Avortar és un trencament
Jordi Llisterri(Pòrtic)
Quan preparàvem aquest número sobre l’avortament, en moltes de les trucades que fèiem per perfilar el tema, la primera resposta era un “uf...!”. Una reacció espontània que confirmava la nostra impressió: és un tema, com a mínim, complicat. Així com en altres temes de debat o de qüestionament de l’estructura eclesial és més fàcil encertar les aportacions o els punts de reflexió, en aquest no ho és. No és un problema de tenir la llibertat de poder dir el que es pensa. El problema és afrontar amb grans seguretats la complexitat humana, legal i moral que envolta l’avortament. Si creus a consciència que avortar és acabar amb una vida humana, ¿com s’ha de regular en una societat secular per les persones que també a consciència estan convençudes que no és així? ¿Ho considerem un mal menor en alguns casos excepcionals? ¿I si es dubta que realment es pugui parlar de vida humana en les primeres hores, dies o setmanes de l’òvul fecundat, quin criteri pot ser el definitiu per situar la frontera entre l’existència d’una persona i la no existència? En un fetus format, tots estarem d’acord, però ¿fins on podem anar endarrere per dir que allò ja no és una persona? ¿O, d’altra banda, al final no ha de ser cada dona la que pugui decidir, sobretot si hi ha condicionants externs que expliquen que no vulgui tenir un fill? Resumint, és un tema en el que costa pontificar. Els principis i la pràctica no sempre es poden conjugar fàcilment. I una cosa és opinar i l’altra és trobar-se amb la realitat de l’avortament de cara. Per això, hem plantejat aquest número amb només un convenciment clar: l’avortament sempre és un trencament. Així ho hem expressat en la imatge de la portada. Fins i tot sense fer-ne una valoració moral, avortar sempre és perdre alguna cosa. I que cada any creixi el nombre d’avortaments en el nostre país és una mala notícia. Caldria trobar solucions i defugir les postures extremes que arriben a plantejar l’avortament com a poca cosa més que una operació d’apèndix o, en l’altre extrem, les dels que tornarien als avortaments clandestins per a les famílies sense recursos i als viatges a Londres per a les benestants. Per tots aquests motius hem intentant que aquest Foc Nou, amb algun article dens, sigui sobretot un número per oferir criteris. Criteris des de la ciència, el dret, la doctrina de l’Església i la reflexió teològica i moral. I criteris des de la vivència de les dones que s’enfronten a l’avortament. Criteris que no són els únics ni els definitius, però que creiem que poden servir per afrontar el tema.Sobretot parlem de criteris perquè també veiem que el debat públic no sempre té el nivell que s’hauria d’esperar d’un tema amb les implicacions humanes i morals de l’avortament. Hi ha una cosa que no s’hauria de fer mai: utilitzar l’avortament com una cortina de fum per tapar altres problemes o com un element per erosionar l’adversari polític. I s’ha fet sense cap vergonya. De la mateixa manera, també caldria una reflexió eclesial. Però caldria que la contundència amb la que alguns s’oposen a l’avortament fos almenys la mateixa en l’oposició real als altres atemptats que arreu del món es produeixen cada dia contra la vida. No s’entén (per deixar de banda la jerarquia espanyola i posar només un exemple) que alguns dels bisbes americans anunciïn un boicot contra la presència del president Obama en una universitat catòlica per ser poc antiavortista, quan fa pocs mesos que el president Bush –conegut per la seva afició a signar condemnes de morts o a iniciar guerres injustes– va rebre tots els elogis de Benet XVI en la seva visita als Estats Units. Alhora, hi ha moltes vides desfetes o eliminades a conseqüència dels pecats socials o estructurals, i també són vides desprotegides. El compromís del conjunt eclesial en aquests àmbits és clar i contundent, però la jerarquia no organitza campanyes ni dicta excomunions contra aquests atemptats a la vida. Caldria modular millor el missatge, perquè la defensa de la vida és una de les propostes positives que l’Església té per oferir.
