga. Però si la pregunta es refereix altre cop ha si segueixo una moda, doncs, segurament, ja que les botigues convencionals segueixen aquesta moda. Per desgràcia no disposo de temps per buscar roba del comerç just tot i que tampoc hi ha gaire oferta.

-Quins interessos socials tens? (si col·labores amb alguna ONG, si formes part d’alguna associació, si balles en algun esbart o similar, si fas de voluntari...)

Ballo a l’Esbart Manresà. Formo part de forces organitzacions socials (en el seu cens) però realment només participo activament en unes quantes: en la plataforma Joves pel Territori, en l’Associació d’Estudiants Progressistes i en la Assemblea d’estudiants de la facultat com a representant d’estudiants a la Junta de Facultat.

-Creus que és veritat que els estudiants van molt de festa i estudien poc?

Diuen que tot tòpic, generalització, reduccionisme i prejudici té una part de veritat. En aquest cas, la excepció confirma la regla. Primer, hauríem de debatre que és estudiar. Després hauríem de contabilitzar les hores que ens passem els joves sortint de festa. Si ho comparem amb els nostres pares, la cultura de l’oci ha significat més hores de lleure. Però pel que jo sé, s’estudia el mateix. És més una excusa de certs sectors socials per desprestigiar la joventut. Alguns d’aquests la volen convertir en una massa manipulable, infantil i mediocre; i per això diuen aquestes mentides. Van molt de festa. Segurament. Estudien poc. No pas. Tant com abans, o potser més. Jo conec molts estudiants autènticament brillants. Alguns potser no estudien durant els exàmens, però si al llarg de la seva vida d’una forma més o menys visible.

-Les nits dels dijous solen ser nits universitàries, surts de festa?

Si, però precisament no els dijous. Menys en alguna ocasió a Sabadell a la zona Hermètica amb els amics de la universitat, els dijous no són els meus preferits per sortir. L’endemà hi ha classe.

-El ‘botellón’, que surt més barat, és habitual en les festes universitàries?

És més que habitual. El problema és quan això es converteix en la única forma d’oci.

-Hi ha gent que pren droga a la teva facultat? (ja sigui per a divertir-se o per aguantar tota la nit estudiant) Què en penses?

Si. Alguns ja s’han adonat que no els du a enlloc.

Què en penso? Que és la seva llibertat personal, la personalitat de cadascú i la seva consciència el que l’ha de conduir a prendre’n o no prendre’n; però que els amics també estem per avisar dels perills quan algú/na no és prou conscient del que fa. Evidentment les drogues no solucionen res, ans al contrari, donen problemes. Als qui les prenen, i també a les persones que envolten aquells/es qui les prenen.

-Practiques algun esport?

Lamentablement no. Sóc d’aquell grup de joves sedentaris. Tot i que el fet de ballar en un esbart es podria considerar esport... i per tant, si que en faig.

-Participes en les activitats culturals del teu poble o ciutat? (festes majors, carnavals...)

En totes aquelles en les que participa l’Esbart Manresà: Fira Mediterrània, Fira de l’Aixada, Cavalcada, etc.

-Què en penses de l’actual crisi?

Que hi ha moltes explicacions però que les solucions venen donades pels qui ens han dut a aquesta crisi, i que per tant, no anem cap a millor en termes econòmics i laborals.

Hi ha l’explicació més liberal: algunes persones s’han comportat molt ambiciosament, i amb actituds que ratllen la legalitat (com si aquesta existís en el mercat internacional!).

Hi ha l’explicació més present als mitjans: la economia real ha estat substituïda per una economia especulativa molt poc estable i segura.

Hi ha l’explicació política nacional més irresponsable: la culpa és dels actius tòxics als EUA; és normal que ens afecti a Europa ja que la economia està internacionalitzada.

Hi ha l’explicació dels teòrics social demòcrates que han estat adormits i submisos a les dues onades neoliberals que han comportat la crisi: el mercat s’ha de regular per l’Estat.

Hi ha l’explicació que donen els savis de la història com Karl Marx el qual va explicar que els bans endeutarien els seus clients fins arribar a una fallida per la seva lògica incansable d’acumulació del capital. Les crisis són les contradiccions del sistema econòmic capitalista quan es posen de manifest. Plató que era defensor del mercat, va exposar que si el diner no s’usava per la seva funció (intercanviar béns per cobrir necessitats), el mercat no tindria sentit. El que ha passat en aquesta crisis és que el diner s’ha usat per acumular capital no per fer-lo circular per intercanviar béns, sinó per intercanviar accions, economia de futur, economia especulativa.

Jo penso que ja està bé de crear l’anarquia que comporta aquest sistema. Cal prioritzar el cobriment de les necessitats bàsiques, i després parlar de negoci, de mercat, etc.

-Creus que afectarà el teu futur?

Si està afectant la economia mundial, evidentment, també ens afectarà a tots. Ja bé sigui per la feina, pels impostos, pels serveis públics, etc. Afectarà negativament, tot i que tinc la creença que la humanitat progressa en la seva història; i per tant, crec que els canvis que comporti aquesta crisis (espero que hi hagi canvis!) seran en positiu però molt a llarg termini si aconseguim superar-lo i assolir un veritable Socialisme.

-Com veus el teu futur?

Tant bé com el meu present. O almenys això espero.

El meu futur més immediat és continuar estudiant. Continuar ballant a l’Esbart Manresà, i treballant pels estudiants al sindicat d’estudiants i allà on pugui. El meu futur personal, familiar i social espero que continuí sent tant positiu com ara.

-Quines inquietuds polítiques tens?

M’agradaria participar activament en la construcció del programa polític d’esquerres internacionalista del futur. Del Socialisme en llibertat. Crec que és un bon projecte que encara ningú ha aconseguit adaptar-lo a la realitat i fer-lo sòlid teòricament i en la seva aplicació real. A més, crec que és un bon moment per construir un nou ideal. El problema que trobo és la pròpia societat que està adormida i potser no està preparada per construir la societat socialista. Que hauria d’acabar amb els problemes mundials: Canvi Climàtic, Guerra, pobresa i malalties infeccioses. I amb els problemes nacionals: la precarietat laboral, la degeneració del sistema de valors i el desmantellament de l’Estat del Benestar.

-Què en penses dels polítics actuals?

Hi ha de tot. La corrupció ha existit sempre. Existeix en la pròpia societat quan pagues un servei sense declarar a Hisenda. Depèn primer de tot de quina posició política tingui, dels seus escrúpols i de les seves companyies. Com més amunt menys possibilitat de trobar polítics honrats ja que el pastís és més gran i la forma d’arribar-hi és més lletja. Però de debò, hi ha de tot. Si no fos així, malament.

Al cap i a la fi això no és tant important. El que li ha de preocupar a la meva generació és no caure en els seus errors i donar exemple per crear la nova classe política. Més que res, perquè hi ha una campanya per desprestigiar el sector públic; i és cert, que els polítics d’alt standing no hi ajuden gaire amb els seus escàndols. Escàndols que apareixen quan els seus mitjans de comunicació afins volen crear campanyes contra el partit competidor.

-I de la política en general?

No es pot oblidar que la política forma part de la societat i de les seves institucions comunes. Que prové de la pròpia xarxa social. I que es deu a ella.

No cal recordar que la política és necessària per la resolució dels conflictes comuns. Però potser si que cal recordar que la política la fem cada dia tots, en una manifestació, en un article d’opinió, al dirigir-nos en català a un immigrant en la peixateria, etc.

-‘Els universitaris són els líders del futur’. Què en penses d’aquesta afirmació?

