A qui votar a les eleccions europees des d’una perspectiva d’esquerres?

A qui votar a les eleccions europees des d’una perspectiva d’esquerres?

Opinió personal:

[L’eix social és el prioritari en el meu anàlisi i més durant la crisis. No és que no m’interessi l’eix nacional però té més sentit debatre’l dintre del context constitucional espanyol, marc que alguns volen superar (independentistes) i d’altres no (unionistes)]

Bolonya no és l’únic tema que es tracta a la UE, espai decisiu per les nostres vides

D’entrada vull exposar que votar a les eleccions europees per una sola temàtica (vot temàtic) em semblaria força irresponsable. Entenc postures com les que li he sentit a Raimundo Viejo sobre la necessitat que els moviments socials incideixin i pressionin els partits sobre alguns temes i votar en conseqüència perquè sinó no som un poder transcendental. No obstant això, i tenint en compte el nivell d’atur a Europa i d’altres temes també molt importants per les nostres vides, entenc que el vot temàtic no és una postura vista des d’una visió global del panorama polític i econòmic.

El PSOE no és d’esquerres

Abans de tot exposar que el PSOE i el PSC no els penso posar dintre dels grups que es presenten com a progressistes i d’esquerres perquè em sembla que fa molt temps que van deixar de ser-ho. No dic, la seva militància, les seves joventuts o els seus votants. Que continuen veient més les sigles “Socialista Obrer” que la realitat pràctica dels governs socialistes “Social Liberals”. No caldrà que recordi les reformes econòmiques que han dut a terme els governs de Felipe González i Rodríguez Zapatero, així com les regressions en drets laborals. Tampoc cal que recordi a Emilio Botín exposant la seva simpatia pel retorn de Solbes (ara fora del nou govern) al Govern d’Espanya. Tampoc cal que faci gaire esment a la relació entre l’assessor Petit de Zapatero i Antoni Giddens; qui va impulsar una renovació de la social democràcia que la va acostar, gràcies al Nou Laboralisme de Tonny Blair, als postulats més liberals del tatcherisme. La esquerra moderada dels partits tradicionals estan en un estancament ideològic i fins i tot de resposta davant les crisis que assolen el Planeta. No tenen model alternatiu. Només són gestors del dia a dia. I ni això ho saben fer del tot bé, perquè darrere de la seva gestió falta un model, uns valors, un discurs coherent i una pràctica conseqüent. Són social liberals, són seguidors del neoliberalisme. Són els qui –alguns amb molt bona intenció- han intentat controlar els aspectes negatius del sistema econòmic capitalista amb petits canvis conjunturals que no solucionen els problemes d’arrel.

A la esquerra de la esquerra “oficial”

Per tant, a la esquerra del centrisme del PSOE ens queda la veritable esquerra. La que no té por dels lobbies privats (PRISA, CEOE, etc.) perquè no en té pas. La que com bé diuen des d’ ICV, ha de tenir un peu al carrer i un peu a les institucions. Potser caldria que des de la Coalició es fes una reflexió de si s’ha perdut aquest peu al carrer. Em refereixo doncs, a la que és revolucionària, alhora que reformista. La que és idealista i la que alhora és responsablement pragmàtica i útil. La esquerra útil.

Però també hi ha propostes extraparlamentàries; però clar, d’aquestes no en parlaré perquè molts d’aquestes no es presenten a les eleccions europees i per tant no té sentit analitzar-les. ERC que anteposa l’eix social en el seu pacte de govern català; em sembla que gira cap a unes derives dretanes. Tot i que aquell qui deia “sóc d’Esquerra però no d’esquerres” (Joan Carretero) i el sionista Jaume Renyer han marxat del partit. La conclusió dels que encara dirigeixen ERC és que per damunt de tot la cadira. No dic que la resta, sobretot el PSC, no tinguin ganes de poder –postura en certa mesura presa per tot partit polític responsable-. Però ERC sembla que ho faci a qualsevol preu. L’eix social amb les votacions a la LEC, el Pla de Bolonya, etc. deixen entreveure que la recerca de capital privat per sustentar el partit, així com la doble estratègia d’aconseguir vots per la esquerra (ICV, maragallistes) però també de CDC; afecta al seu puntal social. No obstant el seu cap de llista, el Junqueras, és una persona molt vàlida. I la coalició amb la resta de grups polítics espanyols denota la seva continuïtat en establir una equidistància entre eix nacional i eix social. No és pas una mala opció per anar a votar. Sóc així de crític però també de “possibilista”. Després està la Coalició ICV i EUiA, un xic desgastada per la seva actuació al govern de la Generalitat de Catalunya que des d’un punt de vista progressista no ha estat globalment tant negatiu. Últimament gràcies a JEV i la nova direcció jove d’ ICV, les postures en educació han millorat moltíssim. També EUiA ha fet un paper essencial de crític amb el Pacte d’Entesa. El seu referent estatal, IU, està millorant molt en l’eix social després de la sortida de Rosa Aguilar i la entrada en el lideratge d’un personatge tant planer i proper a la ciutadania (recordem el programa de TVE1) com Cayo Lara al qual admiro enormement. Més enllà, hi ha les diverses escissions d’ Izquierda Unida i del PCE. El PCPE que tot i que tingui una idiosincràsia diferent i interessant, el que caldria és que fos útil en les institucions i influís internament en IU i que no dividís el poc espai electoral que té la esquerra transformadora, alternativa i socialista. També hi ha Revolta Global i Espacio Alternativo que han construït un referent espanyol del NPA del neotroskista i incisiu Olivier Besancerot. La seva cap de llista, Esther Viñas, i Carlos Fernández Líria, han agafat el tema de Bolonya com un dels que en poden treure més suc electoral. Així com els descontents amb algunes postures de gos falder del PSOE del pobre senyor Llamazares el qual li han donat injustament les culpes de tota la crisis d’ IU. Però més enllà, també trobarem Iniciativa Internacionalista i per la Europa dels Pobles; que pel que tinc entès són un grup d’intel•lectuals i activistes molt interessants que s’han muntat legítimament el seu xiringüito des de fa un temps.

IU / IR / ICV o la resta de candidatures electorals alternatives

Jo crec, i analitzant els seus programes electorals, que estem parlant del mateix. Si, si. Hi ha matisos, i no sóc jo una persona que analitzi les coses de forma simplista, però en definitiva, les diferències són tant minses que el vot més enllà d’ IU seria un vot de càstig a IU pel seu comportament institucional. Lo qual ho consideraria inútil per a la esquerra. A més, la llista “La izquierda” d’ IU, IR i ICV està plena de persones vàlides i activistes també dels moviment socials. No crec que aquest sigui el moment de la desunió sinó de “treballadors del món, uniu-vos”. A més, el cap de llista per ICV, així com la segona d’ EUiA, són un gra d’esperança davant el desert de polítics responsables, planers, decents i crítics. Sobretot, la bona feina de Romeva contra la censura d’Internet, contra la directiva Bolkenstein (de la qual deriva la lògica del Pla de Bolonya), contra la directiva 65h (a la qual també cal agrair –i només en aquesta ocasió- al PSOE), contra la directiva retorn, per la defensa dels Drets Humans i contra els vols de la CIA, per la promoció i subvenció d’energies renovables, pels permisos de maternitat i paternitat, pel manteniment de la biodiversitat al Mediterrani i en contra de la pesca de peixos petits, etc. A més, IU va intentar anar juntament amb IA a aquestes eleccions. Evidentment per diferenciar-se i per estratègia política, van dir que no, però calia un Si. Un Si a no dividir el vot. A part de que m’agradaria que m’expliquessin que vol dir ser “anticapitalista”. Més enllà de la cultura del No perquè aposten? Per superar el capitalisme? Doncs en el programa electoral surten mesures per controlar-lo; no pas per superar-lo. M’imagino que ja han entès que això es fa de forma progressiva i més amb la situació actual de desmobilització ciutadana –propiciada gràcies a la xarxa que tenia i té el PSOE en la societat civil i en el món laboral- on per exemple, en la directiva de les 65h poc soroll en contra es va fer. Per tant, votaré Romeva, votaré IU, votaré “La izquierda”.

El president d'Espanya a la dreta. I el seu "primer ministre" Zp a la esquerra.