Religió i liberalisme

Debat iniciat al facebook del bloc.

Joan Gil Oliveras
Ho sigui, deixa-m'ho a mi.

Joan Gil Oliveras
No entenc perquè la religió no és part de la recerca de la felicitat quan precisament dona una explicació a la trascendència de l'existència humana que és una qüestió que depèn el moment i la persona du a moments d'infelicitat. Tampoc entenc perquè el marxisme que busca la llibertat a través de l'abolició de l'opressió i el despotisme, no entra dintre de la teva definició del que t'agrada i el que busques en el que anomenes "món terrenal" (és teva la separació dels dos móns: terrenal i celestial; i en canvi, lliga força amb la tradició religiosa catòlica). Tampoc entenc perquè trobes malament creure en utopies, quan qualsevol idea (tant si es vol o no dur a la pràctica) és això, una "idea", i quan es vista com a positiva i molt recomanable, com un "ideal". Trobo que estigmatitzes conceptes, opcions, ... en una altra forma de dogmatisme científico-terrenal-material.

Joan Gil Oliveras
Jefferson sobre els bancs: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgl7wWpQ7QrsJvOdwiEWCOHNu8tNzq2j8_v3npUOEO5pN_nATaNGS53A4mp-pS9IjyDf5_BWN3MA_1V4pOHDZfEfTGe68VXq-xLe7MKo6K0BQU5W6Ehjxze4t4eBuw1JuZGtaDR0ChxGyg/s1600-h/Thomas+Jefferson.jpg

Joan Gil Oliveras
Thomas Jefferson parla de drets "sagrats"... No sé si ho recordes, però diria que la Constitució dels EUA es basava en els drets inalienables (en lògica religiosa).

Joan Gil Oliveras
Jo sóc marxista i cristià i de moment que jo sapiga ningú s'ha queixat de mi pel tema imposicions. Ans al contrari, m'han agraït que tot i l'eròtica del poder i oportunitats donades, hagi sigut conseqüent amb el que penso: que és no imposar, però si convèncer. Sóc realista, i sé que els models de pensaments (think thats) ens "convencen" d'un model, i jo vull fer el mateix com tothom. O no donem consells? I a vegades (no sempre) bé que van; oi? Jo conec molta gent que aposta per una societat ideal (com podria ser un falansteri on per cert, tothom té múltiples llibertats) i en canvi no imposa res. Jo crec que això depèn de cada persona, més que de cada ideologia. A vegades no ens adonem que la persona és la responsable dels seus actes, i que la ideologia és un convenciment, grup d'ideals o motivacions per l'acció social que sense el caràcter subjectiu de cada persona són res. En resum, conec liberals que volen imposar el seu liberalisme econòmic.

Joan Gil Oliveras
Algún dia si tinc temps escriure sobre el que considero que és "el capitalisme" (models històrics i models ideològics), el que crec que és l'excusa/mite "liberal" (terme prestigiós, de liberitas romana; que al cap i la fi pertany a una classe que se'n beneficia del terme però que no el practica), en el mal ús del terme llibertat com a concepte "àrbitre" sense que hi hagi debat entorn d'ell (llibertat burgesa, concepte opac o llibertat com a màxima capacitat de triar entre múltiples opcions), etc.

Joan Gil Oliveras
Base de tot: valorar tot, el just equilibri amb la natura i la realitat, ser estimat i estimar, bones/males intencions, ser el qu... Llegeix-ne mésè vols ser i ets, sinceritat/claredat comunicativa/coherència, pensar en consciència i actuar en conseqüència, recerca de la felicitat (que comporta, inevitablement, la recerca de la felicitat de tothom, i per tant, una concepció solidària), reconeixement de la feina duta a terme, religió com a forma de transcendir i reconèixer el fet d'existir com a "rebel·lador positiu", etc. Si parles més o menys de tot això hi estic d'acord, però com pots comprovar el debat és tant subjectiu que usar aquests termes per sota mà defensar una ideologia (com la liberal eh...) és una mica "trampa"; oi?

