Hi ha una realitat que no és mediàtica, que no és notícia pels mitjans de comunicació, que no surt -i si surt, té un espai ínfim- als estudis sobre el nivell educatiu dels nostres joves. Estic parlant de les "xuletes".
Tothom informa i opina dels resultats que donen les estadístiques, els barems i les variables que usa el PISA i altres estudis amb certa credibilitat per indicar el nivell educatiu del nostre país. No obstant això, una realitat diària, una eina de l'engany com de certa astúcia, però també preocupant; no té cap mena de rellevància en els debats mediàtics. El copiar en un examen no és quelcom extraordinari. I ho sabem tots els que vivim en el món educatiu: professors i estudiants. El copiar del company però és més difícil que el copiar amb els apunts, el llibre o un breu resum. I per tant, em centraré amb el que és d'ús més comú per la seva facilitat. No entraré però en debats estèrils. Ja sé que hi ha moltes formes de fer i usar una "xuleta". La qüestió no està tant en debatre les diverses tipologies, l'astúcia o les raons per les quals se'n fa un ús tant habitual. Sinó que el que reflexionar i repensar és fins a quin punt ens estem enganyant com a societat. Cal donar, sense passar-nos, la rellevància que té aquest fenomen de l'educació de les noves generacions en el seu futur i en el futur de la nostra societat. És cert, que no és una realitat existent des de fa poques dècades; però és cert que si se'n fa un ús més majoritari que en d'altres temps; i més tenint en compte, l'ambient que es vivia en temps de dictadura a les aules.
Tampoc vull parlar de casos concrets, o d'aquells i aquelles que n'han fet un ús puntual; ni tampoc dels milers de professors que no ho consenteixen, que intenten prevenir-ho o que s'inventen mecanismes per convertir aquest ús en una eina inútil, per exemple, fent examens amb preguntes obertes o preguntes molt concretes, etc. Tampoc vull posar el dit a un sol culpable. Permetre-ho, responsabilitzar-se de les nostres accions, evitar-ho, etc. és qüestió de tots i totes: pares i mares, tutors, directors d'escola, mitjans de comunicació, professors i evidentment, dels mateixos estudiants. En un món interconnectat, tots tenim part de culpa. Analitzem doncs les actituds dels qui no ajuden gens a que això no succeixi i a que no ens enganyem com a societat.
Hem de reconèixer que existeixen pares que ja els va bé que als seus fills els vagin bé les coses mentrestant algun cop hagin de fer ús d'un "petit recordatori". A alguns professors fins i tot, per experiència pròpia, els fa certa vergonya el fet de fer un toc d'atenció a l'alumne que se salta les normes. I quan són molts els que en fan ús, encara se'ls fa més difícil. Falta d'autoritat? Crec que en els debats mediàtics se n'ha fet un gra massa d'aquesta paraula. Com si fos una paraula màgica que tot ho solucionés. No crec que sigui tant qüestió d'autoritat com de valors dels propis estudiants i de respecte al professor però també al propi sentit d'educació i de formació. Una "xuleta" com eina habitual és una autèntica farsa, un acudit, una autèntica vergonya com a comunitat educativa, un sense sentit com a sistema educatiu i un malbaratament de recursos en certa part de les noves generacions que amb això no estan aprenent ni la meitat. No vull fer entendre que per fer "xuletes" no s'aprengui res a la classe o que el seu ús generalitzat comporti fer un crit al cel entorn el nivell educatiu de l'alumne. Hi ha moltes altres variables que influeixen. I evidentment, el sol fet de fer "xuletes" també fa que s'aprenguin quelcom. L'absentisme doncs, és quelcom més preocupant; però no per això deixaré de criticar l'altre realitat alhora perniciosa si no se la té en compte com es mereix.
Altres professors els fa certa -i ho dic amb coneixement de causa- emoció recordar el que ells també feien. A d'altres, els sembla que ja tenen prou problemes per obtenir silenci alhora d'explicar una lliçó; com per ficar-se amb més embolics i fan la vista grossa. Alguns són tant paternalistes (sota una formula de falsa ajuda) que els sembla que amb això ajuden a l'estudiant. En els debats entre joves sobre la seva educació es mostren els valors que sustenten un grup classe; i no són precisament la cultura de l'esforç. Els que no fan ús d'aquests instruments al servei de l'engany, són vistos com a rars. En primera persona ho vaig viure a l'ESO. Recordo fins i tot, que en un examen tothom s'havia copiat menys jo i un amic. La professora ho va descobrir i no es va creure que no ens haguéssim copiat. Clar, segons ella no devia tenir sentit. Ho sigui, tractats com a autèntics rucs, com a poc espavilats tot i treure millors notes que alguns que n'havien fet ús (que ja té delicte pels que en van fer ús!). Llavors es quan entra el sistema de valors que sustenta aquesta societat i de la qual els mitjans de comunicació són una eina de socialització important. Quins valors aprenem dels nostres pares? La cultura de l'esforç? O el "salvase quien pueda"? Cadascú que faci la seva reflexió personal entorn els valors que aprèn a casa seva. Jo no em puc queixar. El problema és que aquests valors no estan gaire estesos, i a casa m'ensenyen una cosa, però al dia a dia tot intentar ser conseqüent em desenvolupo com puc en una societat, que per mi està malalta. I això ja ho explicaré en un altre reflexió titulada "A la recerca de la identitat".
Per exemple, buscant al projecte "Escoles en xarxa" no he trobat cap debat sobre aquest tema i en sé de molts professors que tenen sistemes per detectar ràpid una copiada en un examen al company del costat o amb xuleta. Segurament semblaré poc coorporativista (per dir-ne d'alguna forma) amb els meus companys de classe. Però és que no entenc com passem de curs tant alegrement i de fet, el que estem fent és falsejar i fer inútil l'únic filtre social que trobo acceptable que és el filtre acadèmic-intel·lectual en l'educació formal (la meritocràcia educativa). Però bé continuem alegrant-nos per les notes de les PAAU (més altes que en anys anteriors), continuem debatent sobre les variables dels informes PISA que ens situen per sota la mitjana europea en rendiment acadèmic (notes) ... que no ens adonarem que sota una reducció del pressupost públic per educació tot i les contínues reformes (que clar, valen diners), sota una no contractació de nou professorat universitari (i per tant, de fuga de serveis), sota una pedagogia que no promou la responsabilitat i l'iniciativa de l'alumne, sota baixar el nivell requerit per passar de curs, sota cap política de reforç escolar ben elaborada perquè ningú es quedi enrere, sota cap fòrmula per fomentar la potenciació de les capacitats de cada estudiant, i sota un sistema de valors malalt; a sobre, hi ha una realitat amagada per la societat però que en major o mesura els centres educatius en són conscients.
Tampoc passa res, així, enganyats, tots som més feliços. El Govern pot sortir a donar la cara quan les coses surten bé i sinó donar la culpa a qualsevol altre factor. Que si algú no s'esclama, no intervé per desenmascarar la mentida; haurem begut oli.
Tampoc crec que al sistema de partits el preocupi gaire si les noves generacions són una colla de "pardals". Una colla d'ignorants. Segurament, com la història ens explica, als governants ja els va bé tenir una societat domesticada. Així no es queixen gaire i són fàcils d'enganyar. I com tot és negoci en un sistema capitalista com l'actual; què ens ha de preocupar com a societat que el nostre fill no sapiga fer arrels quadrades (per cert, per desgràcia i en part per falta de voluntat i i d'augmentar el meu esforç entorn aquesta temàtica jo també formo part d'aquest estúpid col·lectiu)? Si el fill té una feina (per endoll), cobra una misèria (però es pot drogar) i estar content (gràcies a la marihuana); quin problema ha de tenir aquesta societat? Som al Primer Món, oi? Vivim bé, oi? Cap problema, doncs.
Davant d'aquesta crítica, tampoc ens hem d'espantar. Aquesta és una realitat també molt europea i occidental. "No cal patir doncs". Ho dic en el sentit que com que tot (com un altre forma de dogma, en aquest cas estadístic) ho comparem amb Europa, potser si ens equivoquem en la mateixa mesura que Europa no serà una realitat tant preocupant; però a mi m'ho sembla i molt. I per això ho volia posar de manifest.
Tothom informa i opina dels resultats que donen les estadístiques, els barems i les variables que usa el PISA i altres estudis amb certa credibilitat per indicar el nivell educatiu del nostre país. No obstant això, una realitat diària, una eina de l'engany com de certa astúcia, però també preocupant; no té cap mena de rellevància en els debats mediàtics. El copiar en un examen no és quelcom extraordinari. I ho sabem tots els que vivim en el món educatiu: professors i estudiants. El copiar del company però és més difícil que el copiar amb els apunts, el llibre o un breu resum. I per tant, em centraré amb el que és d'ús més comú per la seva facilitat. No entraré però en debats estèrils. Ja sé que hi ha moltes formes de fer i usar una "xuleta". La qüestió no està tant en debatre les diverses tipologies, l'astúcia o les raons per les quals se'n fa un ús tant habitual. Sinó que el que reflexionar i repensar és fins a quin punt ens estem enganyant com a societat. Cal donar, sense passar-nos, la rellevància que té aquest fenomen de l'educació de les noves generacions en el seu futur i en el futur de la nostra societat. És cert, que no és una realitat existent des de fa poques dècades; però és cert que si se'n fa un ús més majoritari que en d'altres temps; i més tenint en compte, l'ambient que es vivia en temps de dictadura a les aules.
Tampoc vull parlar de casos concrets, o d'aquells i aquelles que n'han fet un ús puntual; ni tampoc dels milers de professors que no ho consenteixen, que intenten prevenir-ho o que s'inventen mecanismes per convertir aquest ús en una eina inútil, per exemple, fent examens amb preguntes obertes o preguntes molt concretes, etc. Tampoc vull posar el dit a un sol culpable. Permetre-ho, responsabilitzar-se de les nostres accions, evitar-ho, etc. és qüestió de tots i totes: pares i mares, tutors, directors d'escola, mitjans de comunicació, professors i evidentment, dels mateixos estudiants. En un món interconnectat, tots tenim part de culpa. Analitzem doncs les actituds dels qui no ajuden gens a que això no succeixi i a que no ens enganyem com a societat.
Hem de reconèixer que existeixen pares que ja els va bé que als seus fills els vagin bé les coses mentrestant algun cop hagin de fer ús d'un "petit recordatori". A alguns professors fins i tot, per experiència pròpia, els fa certa vergonya el fet de fer un toc d'atenció a l'alumne que se salta les normes. I quan són molts els que en fan ús, encara se'ls fa més difícil. Falta d'autoritat? Crec que en els debats mediàtics se n'ha fet un gra massa d'aquesta paraula. Com si fos una paraula màgica que tot ho solucionés. No crec que sigui tant qüestió d'autoritat com de valors dels propis estudiants i de respecte al professor però també al propi sentit d'educació i de formació. Una "xuleta" com eina habitual és una autèntica farsa, un acudit, una autèntica vergonya com a comunitat educativa, un sense sentit com a sistema educatiu i un malbaratament de recursos en certa part de les noves generacions que amb això no estan aprenent ni la meitat. No vull fer entendre que per fer "xuletes" no s'aprengui res a la classe o que el seu ús generalitzat comporti fer un crit al cel entorn el nivell educatiu de l'alumne. Hi ha moltes altres variables que influeixen. I evidentment, el sol fet de fer "xuletes" també fa que s'aprenguin quelcom. L'absentisme doncs, és quelcom més preocupant; però no per això deixaré de criticar l'altre realitat alhora perniciosa si no se la té en compte com es mereix.