Què és una possibilitat, tot dependrà dels propis universitaris. Fa un temps una professora de la facultat de Psicologia ocupada, em va dir que recolzava les reivindicacions estudiantils perquè creia que la joventut universitària érem el futur, que estàvem molt implicats i que no volíem que ens prenguessin més el pèl. I que la Universitat és el lloc per construir aquesta èlit intel·lectual i social. Tot i que tota aquesta avantguarda no crec que hagi de venir de la universitat, en bona part espero que així sigui.

Tampoc esperem que els universitaris siguin la solució a tots els nostres problemes. Hem de pensar que serem la primera generació que viurà pitjor que els nostres pares. Per tant, necessitarem una resposta conjunta intergeneracional.

FOTO

-Enviar una foto recent (si pogués ser en algun indret de la facultat o del campus, millor) i especificar el peu de foto (per exemple: Tal persona al bar de la Facultat de Lletres).

Joan Gil Oliveras amb companys del sindicat AEP que també són membres del CJC / Joventut Comunista. A la Plaça Cívica de la UAB, durant la Festa de Sant Jordi del 2008. Fotografia del servei de l’Edifici d’Estudiants.

.

a)parleu anglès? creieu què és important parlar anglès avui en dia? altres idiomes?
b)esteu conscienciats davant el canvi climàtic? recicleu a casa vostra o al pis? creieu que la vostra generació està conscienciada amb el medi ambient?

a. Entenc l'anglès que he aprés al sistema educatiu públic, i degut a la deficiència del sistema públic; també al que he après en diverses acadèmies d'anglès. Ho sigui, un anglès molt bàsic. Tinc un títol d'expressió però encara no he aconseguit tenir la valentia de presentar-me al First Certificate. És important parlar anglès. Si. Per riquesa lingüística, per turisme, per temes laborals, etc. És la llengua internacional, juntament amb el castellà. I potser ho serà el xinès. Però com encara Espanya està a les antípodes de coneixement d'anglès, el xinès no està al nostre abast. Encara no tenim un sistema públic d'educació amb un anglès de qualitat, amb professors molt formats, i amb interès social (familiar, escolar) pel tema. Ni és prioritat per la Administració, tot i que ha millorat la situació molt considerablement. La resta de llengües llatines són fàcils de comprendre com l'italià, perquè els catalans al saber castellà i català ja tenim mitja feina feta. Tot i això, és recomanable saber algunes frases en francès ja que és de respecte i molt valorat pels francesos, que són molt seus.

L'anglès a més, s'està convertint amb una nova divisió de classes socials: els que en saben (i van a classes particulars) i els que no en saben (i han anat a la pública). Té relació amb els que tenen molts recursos econòmics i els que en tenen menys però també és una qüestió de prioritat familiar.

b. Si. Formo part de Joves pel Territori que és una plataforma ecologista, i sempre que puc firmo o vaig a conferències ecologistes. Ecologistes en Acció i Grenpeace són organitzacions socials exemplars per mi. A casa meva reciclem i molt bé. El meu pare és molt conscient de la temàtica, i sempre exposa que si no es comença per les coses del dia a dia, no canviarà la situació de degradació medi ambiental. La meva mare i ell alguns cops tenen debats sobre què ha d'anar a cada contenidor, temes que molts cops debaten experts per la televisió! Però com tothom, encara ens fa falta fer molt. No som malgastadors, no utilitzem gaires productes d'un sol ús, donem la roba usada a ONGs, etc. Fem el que podem.
Una cosa és estar conscienciats, i l'altre és fer cas de la consciència. El primer, és un èxit dels ecologistes (considerats fa dècades com a radicals catastrofistes); el segon, és un repte per la societat.

Un dia molt estrany

Un dia molt estrany. Primera part: Ja comença a ser hora de ser responsable. 16:16

Envio un mail al director de l'Esbart Manresà. Aquest divendres tinc sopar, i aquest cop no tenia pensat perdre-me'l per l'esbart perquè tot i el rigor que intenta mantenir el director, jo ja li havia promès a una companya de classe. Tampoc podré anar divendres ni dissabte a la Trobada de l'AEP (el sindicat) perquè tinc masses coses què fer i això (el sopar i la posterior festa) m'ho complicarien tot encara més. Ja faig prou coses. Sempre em sap greu dir a algú que no; però és que no dono a l'abast. Hi ha dies que he baixat i pujat de Manresa a Barcelona més d'un cop. I entre mig m'he passat per fer una cosa a la UAB. I no és mentida.

Divendres 27 de febrer; són les 17:00h. Miro l'ordinador de la Sala d'ordinadors de la Biblioteca de CC.SS. de la UAB. Com de costum, tot i ser estudiant de matins, encara estic a la universitat. El Cristòfol i l'Oriol em saluden; el Guillem i el Roger Ubach també. Ens posem a parlar però de seguida tanco l'ordinador. Tenen classe. Excusa perfecte, en aquell moment, per dirigir-me cap als FGC i agafar el tren cap a Sabadell Rambla.

Avui he d'anar a casa perquè he quedat amb uns amics del meu grup classe; però ben bé, per culpa de la meva poca memòria, no sé on és el lloc on he d'anar. Com sempre visc força "feliç en aquest aspecte". Molts cops vaig sense mòbil i sense saber la localització del lloc on sortim de festa.
El tema del mòbil però té més història. Jo era un anti-mòbils però al final la pressió social va cedir a que em comprés aquest aparell que ara per desgràcia en aquest món desordenat en un ordre flexible i caòtic basat en el canvi constant a partir del mòbil i Internet (exemples: "ara no podré venir", "busca'm en cotxe a tal lloc, "quan sortís de la feina ves a comprar que aquest matí no t'ho he dit", "m'he en descuidat de dir-te que demà me'n vaig a Acapulco i per tant no m'esperis i em facis el sopar (...) ja el tens fet?"). No obstant, aquesta experiència em farà entendre que ara si que és necessari perquè la societat l'ha fet necessari i que tenir el mòbil espatllat no era excusa per no assabentar-me abans del lloc que segons el Google Maps estava "al costat" de la estació de FGC.

Tot i que clar, la majoria de cops em passa a Manresa, o a Sabadell, o a Barcelona. On em conec molt millor els carrers, la majoria de llocs on quedem, etc. Molts cops he baixat a Barcelona sense saber on em portarien, però sabent que si era a tal hora, era segurament davant el Zuric. Crec que molts joves de fora de Barcelona queden allà mateix degut a la seva centralitat comunicativa (RENFE, Catalans, etc.). I a Manresa hem conec molt bé els llocs on quedem amb els meus amics. Quasi sempre són els mateixos i per tant, no tinc cap problema.

Alguns cops -forces per desgràcia- vaig just de temps, tot i que aquesta actitud -tant irresponsable- es veu que està bastant normalitzada i fins i tot per molts joves (i adults) s'ha convertit en un estil de vida. Potser, penso jo (pels carrers de Manresa) -després de sortir de casa- és el model de vida que ens hem muntat. Per això valoro tant les persones com el Tòfol que es prenen la vida amb calma. Sempre he valorat molt la calma, i sempre intento viure amb certa tranquil·litat. El problema és que això és incompatible amb fer mil activitats diàries (reunió plataforma, sindicat, al bar amb els amics de la universitat, començar a llegir lectures, Esbart, etc.).

Marxo de casa, havent mirat el hotmail ràpidament (sé que és a Sant Cugat, a Les Fonts i que tinc el temps limitat perquè per darrer cop vaig just, i per tant, si surt un imprevist: tard). Vaig dir-lis que si que vindria, i segurament tornaré a quedar com una persona caòtica. La meva mare -que com bé sabreu sempre té raó, com la vostra- sempre em diu que el caos i el desordre que tinc en un àmbit de la vida s'acaba estenent a la resta d'àmbits. Jo a això, a classe de Sociologia General, li deia, "contaminació de rols". Però ella li diu "desastre". Com sempre, té raó. Aquest cop la meva virtut geogràfica (derivada d'un pare poderosament intel·ligent pel que fa a geografia però que per qüestions econòmiques no va poder anar a la universitat), la meva sort (en part, deguda a la meva fe religiosa, i al meu sentit positiu de tot allò que em passa en la meva experiència del dia a dia) i les bones persones (existeixen!) que m'ajuden pel carrer a dirigir-me cap al lloc en qüestió no em serviran. Per primer cop, anar a la lleugera, sense cap mapa, mòbil, i fent tard; em servirà per aprendre dels meus errors. Aquest cop no vaig tenir sort (tot i que això és relatiu, jo considero que si, i considero que si no vaig arribar al lloc també és sort, perquè em fa aprendre per un altre dia).

Vaig amb pas lleuger. No em costa gaire, amb la mida de peu que faig, tiro milles. Arribo a la RENFE. Ves per on, el tren arriba a "dos quarts" i no "en punt" com tenia pensat. Una pena que no me'n recordes de mirar els horaris. Vaig tant tranquil de que "tot em sortirà bé" i de la meva "sort" que aquesta tal sort potser m'havia abandonat almenys per ahir. Espero amb ànsia el tren, mentrestant em desespero pensant en on m'he de dirigir. Ja ha passat mitja hora. En aquell moment engega el tren, m'assec i començo a pensar si la aventura em sortirà cara. Ho penso perquè al sortir de casa en una d'aquelles impressions que de tant en tant tinc (ve de gens), alguna cosa em deia que no calia que anés a aquell sopar.

[Continuarà. Tranquils, no em van tornar a robar la cartera. XD.]

Un dia molt estrany. 2a part: "Joangilisme": com perdre't per l'Àrea Metropolitana a les 12 de la nit i estar tant tranquil 17:00

Penso que això m'ha passat molt cops, a vegades sense saber la hora exacte i que sempre he tingut la virtut de trobar el lloc on estava la gent amb qui havia quedat. I que aquell vespre no havia de ser diferent. Però començava a pensar si he de ser més responsable en aquest tema. A la meva mare li he dit que anava a Sant Cugat i que potser arribaria a les 7 del matí. I que no duia el mòbil. Crec que això no és el que un fill ha de fer per deixar tranquil·la a la família. Per mi Catalunya deu ser com casa meva, un lloc que me'l conec de pe a pa. Home, de petit, amb el meu pare, ens duia a arreu de Catalunya i a hores d'ara diria que solament ens falta visitar dues comarques i una és la Vall d'Aran. Una de ben maca.

Bé, tornem al tema. Veig que per la RENFE -això durant tots els viatges que faig a RENFE i FGC del divendres i el dissabte- hi ha molts segurates i molts revisors. Veig que donen un "bon servei". Són molt amables, i la majoria d'ells parlen entre ells. A Sant Cugat me'n vaig trobar dos, un que ballava una música que li posava el company en un mòbil (altre cop el colló d'aparell! Al final l'haurem d'incorporar al cos humà!). Un xic estrambòtics, però la majoria de revisors i segurates són molt simpàtics. Penso que la RENFE sense música clàssica i amb un llibre (dels que dona la Generalitat a totes les estacions) la cosa ha millorat. Entenc doncs, que la enquesta que em varen fer a la RENFE fa dos mesos, no era de cara la galeria. Quina sorpresa. Ara també crec que és preocupen més pel pagament (cobrament) dels bitllets: per això hi ha revisors per tot arreu. Que del servei en si, molt deficitari; sobretot cap a Lleida i Girona. Però també a Manresa, ciutat de "segona categoria" en relació a Terrassa.

Arriba a Sabadell Centre.
Com si d'anar a la Universitat es tractés, vaig cap a Sabadell Rambla. Pel camí penso una cosa (sempre estic analitzant i reflexionant pel carrer, com podeu comprovar en tot l'escrit, és una de les meves "passions"). Que tot i que la unió futura de Sabadell Rambla i Sabadell Centre sigui més eficient i eficaç (rapidesa, connexió) serà molt avorrit no passejar-se per aquells carrers de Sabadell que et fan arribar a la estació. Pels quals et trobes a un munt de persones, agafant l'abric a l'estil tovallola, amb la carpeta "UAB" a l'altre mà, corrents a tota pastilla per agafar el tren dels Catalans per anar a la universitat el més d'hora possible.
Arribo a Sabadell Rambla.
Trec el bitllet d'1 zona perquè l'anterior ja està esgotat. Pel que veig, no surt gaire d'hora. Falta mitja hora, encara arribaré més tard. Abans de que arribi al tren em trobo amb una companya del sindicat. Mentrestant parlem, li explico que jo a primer (quan encara no estava organitzat estudiantilment) ja vaig anar al Síndic de Gregues per exposar una queixa sobre la meva facultat que després vaig treure per "bona fe". No m'agraden els merders gratuïts. Però ella m'explicava un cas més alarmant d'un professor que no compleix amb les seves obligacions a classe. I al qual el degà li té respecte perquè la seva feina és "vocacional", com si no se li pugés exigir una mica més de compromís alhora de fer docència. Tot i que considero que ha de ser vocacional, i l'argument de "per això el paguen, però com és funcionari..." no em va agradar. Tenia raó en que el professor i el degà de la seva facultat tenien molta barra alhora de voler solucionar un problema i és que es pren una classe com una xerrada al bar. I això no pot ser. A no ser que siguis un gran savi i sigui més interessant el que tu saps que el que diu el temari. El temari s'ha de complir. Tot i que això és una aspiració encara a la ESO i al Batxillerat: acabar el temari. Això és el que deia Sergi Pamiés en el diari La Vanguardia (el millor diari) sobre la educació en un dels seus articles, que vaig llegir a la mateixa RENFE, ahir mateix. Un article amb molt sentit comú.

Baixo a Sant Quirze (no sé encara perquè?) i li pregunto a una persona que passejava pel carrer on eren "Les Fonts" tot i que ja em temia que aquell no era el meu dia. M'exposa que és molt lluny i jo li dic que no passa res (sempre em diuen el mateix i per mi està a quatre passes). I em senyala una muntanya que està situada molt lluny. I em parla de Terrassa. Llavors em parla que baixi a Sant Cugat, i penso, que clar, era Sant Cugat! Que m'havia despistat. Però tampoc no n'estic molt segur. Com ja he dit, i em vaig repetint tot el dia, aquell "no era el meu dia". Tot i que m'ho prenia amb filosofia com sempre. Amb un "ja milloraré".

Baixo a Sant Cugat. Passejo per un carrers molt obscurs, i penso que potser aquest cop no "serà tant divertida la aventura"; penso que em poden matar allà i ningú sabrà res de mi durant temps. Tot i que ho penso per pensar, ja que molta por no tenia, però si que vigilava que ningú se m'acostés. Per si un cas, aquell "no era el meu dia". Trobo un molt bon home amb el seu gos, em vol deixar el seu mòbil i truca a la seva dona perquè li expliqui on és unes tals "Les Fonts". Li diu que és entre Rubí i Terrassa. Li dic que moltes gràcies, i me'n vaig de pet a la estació.