EUA. Més del que realment és.

EUA és la potència hegemònica en relacions internacionals. És el primer estat que intervé de forma oficial o més discreta en la resta d'estats del món, saltant-se la sobirania d'aquests, en pro dels seus interessos econòmics. O millor dit, dels interessos econòmics de les classes dominants nord-americanes. És el pol que defineix el sistema internacional. El punt neuràlgic. No obstant això, sempre he pensat que una cosa és la potencialitat i l'altre l'ús d'aquesta. EUA entraria dintre dels estats que l'han usat al màxim; sobretot en termes militars. En canvi, Xina, durant molts anys ha estat un estat amb grans potencialitats que no ha usat al màxim. Per això li deien la "Vella Dorment". Altres països també serien bons exemples. Sobretot, aquells que han rebut cops militars orquestrats des del Pentàgon i la CIA. Sobretot aquests.

Els Estats Units doncs, són l'estat més important del món i no és menys cert atribuir-li la victòria ideològica, de model d'estat, d'economia i de societat. Va guanyar la batalla a la Unió Soviètica. Sempre he cregut però, que la ment és tant poderosa que ens pot desdibuixar la realitat empírica. I que podem creure'ns qualsevol cosa. I que podem donar-li més valor, més importància, més rellevància a una cosa que no en té tanta. EUA per exemple, està sobrevalorat. Els criteris més racionals i científics ens ho podem demostrar. Amb això no vull dir que els EUA no hagin estat el país que més constantment ha usat el terrorisme d'estat a Amèrica Llatina. Tampoc voldria negar la seva importància a nivell internacional. Ni tampoc voldria donar supremacia científica als meus criteris. En podríem usar uns altres i sortiria un altre resultat; però a partir dels que usaré podré concloure això: que els EUA estan sobrevalorats tant per la narrativa dominant, com pels mites que l'envolten com per les xifres econòmiques. Tot i això, no podré negar que continua sent l'Imperi.

Malauradament pels EUA, la Xina (i l'IBSA) s'han despertat. I un món multipolar se'ns pot obrir aquestes properes dècades si els EUA no tornen a usar la seva potencialitat al màxim. I sobretot, -i m'he en descuidat de dir-ho anteriorment- no l'usa sota formules de fer política gens ètiques. Ja que en part, aquesta és la clau de la hegemonia internacional dels EUA. La seva poca ètica i moral. Ho sigui, que se salta els drets humans i el dret internacional públic sempre que ho considera positiu pels seus interessos.

El que voldria doncs, és expressar que en alguns aspectes l'hem sobrevalorat. EUA és menys del que ens imaginem. I en canvi, d'altres països que no han usat tota la potencialitat que tenien, els hem menytingut en les nostres gràfiques i rànquings analítics del mapa internacional.

Em disposo doncs, a acabar amb molts mites.

La majoria de recursos naturals, font de riquesa, se situen als països del Sud, als estats subdesenvolupats. Aquests estats han estat constantment espoliats pels estats rics. La utopia del comerç just està lluny de realitzar-se; per desgràcia. A Cuba, per exemple, hi ha menys analfabetisme dels Estats Units d'Amèrica (dades de les NNUU). Tot i això, EUA per la opinió pública internacional és un país ric. Primer hauríem de debatre que volem dir quan parlem de "desenvolupament". Per mi ho és en termes de l'IDH i no del PIB però en canvi en la narrativa dominant és el PIB. I en això, EUA hi surt en molt bona posició. Tots sabem les mentides del PIB, o millor dit, les realitats que pot amagar: les desigualtats socials i la gran concentració de capital per part d'uns pocs. Valorar el desenvolupament així és fer un flac favor a l'anàlisi social. A Cuba hi ha menys mortalitat infantil que als EUA. Si vaig prenent Cuba com a exemple és per generar controversia, per generar reflexió. No usaré els països nòrdics. No trencaria doncs, amb tòpics; els podria estar regenerant.

Continuarà després de les vacances.