Entre els principis i la realitat
Teresa Forcades(La qüestió)
El debat sobre la regulació de l’avortament és muldisciplinar. Metges, biòlegs, juristes, moralistes, teòlegs... És difícil trobar una resposta encertada sense atendre les consideracions fetes dels diversos àmbits. I des de cadascuna d’aquestes disciplines tampoc hi ha respostes unànimes. La primera part d’aquest monogràfic sobre l’avortament són cinc articles que recullen alguns criteris des de la biologia, el dret, la teologia i la doctrina de l’Església.No recordo el seu nom, però sí la seva alegria i vitalitat. Era una noia afroamericana que em deia que estava embarassada de tres mesos i tenia panxa de cinc. Érem a Buffalo (Nova York) i era la meva darrera pacient d’aquella tarda a l’hospital de beneficiència on feia les pràctiques ambulatòries. L’examen físic va confirmar que l’embaràs estava prou avançat com per quedar fora de les lleis d’avortament vigents en aquell estat. La noia ja tenia cinc fills, de tres pares diferents, i no en volia cap altre. Vivia de l’ajut públic. “¿Per què no fa servir anticonceptius?” “No els tolero. Em maregen. ¿Em fa el paper?” Vaig haver de dir-li que l’embaràs estava massa avançat i va dir que no patís, que li havien parlat d’un lloc on li farien per pocs diners.En el rotatori de medicina de família del segon any les visites ambulatòries eren una mica més llargues. Aquesta era una noia immigrant llatina que no parlava anglès. “¿Fuma?” “No”. “¿Alcohol?” “A veces”. Tercera pregunta del protocol: “Practica el sexe segur?” Em mirava sense entendre’m. “Vull dir que si fa servir preservatiu”. “A mí me gustaría para no quedar embarazada pero él no quiere”. “¿I per què no li diu que no?” Em va mirar incrèdula.La noia afroamericana era obvi que s’estimava les criatures. N’havia tingut cinc i no les havia pas abandonat malgrat els pares respectius l’haguessin abandonada a ella perquè se n’ocupés tota sola, com si els nens no fossin responsabilitat d’ells; els cuidava malgrat això signifiqués no poder treballar en cap feina remunerada i representés en la pràctica de la realitat nord-americana d’aquell moment una condemna de per vida a l’exclusió social i a la misèria. ¿Per què volia avortar el sisè? Suposo que malgrat l’alegria i vitalitat que havia demostrat durant la visita mèdica aquesta noia tenia com tothom els seus límits, i hi devia haver nits en què no es trobava amb forces per tenir cura d’una criatura més. Potser havia trigat tant a venir al dispensari precisament perquè intentava convèncer-se a si mateixa que encara podia fer un esforç més i acollir el sisè.La noia llatinoamericana no es trobava en la disjuntiva d’un avortament, però semblava tenir una vulnerabilitat molt gran davant del seu company o davant dels barons en general. No és un cas aïllat. La teòloga alemanya Dorothee Sölle va denunciar ja fa anys que la major permissivitat de les lleis d’avortament va unida a una major explotació de les dones en les cultures on està mal vist que el criteri d’una dona prevalgui sobre el d’un baró, especialment en el si de la família.Les excepcions a la moralEntre el món dels principis i el món de la realitat hi ha una distància. Jesús ho sabia. Per això va dir allò de ‘el dissabte està fet per a l’home i no l’home per al dissabte’ (Marc 2,27). Això no vol dir que els principis deixin de ser-ho o que siguin relatius. El respecte per la vida humana com a do de Déu immanipulable té excepcions en la tradició catòlica que no l’afebleixen com a principi. Per exemple, la guerra justa. Els criteris de la guerra justa condonen en la pràctica accions clarament dirigides a acabar amb la vida de persones humanes innocents. ¿Considera la moral catòlica de la guerra justa que la vida dels soldats allistats obligatòriament a l’exèrcit enemic pels seus governs (que potser són dictadures) queda exempta del manament de ‘No mataràs’? ¿I la vida de les víctimes colaterals que engendra tota guerra (darrerament en proporcions inaudites)?La resposta sembla ser que les vides innocents perdudes en una guerra són justificables només quan la previsió és que no defensar-se tindria com a conseqüència la pèrdua de moltes més vides que no pas defensar-se, però, ¿què dir en cas d’esclavatge? ¿Què diu la moral catòlica davant del cas (menys teòric del que sembla) que un nou Hitler prometés respectar la vida dels pobles vençuts si no oferien resistència a la invasió? ¿Seria en aquest cas moralment justificable la guerra en defensa pròpia? Si la resposta és sí, ¿on queda aleshores el principi inviolable del respecte a la vida de l’altre? Si la resposta és no, ¿condona la moral catòlica l’acceptació de situacions degradants per tal de preservar la vida?Reflexionar sobre els implícits morals de la teoria catòlica de la guerra justa pot ajudar a evitar en el cas de l’avortament el fariseisme d’invocar de forma rígida el respecte a la vida com si aquest no tingués excepcions en la tradició moral catòlica. “Carreguen als altres fardells pesats a les espatlles i ells no els volen moure ni amb el dit” (Mateu 23,4).L’any 1992 vaig arribar als EEUU i vaig quedar escandalitzada del grau de violència expressat per alguns dels qui es manifestaven a favor de la vida i en contra de l’avortament. Al carrer havia vist manifestants amb pancartes de fetus avortats plens de sang que cridaven que estimaven la vida i insultaven plens d’odi els qui no pensaven com ells. De vegades els