S'ha acabat. Jo no busco més. Me'n vaig a Sabadell que encara hi ha trens (durant tot el dia duc un horari de Catalans que he agafat a la estació de Sabadell Rambla per si un cas). Allà penso que estic "descobrint" Catalunya. Com sempre, m'ho prenc amb filosofia tot i que també penso que això només em passa a mi i amb to satíric penso: "és que sóc un desgraciat". A la estació d'allà veig com un altre segurata juga amb la seva porra mentrestant parla pel telèfon. Com he dit anteriorment, en l'altre part, són molt "estrambòtics". Si noteu que no m'enteneu i no em podeu seguir el fil sabreu perquè no em vaig dedicar a la literatura o al periodisme de primera opció.

Allà veig també com dues noies es tiren unes 7 fotografies en la mateixa posició en un banc de la estació. A part de que no li trobo el sentit estètic a tirar-se una fotografia en aquell banc; penso que tot i que són felices fent això, crec que darrere de totes aquelles persones que es tiren fotografies tot el dia hi ha un afany per demostrar que són felices, i per tant, per demostrar la seva incompleta felicitat.

En aquell mateix moment penso que he de continuar analitzant les persones que m'envolten (llavors tenia temps!) per escriure-ho al facebook. I així ha estat.

Al tren cap a Sabadell veig com uns nois amaguen la "Coca cola". Si tu, és una mania que tenen els joves, de dur "refrescos" durant tota la nit. Una bossa de gel m'està regalant el terra. El segurata però no els diu res, es preocupa més per un marroquí de l'altre vagó. Ho sigui, que estan deixant ben brut un servei públic com la RENFE, però aquí no passa res. En aquell moment penso la irresponsabilitat i la vida fàcil que tenen alguns joves. I la vida estèril de la qual depèn la seva felicitat. Però bé, per llavors, ja he arribat a Sabadell. I tinc dues opcions per no congelar-me: casa el Perpinyà o casa el Tòfol.

Amb una cara de vergonya, pujo a casa el Tòfol, la seva mare -molt simpàtica- m'acull perfectament a la seva casa. Em diu que em dirigeixi al meu llit. Al meu, si, això és (li exposo) a ella el que em fa ràbia. Que sembla que crec que aquesta casa és la meva segona residència, i que em sap molt de greu. El dia següent el Tòfol i la seva mare escolten la meva explicació dels fets.

A casa el meu pare, expert en geografia m'explica on se situa Les Fonts, entre Rubí i Terrassa, com molt bé em va dir aquell home que em va atendre. Però a casa també parlem d'una altra cosa: he sortit al Regió 7. I això és tot, fins aquí la meva petita història.

- Dedicat a l' Emilia i CIA, per no poder anar a la festa. Em sap greu.
- De totes maneres com podeu comprovar, "vaig estar entretingut".

Una lluita que no em pertoca: Contra l'alegre discurs de l'avortisme

Una lluita que no em pertoca: Contra l' alegre discurs de l' avortisme

Fa anys que "la esquerra" (moviment socials, partits) demanen l’avortament "lliure i gratuït". Ho reclamen als quatre vents com si d’un dret es tractés.

Hi ha un munt d’aturats sense feina i ens hem de preocupar per aquells individus, homes i dones “liberals” i “progressistes”, que són uns irresponsables dels seus actes? No dic que les dues temàtiques no siguin interessants de tractar, però la priorització hauria de ser la lluita contra l’atur, que crea pobresa, marginació social, suïcidis, etc. En canvi, part dels líders i dirigents de “la esquerra”, els interessa més prioritzar la lluita en l’avortament com a dret que en el munt de persones que es quedaran sense feina i possiblement sense subsidi de l’atur si la crisis econòmica dura per gaire temps.

Doncs a mi, aquest discurs tant “alegre”, superficial i cínic, no m’agrada. Em sembla una vergonya que es reclami l’avortament com un dret quan encara no hem aconseguit ni el dret al treball digne. A part, de que és molt discutible que hagi de ser considerat un dret, el fet d’acabar amb un altre dret: el dret a la vida. Em sembla un tema seriós, i més complex, com per tractar-ho com una qüestió a incorporar en les lluites de la esquerra. A més, crec que des de la esquerra també s’hi hauria de fer front a aquest discurs tant alegre.

Molts companys de lluites, ideològicament propers, no entendran altre cop la meva dèria per exposar la meva especial visió sobre el tema, però crec que és el meu deure davant un debat entre poders fàctics conservadors (Església catòlica, dirigents del PP) i societat civil que es mou en l’esfera de la esquerra (moviments feministes). Aquest debat dividit entre aquests dos grups polítics i socials, és fals. El debat d’aquesta manera (dividit entre esquerra i dreta) està perdent el nord.

D’entrada això no és un debat ideològic perquè va més enllà de la ideologia, passa a elements profunds de la ètica i la moral. A part, caldria saber si “la esquerra” existeix com a tal. I sobretot va més enllà d’una alienació amb un partit polític. Això és un tema profund a debatre profundament en el si del nostre pensament. No és un tema de deixar en mans “d’experts” o “avantguardes intel·lectuals” de la esquerra propers a valorar la ciència, el progrés i qualsevol llibertat (o el que ells entenen com a llibertat) sempre com quelcom positiu; i els elements morals i ètics com quelcom a no tenir en compte o com una qüestió que impedeix el desenvolupament social, tècnic i científic. Sort en tenim que varem aprendre un exemple després d’entendre que el nazisme i el feixisme es basaven també en sistemes de progrés basats en cap ètica i moral. Basats sobretot en els experiments amb persones, l’ús de la tecnologia per a la eliminació d’ètnies, etc. Sense cap mena de component moral que restringís l’acció científica.

Ara que sabem que les temàtiques morals i ètiques són importants en el desenvolupament de la humanitat, tant per minvar el racionalisme, com per centrar-lo en les bones pràctiques. Ara que sabem això, podem parlar de valors morals. I reconec que els meus preceptes i principis morals són catòlics i cristians. I que per tant, he rebut aquestes influències que em fan tenir certa opinió diferenciada del que pensa “la esquerra” en genèric sobre l’avortament.

Molta gent ara entendrà perquè no m’uneixo a Esquerra Anticapitalista, EUiA o ICV, tot i ser marxista i progressista, i mal entendran que el complement marxista que acabo d’exposar (el fet de ser catòlic) era evident que contradeia els preceptes marxistes i que per tant, les meves incoherències amb la idea imperant en la esquerra poden ser fruit de les meves contradiccions internes. Això seria un anàlisi fàcil però no entendrien el debat de fons. Ni tot el que comporta parlar sobre l’avortament.

Per tant, val més que comencem a parlar sobre l’avortament, i comenci a donar la meva visió sobre el tema. Primer de tot demano respecte per la meva opinió envers l’avortament. Estem en un país on el lliure pensament, la llibertat de culte, la llibertat d’opinió, expressió i manifestació haurien de ser garantits constitucionalment. Altre cosa és que a la praxis això no es doni. En aquest país també hi ha censura, d’allò políticament correcte no te’n pots sortir; i també existeix la subtil però dura pressió social. Per exemple, el contacte amb el meu entorn social més immediat, ple d’idealistes d’esquerres, criticaran durament el que diré posteriorment. Cal doncs que es llegeixin de cap a rap el que exposaré o tindran una visió esbiaixada. Vull, a més, que treguin conclusions ells mateixos. Saben que opino molt positivament entorn la rigidesa en la burocràcia i garantia dels drets que és el mateix, i en altres aspectes on tinc una visió molt conservadora per dir que no vull canvis substancials a la organització actual. Però el meu punt de vista divers com a mínim és lliure.

Anem al gra: avortar és matar. És així de clar. No ens enganyem a nosaltres mateixos perquè ens farem mal de debò. L’engany no és positiu per a l’ésser humà. El fetus, científicament és ja un ésser viu, i amb tot allò que té vida i li traiem, se’n diu assassinat. No passa res per comprendre com són les coses. També matem animals per alimentar-nos i molts de nosaltres no tenim contradiccions morals. Ara és veritat, que això és totalment criticable n el cas de matar persones, i un fetus, ja és una persona. Diuen que no tenen dolor, que encara no han nascut. Quina ignorància! Ja és una vida humana des de que s’alimenta, creix; i per tant viu dintre del cos de la mare. No mort de part natural, no mort per un accident, mort per una decisió personal. No es tracta ni d’un homicidi involuntari. Es tracta d’una decisió que és molt debatuda en el si de la família i l’entorn, per tant, aquest entorn n’és co-reponsable de la decisió final. És una decisió racional, emocional, però sobretot, conscient.

No voldria generalitzar però perquè entengueu la meva postura contrària a l’avortament, perquè el considero una mort innecessària. Qui decideix matar aquest ésser viu és una persona irresponsable. Molts cops legalment responsable (majors de 18), però irresponsable en els seus actes. Perquè actua de forma “alegre” i després la decisió, que entenc que no la pren tant alegrament, és una decisió molt meditada i consultada al seu entorn més proper. Una decisió difícil, que evidentment, mereix solidaritat, i comprensió en molts casos. Però potser que no ens oblidem de l’arrel del problema: el sexe.

No tranquils, no sóc un arcaic i protocol·lari catòlic que fins el casament no provaré que són les relacions sexuals. No és la meva intenció donar lliçons d’aquest estil, ni crec que tinguin ni vigència, ni sentit.

La televisió ha banalitzat el sexe, les relacions sexuals amb coit o sense coit. Forces cops fins i tot surten escenes sense condons, lo qual, encara és més criticable. Això ha conduit a una imatge irresponsable, i poc pensada del que han de ser les relacions sexuals. No un “polvo” inconscient, sinó una activitat sigui reproductiva, afectiva o basada simplement en el plaer –no em posaré en la vida personal i sexual de cada persona (no vull imposar la meva visió religiosa)- que ha de ser conscient. Podem rebre molta educació sexual que si a la hora de la veritat ens ho prenem com una cosa ràpida malament. A més, molt segurament significarà insatisfacció perquè les relacions sexuals més fructíferes són les que no hi ha gens d’estrès temporal, ni desconeixença ni alts compromisos (de quedar bé) o expectatives.

És difícil afrontar el naixement d’una criatura no esperada, i més en edats prematures; però encara més difícil és afrontar la situació personal i anímica postavortament per a qui ha avortat. Qüestió psicològica poc estudiada i poc mediàtica, però realment un element del problema de l’avortament i dels embarassos no desitjats que caldria posar també sobre la taula degut a la seva enorme importància ja que condueix en molts casos a la infelicitat de qui ha avortat al sentir-se culpable, tot i la visió estàndard en les persones progressistes i liberals (no en les conservadores), del que ha fet. Deixar morir un ésser viu en mans d’un assassí, anomenat, “metge”. No vull donar la impressió de que estic en contra de que qui hagi ja avortat no té dret a viure una vida feliç. Crec que el perdó i la solidaritat envers les dones que han patit aquest efecte psicològic se les ha d’ajudar evidentment no recordant-li el fet. Però això no ha de passar a ser un dogma per a tota la societat. L’engany, perquè realment és un oblit d’una acció criticable (deixar morir el teu propi fill). Però no hem d’enganyar o oblidar-nos del que realment significa un avortament. La societat no pot viure en la inconsciència constant. En la irresponsabilitat moral. Perquè estarem reproduint els errors. Estarem contribuint a l’avortament. Que molts cops, s’ha convertit –almenys discursivament- en una mena de “segona píldora del dia després” tot i que realment en realitat sigui una cosa molt diferent. El seu ús s’ha doncs, generalitzat, per culpa de la normalització dels comportaments que no ens agradaria que s’estenguessin però que al considerar-los “excepcionals” i “comprensibles” els normalitzem en la societat civil la qual ja no els considera excepcionals i les considera completament normals tot i no ser-ho. Moltes actituds de les persones depenen del que exposa la llei. Si aquesta és flexible, la societat –que no debat contínuament les temàtiques- considera que l’augment en el “dret” a l’avortament és normalitzar una conducta no criticable. La defensa d’aquesta barbaritat per part de moviments feministes ha conduit a que la joventut consideri molt suaument el tema, com una qüestió personal, de decisió individual; que ha conduit a irreversibles problemes familiars i personals. La llei ha normalitzat la actitud o conducta humana criticable normalment però que potser calia regular per excepcionalitats (que després tractaré) i ha conduit a banalitzar aquesta forma lleugera d’entendre i de fer les coses. “L’avortament si és lliure i gratuït deu ser que és positiu i moralment no criticable?” podrà pensar la nova generació d’adults. Hem de recordar que no tots tenen una gran capacitat reflexiva i molts es basen en cànons socials i comportaments estandarditzats en grups socials concrets on s’alienen. Normalitzar l’avortament (a través d’una llei), dir que és normal, pot contribuir a expandir aquesta conducta entre moltes capes socials.

No vull criminalitzar les dones i joves que han avortat, sinó, el que vull és que augmenti la seva “normalització” en la societat civil, que no augmenti la postura “alegre” davant aquesta conducta, que no augmentin, en resum, els casos d’avortament.

No vull que es generalitzi perquè ara vaig a criticar casos concrets, i que no se’m digui que no puc criticar actituds personals i individuals, perquè quan li fumen un cop de puny a una persona d’edat avançada pel carrer, no crec que ens quedem tan tranquils i no ens posicionem (intervenint o no) en el que ha passat als nostres nassos.

L’avortament molts cops per a joves sobreprotegits de classe mitjana és no voler afrontar els seus propis errors. Lo qual els converteix en tremendament (doblement) irresponsables. Primer, per no usar el condó o per no prendre’s seriosament les relacions sexuals. Segon, per no afrontar els seus errors, i agafar la via fàcil. Almenys la via fàcil pel que fa l’home de desentendre’s en molts casos de la criatura i deixar escollir la decisió a la seva parella estable o anecdòtica. Aquests joves viuen en la contínua irresponsabilitat però molts ja haurien de tenir dos dits de front. Fer l’amor, o millor dit, mantenir relacions sexuals, no és una broma. Però com viuen en món fictici, creuen alguns en l’amor lliure, i viuen el Carpe Diem constant; no s’adonen que en la vida hi ha errors que poden trencar molt la nostra vida. I quan això s’acosta, el millor que se’l acudeix, és que algú mori (el fetus) i continuar vivint en un món fictici.

Es deixarà sense via a un ésser viu, per no voler “hipotecar” la seva vida. Potser que hi haguéssim pensat abans, no?

La majoria et contesten que el més important és solucionar el problema però jo crec que és sensibilitzar sobre aquest perquè no passi constantment que ens trobem en la mateixa situació i fem viure aquestes males vivències als nostres fills. Potser que els hi donem una classe de sexe a casa. Entre la sobreprotecció paternal i el paternalisme d’estat, estem creant una generació irresponsable. I els índexs d’augment de l’avortament només demostren la ineficàcia d’hores i hores d’educació sexual a les escoles. El que seria més important, és donar més responsabilitat als nostres fills en la vida diària, que s’ha de viure amb molta felicitat, però que conté compromisos i responsabilitats. Quan surten de casa, van al món real. I com cada cop surten més tard, més tard es converteixen en adults.

Hi ha casos de tot. Home, els mesos que fa de la gestació no és un tema a tractar. Ni dos, ni tres, ni quatre. Quan ja es comença a formar el fetus, allò ja és persona. No tinc clar, si la primera setmana també ho és o no, però el que està clar, és que el semen, no és persona, i que no cal que ens en preocupen; però que anar augmentant progressivament el temps per avortar de forma legal, si és una estratègia dels “progres” en contra d’una actitud responsable envers el sexe dels nostres joves i no tant joves. Hi ha molts adults que usen aquesta “tècnica” per no haver d’afrontar dir-li a la parella que li ha posat les banyes; però potser que s’enfrontessin al fet de perquè això passa i no amaguessin això amb la mort d’una criatura, que per cert, pot ser adoptada. Estic donant solucions que he aprés de casos dels quals m’he intentat informar per tal de donar alternatives a l’avortament un cop ja s’està embarassada. Tot i això torno a dir que vull una societat culte, que actui en conseqüència del que pensa en consciència i profunda reflexió sobre temes tant seriosos com aquestes. Fart n’estic d’una societat que sembla més un ramat que segueix el que li diu la ràdio i la televisió. A més, el sexe no és una broma, no perquè et pots quedar embarassat, sinó pels temes de salut també. Com heu pogut comprovar estic a favor del dret a la vida, i per tant, de que la gent no es contagi la SIDA, i per tant, de l’ús del condó. I això no em suposa cap incoherència religiosa. Ans al contrari, no entenc perquè la Església catòlica té aquesta opinió tant perillosa per a la dignitat i la salut de la persona, com és acabar amb el SIDA a través del condó.

Però bé, jo volia parlar dels casos discutibles com els de la violació. Un cop estàs violada, ja t’han destrossat la vida. Per tant, d’entrada focalitzar que no hi hagi violacions és la solució a no avortar per violacions. Vull dir, no perdem el nord. És una qüestió molt delicada dir que no avorti, tant si avorta com si no la qualitat de vida d’aquella dona ja haurà minvat, però igualment m’estimo més que no avorti i doni el fill en adopció. Imaginem-nos en el cas d’un pacifista en una incursió militar al seu país. Què farà, es deixarà tirar un tret, deixarà que matin la seva família, o agafarà un fusell? En aquests casos tant delicats com en l’avortament per violació o la defensa pròpia no em veig en cor de donar lliçons o donar la meva opinió. Per molt que segurament jo em deixaria matar. Tot i que això tampoc comportaria cap millora moral, perquè voldria dir que no m’enfronto a les actituds que hauria de criticar i per tant, intentar eliminar de les conductes socials en el meu país. Viure en un món en pau comporta que puguem tenir el luxe de ser pacifistes. No menjar i viure en el conflicte constant, potser ens donaria una altra visió de la violència. El problema no és solució recordo amb l’avortament, sinó amb el fi de les violacions.

Volia per acabar fer un esment al lema “nosaltres parim, nosaltres decidim”. Més masclisme que aquesta lema no podem trobar en un moviment feminista, però és significatiu exposar que existeixen lemes que copsen la idea masclista de que l’home només posa la “llavor”. Malament rai si no tenim res a dir sobre un fill que també és nostre. Ens pot semblar molt estrany reclamar quelcom que està en la panxa d’una altra persona, però és completament normal voler donar la opinió sobre quelcom que en definitiva, també ens pertany. Quan elles pareixen, elles pateixen. Fals, psicològicament pateix més l’home, i físicament més la dona. Però també és un honor parir que no tenim dret els homes. Per tant, no vulguem fer un discurs masclista i menys des del feminisme.

Espero doncs que no us hagi desagradat la meva opinió que intenta donar reflexió i aprofundiment en el debat sobre l’avortament.

Quin socialisme del segle XXI?

Quin socialisme del segle XXI?

Joan Gil Oliveras

Lluitar contra les injustícies del sistema actual és lloable; i no és cap utopia en el dia a dia i menys per assolir objectius i canvis a curt i mitjà termini a través del reformisme (reformes com algunes polítiques socials, canvis de mentalitat social entorn la homosexualitat, etc.). Aquests petits -i no tant petits (els de mentalitat)- canvis venen donats per anàlisis concrets sobre temàtiques molt específiques sense exposar una teoria sistemàtica, una anàlisi del sistema. I quan això es du a terme?
Quan l'anàlisi crític -pro positiu o destructiu- és sistemàtic, i s'explica des dels errors sistemàtics, des de l'arrel del sistema. Llavors és quan s'aposta per lluitar contra tot el sistema econòmic i social. Però la pregunta que em faig jo és: per implantar què? A canvi de quin alternativa? Les dades de fam, pobresa, guerra, epidèmies, desastres naturals, degradació medi ambiental, etc. són molt negatives. Però la societat del Primer Món està preparada per una Revolució? I sobretot, la classe mitjana occidental, vol una Revolució? Jo diria que no és així.
I el que és més important: existeix una alternativa al capitalisme financer?

A aquesta pregunta és a la que voldria respondre. Jo crec que no, que per desgràcia no existeix alternativa possible. Cal matitzar que si la alternativa no és factible ,no és pas una alternativa; és una "quimera", un somni irrealitzable. Ens agradaria una revolució als revolucionaris, però hem de ser realistes. Ara per ara és ficció. No és ni tant sols una utopia.

Per altra banda, ja hi ha teòrics capitalistes que ens recorden els seus arguments davant la no existència d'alternativa. No és nou haver de sentir que el Socialisme ja es va implantar en el bloc soviètic (l'anomenat "socialisme real"). I que va ser un fracàs i que per això, no cal caure en el mateix error i que per això entre la societat ja ningú -seriosament- aposta per una alternativa més o menys marxista.
Tot i que no estic d'acord amb la argumentació liberal coincideixo amb les conclusions: ara per ara la alternativa és impossible, però continua igualment sent necessària. No val dir que era una implantació molt concreta, que el context mundial ha canviat, i que la teoria marxista ha evolucionat i ha aprés dels errors. Perquè seria dir mentides. És fals que hàgim aprés dels errors quan alguns es passegen amb la camiseta de Stalin o vanaglorien a Kim Il Jon de Corea del Nord; que van ser durs dictadors, violadors constants dels Drets Humans i m'atreveria a dir que enemics de si mateixos. Aquestes accions simbòliques no les fan els que jo dic que s'han apropiat de Marx (els que duen camisetes del guerriller Ernesto Che Guevara): joves que les idees antisistema els han quallat com si fossin una moda, antics nostàlgics de temps passats (per a mi pitjors), o autèntics farsants de la esquerra parlamentària que només recorden aquestes figures alhora de mobilitzar la militància.

Pensem sobre l'anàlisi post-URSS. La majoria dels teòrics de l'estatus quo imperant (del Nou Imperi dels EUA) van arrossegar-se a l'ideal liberal de Fukuyama: "hem arribat al final de la història". Aprofito per dir que em decebria molt saber que la humanitat no pot construir res millor. I tampoc crec amb la possibilitat del no-canvi, construcció material i metafísica impossible en la història de la humanitat, una història que parteix de la essència del canvi social, inherent a tota societat. Tot i que tampoc crec que hi hagi gaire espai temporal pel canvi social ja que el Planeta -gràcies a tots nosaltres (amb diferents graus de responsabilitat)- té els dies contats pel que fa a la explotació de recursos naturals, i per tant, per a la supervivència de la nostra espècie animal (racional i emocional). El fet, és que no s'ha fet un anàlisi del fracàs -si, fracàs- de la URSS. No dic que no sigués un exemple en temàtiques concretes, però a part de la violació dels drets humans -ara per ara intolerable i inexcusable- hi va haver altres raons de la caiguda de tot el bloc soviètic. En termes de creixement econòmic durant una època la URSS va semblar que pogués equiparar-se als EEUU per molt que els teòrics liberals exposin el contrari. Llavors, que va fallar? Doncs, a grans trets, no ho sabem. I aquí és on ens estanquem. Com pot ser que a hores d'ara no hi hagi un diagnòstic des de la esquerra anticapitalista i transformadora, la que almenys discursivament diu que vol arribar al Socialisme, a un nou socialisme del segle XXI?

Ara que ve una crisis s'ha fet un debat a l'Àgora molt interessant: "Crisi del Capitalisme. Torna Marx?" Doncs jo diria que si, almenys analíticament és força presentable per fer un diagnòstic de les raons de la última crisis del capitalisme. Mai ha marxat, almenys pels que com jo considerem a Karl Marx com un dels savis de la història de la humanitat, juntament amb Plató, Tocqueville, etc.
El que està molt clar per a tota la opinió pública és que no és la primera crisi del sistema, lo qual demostra la gran força d'aquest sistema que alguns preveien que cauria pel seu propi pes ja fa anys. I evidentment, es van equivocar, el sistema capitalista és molt adaptable als canvis, lluita contra les seves incoherències d'una forma innovadora i tot i que certament força traumàtica, se'n surt molt bé; almenys manté el seu nucli dur teòric i pràctic que el fa perviure al llarg del temps: la acumulació constant de capital i la seva circulació. Tota aquesta adaptabilitat és més important de cara a la galeria que el discurs oficial positivista dels governs implicats en aquesta crisi. Aquest discurs no és tant clau com pensem en la opinió pública, com la falta d'alternativa real a la essència del sistema capitalista. Diuen que el neoliberalisme ha caigut en desprestigi. Potser si; tot i que està inserit en les solucions de "la reforma ètica del capitalisme" que proposa el G-20, amb el lideratge d'un dels culpables de la crisi: l' FMI. I en el propi Pla de Bolonya.

Tothom parla de Marx a la esquerra dels social liberals (PSE), però les solucions d'IU i els seus homòlegs europeus són solucions "reformistes" i social demòcrates com la ajuda a les PYMES. Tothom parla de Marx, però el NPA, el nou partit de Besancerot (LCR), es diu Partit Anticapitalista, no pas "Partit Socialista". Per tant, la unió és contra, no a favor d'una alternativa; perquè molt segurament no la tenen ni ells; els trotskistes.

Aquí rau el problema. Poca mobilització per culpa d'uns "alliberats" sindicals conservadors que no volen "crear problemes" de l'aigua en que veuen (finançament públic). Divisió entre teòrics d'esquerres i activistes socials per l'etern debat de "menys o més debat, més o menys acció". Quan el que es necessiten són millors teòrics a la esquerra del Nou Laboralisme ja que la esquerra moderada parlamentària s'ha quedat sense ideal, sense programa polític i sembla més un "tatcherisme 2a part" que una ideologia pròpia. Són -els governs socialistes moderats- la aposta de la gestió del dia a dia. Menys els països nòrdics, la resta de social democràtes són poc presentables entorn els èxits assolits, i no són un bon exemple de canvi social. Res a veure amb els ideals de llibertat, justícia social, solidaritat i fraternitat; lemes pels que tant ha lluitat la esquerra. Una esquerra adormida, desapareguda, invisible. I això, en temps de crisis laborals no és garantia d'èxits en la lluita sindical i de drets laborals. És un exemple, de com el sistema de valors del sistema econòmic (egoisme, etc.) s'han inserit en les ments dels proletaris d'arreu del món. Si, França hi fan moltes vagues últimament, però sempre han estat una excepció: són la cuna de la Revolució. Una revolució en la qual el seu lema parlava de fraternitat, llibertat, etc.; elements que avui en dia encara no s'han assolit plenament. Els reptes del futur no sembla que la esquerra li vulgui donar resposta. Com despertarem al poble del seu llarg somni? No ens adonem que potser no vivim tant bé, no ens adonem que som la generació que viurà pitjor que els seus pares, no ens adonem que el nostre futur és força negre? L'alchohol pot anar bé per un dia de festa, però no com a beguda diària: sembla que vulguem dispersar la realitat, que ens vulguem amagar del que ens cau a sobre: la crisis econòmica que posa en dubte els fonaments (sobretot, del sistema de valors) del sistema capitalista. De debò, algú hi donarà resposta? O continuarà la esquerra lluitant internament per vells fantasmes, vells conflictes familiars, velles lluites entre unes sigles d'uns partits que ja no existeixen (fills d'ex militants del POUM i Psuc viu per exemple). És normal que això passi, a les esquerres sempre hi hagut més debat, la dreta sempre està unida per uns objectius molt primaris: el benestar privat dels privilegiats per l'estatus quo. Si continua així, és que potser no està preparada. Que potser la esquerra no és la que ha de conduir la agenda política pública del segle XXI. Però si de debò creiem que cal, primer reaccionem a la crisi, i després o mentrestant, intentem caure en els errors de la URSS, actualitzar el discurs, fer-lo més planer, i lluitar en les petites batalles del dia a dia, inserint els valors socialistes en la societat actual. No és feina fàcil.

Publicat a la pàgina web de Kaos en la Red

A vegades la esquerra em fa pena

A vegades la esquerra em fa pena

Joan Gil Oliveras

La teva història

Les coses són complexes. Això ho tenim clar. Però per això, la humilitat (així com tots els valors positius), la autorealització personal, la potenciació de les aliances i el pacte, i la potenciació de les capacitats de l’individu en la col·lectivitat i per la col·lectivitat han d’allunyar-se de l’esperit de la desesperació i la frustració. Per intentar assolir un ideal, aquest cal que sigui de màxims, perquè almenys com a mínims, allò a que arribis serà prou satisfactori, per a tu i la societat. Tant en la vida professional com en la política.

La esquerra –la història comuna de tots-

Fukuyama no tenia raó. El fi de la història no s’ha donat encara. Fa temps ho va reconèixer en una entrevista. Potser el que si tenia raó és que el projecte (o projectes) polític per donar una alternativa al sistema social i econòmic actual estaria molts anys adormit. Quan em refereixo a projecte polític, em refereixo a un programa polític d’un partit de classe, a una cosa seriosa, rigorosa, actualitzada i adaptada als nous reptes i a la nova societat, inclusiu i intel·ligent. I sobretot menys sectari del que és actualment la esquerra. Sobretot la esquerra amb esperit ideològic de constituir i mantenir-se a la esquerra del sistema actual. Una esquerra que per definició ha de transformar la societat, ha de canviar doncs també, el sistema. No cal que sigui amb una revolució a la antiga; pot donar-se amb el reformisme, el progressisme, la moderació; que no han de ser elements que defineixin el centre polític; sinó una estratègia intel·ligent i realista de fer política i de fer activisme social i sindical. Perquè el partit evidentment ha de sorgir de les masses populars, perquè evidentment el partit rau en la societat, perquè evidentment aquest partit del qual parlo es dirigeix (i el dirigeix) aquesta classe social (el proletariat) que un dia es va creure que amb l’anomenat capitalisme social la explotació del capitalisme seria un mal menor si disposaven d’un mínim nivell de vida. Aquests que pronosticaven que això era possible (els social demòcrates moderats) ara s’han passat a la dreta liberal i conservadora amb una nova ideologia que ha dretanitzat la esquerra més moderada: el social liberalisme. Una “tercera via” –així la va anomenar el seu creador Anthony Giddens- que volia renovar la social democràcia però que va acabar constituint la excusa perquè el Nou Laboralisme de Tonny Blair es convertís en una reproducció (versió) moderada i per tant, suavitzada, del tatcherisme.

Des de que existeix Bobbio que la dreta és la dreta, i la esquerra són les esquerres. I des de que existeix un tros del parlament que se’l denomina esquerra, aquest tros, cada cop es veu deslluït per un seguidisme mesquí a la única aposta real de nova societat, la de la dreta. Que no fa més que caure en els errors del capitalisme (les seves incoherències internes), i intentar solucionar-los creant un nou model social i econòmic. Ara a això, li diuen “refundació del capitalisme” però fa anys que es du a terme. Sempre s’ha dut a terme. El problema d’un projecte és no actualitzar-lo i solucionar els conflictes interns que sorgeixen en el si del debat ideològic i en el si de la aplicació real del projecte. El problema doncs rau, com molts cops, en l’estancament. En no entendre el darwinisme. I en la prepotència. La dreta no ha estat mai prepotent. No li costa gens canviar part del sistema per continuar mantenint l’estatus quo i el nucli dur del seu programa. En canvi, la esquerra -que necessita més urgentment el canvi perquè no gaudeix de l’estatus quo- sempre cau en debats –a vegades sectaris i estèrils- que no ens duen enlloc.

La esquerra no va a una. Perquè potser el propi terme –almenys en l’arc parlamentari- ja ha perdut sentit. La recerca de la igualtat era la definició de la esquerra. Però quan els partits que s’autodefineixen d’esquerres no assoleixen ni en certa mesura (ni es percep com a tendència futura) aquest objectiu; ens hem de preguntar si té vigència. Realment, sabent això, hem d’anomenar “esquerra” als partits parlamentaris que així s’autoanomenen? I els partits o organitzacions socials que s’anomenen d’esquerres i no han convertit cap objectiu –important- en realitat; també les hem d’anomenar esquerra? Doncs jo crec que no.

Els errors del passat (divisió entre la esquerra) són errors també del propi ésser humà i de qualsevol organització: la lluita pel poder, el tot val o el relativisme moral, el sectarisme, la socialització familiar, la irreflexió, la acció -> reacció, el pessimisme, la puresa ideològica, el tot s’ho val o la pèrdua de l’objectiu com a prioritat, la puresa del discurs, el llibre del Bon Revolucionari, els esquemes prefixats en allò social i polític sobre la ideologia i el projecte comú en política, les lluites històriques, les sigles, el lideratge, la irresponsabilitat en termes del context, la immaduresa, el poc sacrifici, la poca utilitat del moviment social i polític, la violència, el no parlar clar, la poca transparència, la poca comunicació i en definitiva, el més important: el no assoliment dels objectius. Vergonya em donaria –i algun cop m’ha passat- a mi no assolir cap objectiu a mitjà o curt termini. O realment tens una situació de benestar econòmic (i una posició benestant en l’estatus quo, que no vol dir que siguis feliç, això tots ho tenim clar) o realment és que el teu sacrifici no és intel·ligent ni té visió de futur, ni té cap mena de sentit lògic. Els vells esquemes analítics poden variar? Podem tocar una coma del que diuen els líders ideològics i espirituals del moviment polític, del marxisme, de la direcció política del partit?

Una cosa és centralisme democràtic. I l’altre convertir una persona en un mite en vida. I a això se li ha d’afegir que no existeixen grans líders; si petits líders del dia a dia, petites excepcions que ens recorden que “Un altre món és possible”. Que un altre món és millor. Els podem trobar al nostre costat.

Ara, deixem-nos de debats per un moment, i fem feina per assolir aquest ideal. El problema a vegades és que hi ha un segment del moviment d’esquerres que es dedica a pensar i l’altre a actuar. I cap dels dos es comuniquen. I per tant, com pot passar amb la mateixa ment, l’organisme no funciona, el partit o moviment no rutlla. Com la esquerra vol una societat culte (la vol oi?), cal que hi hagi transparència dels resultats d’allò aconseguit (grup de pressió social) i d’allò aplicat (política pública des de la esquerra parlamentària). Perquè sigui la mateixa societat qui ho valori. La societat, al cap i a la fi, té el govern que es mereix. Això és una autèntica Veritat. Cal doncs convèncer també de les idees pel canvi, ho dic perquè Gramsci, li don una lliçó als antics marxistes ortodoxes que no s’adonen que per assolir la estructura cal haver assolit la superestructura anteriorment perquè sinó això seria –i ha esdevingut així- un desastre. És començar la casa per la teulada. I al final, evidentment, cau. I quan t’allunyes d’aquesta societat, també cau. Casos en la història n’hem tingut força tot i que l’anàlisi de la caiguda del mur i de la URSS hauria de ser molt més complex per comprendre les veritables raons.

A vegades hi ha líders de la anomenada “esquerra anticapitalista” que exposen que no saben perquè no guanyen les eleccions o fan la revolució. Doncs normal. Si entre quatre persones (del mateix partit o grup polític) no saben posar-se d’acord, com voldran governar un país? A vegades penso que de les petites coses no en són/m conscients. Del dia a dia. Sinó perquè guanya el PP? No duen el poble a votar amb una pistola al cap, oi? Doncs potser que ens posem a reflexionar sobre perquè la esquerra transformadora, anticapitalista, etc.; la que està a la esquerra del neoliberalisme, el conservadorisme modern i el social liberalisme, no assoleix el poder polític? I tot això, fent autocrítica, que encara costa més. Quan algun gruix de persones rellevant (sempre hi ha excepcions lloables com he dit anteriorment) s’atreveixi de debò a criticar el propi moviment i/o partit, des de dintre; haurem assolit un nou pas.

En resum.

La política ha d’anar vinculada al món personal en el sentit que no ha de contradir els objectius personals (reptes de cada individu com a tal) per assolir la felicitat. Perquè sinó, val més que ho deixem estar. I la felicitat no es pot entendre com una cosa únicament personal o únicament social, cal veure tota la vessant. O és que quan algú està malalt, el company del costat que el vigila i el cuida, no està també sentint-se malament per la situació de l’altre? Per tant, la/es felicitat/s té una vessant social. Però evidentment, per gustos els colors, i per tant, per algú que la calma consideri que sigui un punt de felicitat per l’altre serà vist, per exemple, com un espai d’avorriment que no el fa feliç. Les dues visions es contradiuen. Per tant, la felicitat s’ha de buscar entre tots.

I la recordem que per la meva humil exposició la esquerra de debò funciona si és comporta com a tal. Si dona exemple en el dia a dia, i en la lluita política. I que sobretot tinguem clar –jo crec- que la esquerra existeix quan és útil. Sinó , al meu entendre, no existeix. Perquè no actua com a tal: com a moviment de transformació social en visió d’un futur ideal: el Socialisme. I si pot ser en llibertat (per no cometre els errors antics): el Socialisme en llibertat.

Nou bloc

Un bloc amb reflexions polítiques i socials que utilitzaré molt poc i amb molta excepcionalitat, de debò.

Tranquils ¬¬ jeje