Altres professors els fa certa -i ho dic amb coneixement de causa- emoció recordar el que ells també feien. A d'altres, els sembla que ja tenen prou problemes per obtenir silenci alhora d'explicar una lliçó; com per ficar-se amb més embolics i fan la vista grossa. Alguns són tant paternalistes (sota una formula de falsa ajuda) que els sembla que amb això ajuden a l'estudiant. En els debats entre joves sobre la seva educació es mostren els valors que sustenten un grup classe; i no són precisament la cultura de l'esforç. Els que no fan ús d'aquests instruments al servei de l'engany, són vistos com a rars. En primera persona ho vaig viure a l'ESO. Recordo fins i tot, que en un examen tothom s'havia copiat menys jo i un amic. La professora ho va descobrir i no es va creure que no ens haguéssim copiat. Clar, segons ella no devia tenir sentit. Ho sigui, tractats com a autèntics rucs, com a poc espavilats tot i treure millors notes que alguns que n'havien fet ús (que ja té delicte pels que en van fer ús!). Llavors es quan entra el sistema de valors que sustenta aquesta societat i de la qual els mitjans de comunicació són una eina de socialització important. Quins valors aprenem dels nostres pares? La cultura de l'esforç? O el "salvase quien pueda"? Cadascú que faci la seva reflexió personal entorn els valors que aprèn a casa seva. Jo no em puc queixar. El problema és que aquests valors no estan gaire estesos, i a casa m'ensenyen una cosa, però al dia a dia tot intentar ser conseqüent em desenvolupo com puc en una societat, que per mi està malalta. I això ja ho explicaré en un altre reflexió titulada "A la recerca de la identitat".
Per exemple, buscant al projecte "Escoles en xarxa" no he trobat cap debat sobre aquest tema i en sé de molts professors que tenen sistemes per detectar ràpid una copiada en un examen al company del costat o amb xuleta. Segurament semblaré poc coorporativista (per dir-ne d'alguna forma) amb els meus companys de classe. Però és que no entenc com passem de curs tant alegrement i de fet, el que estem fent és falsejar i fer inútil l'únic filtre social que trobo acceptable que és el filtre acadèmic-intel·lectual en l'educació formal (la meritocràcia educativa). Però bé continuem alegrant-nos per les notes de les PAAU (més altes que en anys anteriors), continuem debatent sobre les variables dels informes PISA que ens situen per sota la mitjana europea en rendiment acadèmic (notes) ... que no ens adonarem que sota una reducció del pressupost públic per educació tot i les contínues reformes (que clar, valen diners), sota una no contractació de nou professorat universitari (i per tant, de fuga de serveis), sota una pedagogia que no promou la responsabilitat i l'iniciativa de l'alumne, sota baixar el nivell requerit per passar de curs, sota cap política de reforç escolar ben elaborada perquè ningú es quedi enrere, sota cap fòrmula per fomentar la potenciació de les capacitats de cada estudiant, i sota un sistema de valors malalt; a sobre, hi ha una realitat amagada per la societat però que en major o mesura els centres educatius en són conscients.
Tampoc passa res, així, enganyats, tots som més feliços. El Govern pot sortir a donar la cara quan les coses surten bé i sinó donar la culpa a qualsevol altre factor. Que si algú no s'esclama, no intervé per desenmascarar la mentida; haurem begut oli.
Tampoc crec que al sistema de partits el preocupi gaire si les noves generacions són una colla de "pardals". Una colla d'ignorants. Segurament, com la història ens explica, als governants ja els va bé tenir una societat domesticada. Així no es queixen gaire i són fàcils d'enganyar. I com tot és negoci en un sistema capitalista com l'actual; què ens ha de preocupar com a societat que el nostre fill no sapiga fer arrels quadrades (per cert, per desgràcia i en part per falta de voluntat i i d'augmentar el meu esforç entorn aquesta temàtica jo també formo part d'aquest estúpid col·lectiu)? Si el fill té una feina (per endoll), cobra una misèria (però es pot drogar) i estar content (gràcies a la marihuana); quin problema ha de tenir aquesta societat? Som al Primer Món, oi? Vivim bé, oi? Cap problema, doncs.
Davant d'aquesta crítica, tampoc ens hem d'espantar. Aquesta és una realitat també molt europea i occidental. "No cal patir doncs". Ho dic en el sentit que com que tot (com un altre forma de dogma, en aquest cas estadístic) ho comparem amb Europa, potser si ens equivoquem en la mateixa mesura que Europa no serà una realitat tant preocupant; però a mi m'ho sembla i molt. I per això ho volia posar de manifest.