manifestants exercien la violència física contra les dones que volien avortar i es va arribar a assassinar a trets en el seu cotxe un ginecòleg que practicava avortaments i el seu acompanyant. Vaig tornar a Catalunya convençuda que aquestes manifestacions eren un fenomen peculiar de la cultura dels Estats Units, sense sospitar que uns quants anys més tard es poguessin produir fenòmens semblants també al nostre país. Sóc conscient que tant als EEUU com aquí, els qui es manifesten amb violència o es tanquen en banda són una minoria i dono gràcies a Déu per això. El debat sobre l’avortament és complex. Les persones que voldrien que l’avortament no fos legal tendeixen a expressar pors, emocions i reaccions viscerals molt intenses, que en part són una exasperació justificada davant del relativisme moral centrat en el propi melic de les nostres societats fins ara tan benestants i alhora tan insatisfetes. Per part de les persones que defensen la legalitat vigent o voldrien fins i tot ampliar-ne els supòsits, les reaccions de vegades són també enceses i basades en conviccions profundes, però habitualment més aviat cauen en la superficialitat de qui intenta viure evitant plantejar-se preguntes incòmodes sobre el bé i el mal.Les maresDéu ha posat la vida del fetus mentre no és viable a les mans de la seva mare (a les entranyes de la seva mare) i ha vinculat la vida biològica d’aquest a la vida espiritual d’ella. Nosaltres farem bé de respectar aquesta vinculació primària. Mentre el fetus no pot sobreviure independentment de la mare, li correspon a aquesta la responsabilitat moral de decidir sobre el seu futur, que és també el d’ella, ja que la mare no gesta el fill només biològicament, sinó també espiritualment, amb el seu amor, amb el seu desig que aquest visqui, amb l’alegria de portar-lo al món. Respectar la decisió de la mare és respectar la integritat de la seva consciència moral, fins i tot acceptant que objectivament es pugui equivocar.El respecte a la consciència ha estat una adquisició lenta en la història de la humanitat. Durant molts segles les conversions religioses forçades sota amenaça de tortura o pena de mort han estat a l’ordre del dia. Encara hi ha persones avui que troben incoherent, per exemple, que l’Església catòlica celebri el dret a la llibertat religiosa que permet que milers de nens i nenes siguin educats en cosmovisions obertament contràries a la fe cristiana. En ple Concili Vaticà II molts bisbes de bona voluntat van trobar absolutament forassenyada la proposta que l’Església catòlica promogués el dret a la llibertat religiosa en els països on era majoritària, com per exemple, Espanya. Considerar que la voluntat de la mare quan decideix avortar el fill que sense ella no pot sobreviure ha de ser respectada i no pot ser penalitzada, no significa que a la societat o a l’Església no hi hagi d’haver debat sobre aquest tema. ¿Com es pot evitar l’avortament? ¿Com es pot acompanyar de la millor manera possible la dona que avorta sense paternalismes fora de lloc, però també sense minimitzar el dolor o la lluita interior en els casos en què aquesta es produeix? Aquest debat és fonamental i s’ha de produir en àmbits tan allunyats com es pugui de la crispació i la violència. A la societat hem de debatre fins a quin punt els condicionants socioeconòmics que poden conduir a un avortament (cas de la noia afroamericana) són problemes estructurals i ens correspon crear les condicions per a què això no passi; a la societat en el seu conjunt, hem de debatre també a fons els condicionants psicosocials que poden conduir a un avortament (cas potencial de la noia llatinoamericana) i hem d’educar les noves generacions per tal que les relacions entre dones i barons siguin màximament respectuoses i lliures. Els cristians hem de participar en el debat públic des de la concepció del bé comú que ens és pròpia i des dels pressupòsits de la nostra antropologia teològica. A diferència d’altres antropologies contemporànies, l’antropologia teològica cristiana no fonamenta la dignitat de la persona en una llibertat indeterminada que és fi en si mateixa, sinó en una llibertat indissociable de l’amor. Als cristians ens correspon anunciar el respecte a la vida com a do de Déu i ens correspon, sobretot, predicar amb l’exemple el principi d’esperança associat a la fe: la convicció profunda que la força de l’amor és superior a tota violència i que no hi ha cap circumstància que justifiqui la desesperació. A l’Església ens ha costat molt acceptar que la nostra missió evangelitzadora no es pot dur a terme sense el respecte a la llibertat de consciència. A causa de l’íntima vinculació de la mare al fill mentre aquest no és viable fora d’ella, la decisió d’avortar és indissociable de l’autodeterminació de la mare, de la seva llibertat personal. Aquesta vinculació única entre dues vides fa que no es pugui salvar el fill en contra de la voluntat de la mare sense violar la llibertat personal de la mare. Aquí rau des del punt de vista teòric el punt neuràlgic de la discussió sobre l’avortament: ¿quin valor ens cal donar a la llibertat personal de la mare? Des del punt de vista pràctic no ens podem limitar a defensar el dret d’autodeterminació de la mare perquè sota aquest dret teòric poden proliferar les pitjors submissions i servituds. Cal baixar a la realitat, que és complexa. És allà on ens espera Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada