A vegades la esquerra em fa pena

A vegades la esquerra em fa pena

Joan Gil Oliveras

La teva història

Les coses són complexes. Això ho tenim clar. Però per això, la humilitat (així com tots els valors positius), la autorealització personal, la potenciació de les aliances i el pacte, i la potenciació de les capacitats de l’individu en la col·lectivitat i per la col·lectivitat han d’allunyar-se de l’esperit de la desesperació i la frustració. Per intentar assolir un ideal, aquest cal que sigui de màxims, perquè almenys com a mínims, allò a que arribis serà prou satisfactori, per a tu i la societat. Tant en la vida professional com en la política.

La esquerra –la història comuna de tots-

Fukuyama no tenia raó. El fi de la història no s’ha donat encara. Fa temps ho va reconèixer en una entrevista. Potser el que si tenia raó és que el projecte (o projectes) polític per donar una alternativa al sistema social i econòmic actual estaria molts anys adormit. Quan em refereixo a projecte polític, em refereixo a un programa polític d’un partit de classe, a una cosa seriosa, rigorosa, actualitzada i adaptada als nous reptes i a la nova societat, inclusiu i intel·ligent. I sobretot menys sectari del que és actualment la esquerra. Sobretot la esquerra amb esperit ideològic de constituir i mantenir-se a la esquerra del sistema actual. Una esquerra que per definició ha de transformar la societat, ha de canviar doncs també, el sistema. No cal que sigui amb una revolució a la antiga; pot donar-se amb el reformisme, el progressisme, la moderació; que no han de ser elements que defineixin el centre polític; sinó una estratègia intel·ligent i realista de fer política i de fer activisme social i sindical. Perquè el partit evidentment ha de sorgir de les masses populars, perquè evidentment el partit rau en la societat, perquè evidentment aquest partit del qual parlo es dirigeix (i el dirigeix) aquesta classe social (el proletariat) que un dia es va creure que amb l’anomenat capitalisme social la explotació del capitalisme seria un mal menor si disposaven d’un mínim nivell de vida. Aquests que pronosticaven que això era possible (els social demòcrates moderats) ara s’han passat a la dreta liberal i conservadora amb una nova ideologia que ha dretanitzat la esquerra més moderada: el social liberalisme. Una “tercera via” –així la va anomenar el seu creador Anthony Giddens- que volia renovar la social democràcia però que va acabar constituint la excusa perquè el Nou Laboralisme de Tonny Blair es convertís en una reproducció (versió) moderada i per tant, suavitzada, del tatcherisme.

Des de que existeix Bobbio que la dreta és la dreta, i la esquerra són les esquerres. I des de que existeix un tros del parlament que se’l denomina esquerra, aquest tros, cada cop es veu deslluït per un seguidisme mesquí a la única aposta real de nova societat, la de la dreta. Que no fa més que caure en els errors del capitalisme (les seves incoherències internes), i intentar solucionar-los creant un nou model social i econòmic. Ara a això, li diuen “refundació del capitalisme” però fa anys que es du a terme. Sempre s’ha dut a terme. El problema d’un projecte és no actualitzar-lo i solucionar els conflictes interns que sorgeixen en el si del debat ideològic i en el si de la aplicació real del projecte. El problema doncs rau, com molts cops, en l’estancament. En no entendre el darwinisme. I en la prepotència. La dreta no ha estat mai prepotent. No li costa gens canviar part del sistema per continuar mantenint l’estatus quo i el nucli dur del seu programa. En canvi, la esquerra -que necessita més urgentment el canvi perquè no gaudeix de l’estatus quo- sempre cau en debats –a vegades sectaris i estèrils- que no ens duen enlloc.

La esquerra no va a una. Perquè potser el propi terme –almenys en l’arc parlamentari- ja ha perdut sentit. La recerca de la igualtat era la definició de la esquerra. Però quan els partits que s’autodefineixen d’esquerres no assoleixen ni en certa mesura (ni es percep com a tendència futura) aquest objectiu; ens hem de preguntar si té vigència. Realment, sabent això, hem d’anomenar “esquerra” als partits parlamentaris que així s’autoanomenen? I els partits o organitzacions socials que s’anomenen d’esquerres i no han convertit cap objectiu –important- en realitat; també les hem d’anomenar esquerra? Doncs jo crec que no.

Els errors del passat (divisió entre la esquerra) són errors també del propi ésser humà i de qualsevol organització: la lluita pel poder, el tot val o el relativisme moral, el sectarisme, la socialització familiar, la irreflexió, la acció -> reacció, el pessimisme, la puresa ideològica, el tot s’ho val o la pèrdua de l’objectiu com a prioritat, la puresa del discurs, el llibre del Bon Revolucionari, els esquemes prefixats en allò social i polític sobre la ideologia i el projecte comú en política, les lluites històriques, les sigles, el lideratge, la irresponsabilitat en termes del context, la immaduresa, el poc sacrifici, la poca utilitat del moviment social i polític, la violència, el no parlar clar, la poca transparència, la poca comunicació i en definitiva, el més important: el no assoliment dels objectius. Vergonya em donaria –i algun cop m’ha passat- a mi no assolir cap objectiu a mitjà o curt termini. O realment tens una situació de benestar econòmic (i una posició benestant en l’estatus quo, que no vol dir que siguis feliç, això tots ho tenim clar) o realment és que el teu sacrifici no és intel·ligent ni té visió de futur, ni té cap mena de sentit lògic. Els vells esquemes analítics poden variar? Podem tocar una coma del que diuen els líders ideològics i espirituals del moviment polític, del marxisme, de la direcció política del partit?

Una cosa és centralisme democràtic. I l’altre convertir una persona en un mite en vida. I a això se li ha d’afegir que no existeixen grans líders; si petits líders del dia a dia, petites excepcions que ens recorden que “Un altre món és possible”. Que un altre món és millor. Els podem trobar al nostre costat.

Ara, deixem-nos de debats per un moment, i fem feina per assolir aquest ideal. El problema a vegades és que hi ha un segment del moviment d’esquerres que es dedica a pensar i l’altre a actuar. I cap dels dos es comuniquen. I per tant, com pot passar amb la mateixa ment, l’organisme no funciona, el partit o moviment no rutlla. Com la esquerra vol una societat culte (la vol oi?), cal que hi hagi transparència dels resultats d’allò aconseguit (grup de pressió social) i d’allò aplicat (política pública des de la esquerra parlamentària). Perquè sigui la mateixa societat qui ho valori. La societat, al cap i a la fi, té el govern que es mereix. Això és una autèntica Veritat. Cal doncs convèncer també de les idees pel canvi, ho dic perquè Gramsci, li don una lliçó als antics marxistes ortodoxes que no s’adonen que per assolir la estructura cal haver assolit la superestructura anteriorment perquè sinó això seria –i ha esdevingut així- un desastre. És començar la casa per la teulada. I al final, evidentment, cau. I quan t’allunyes d’aquesta societat, també cau. Casos en la història n’hem tingut força tot i que l’anàlisi de la caiguda del mur i de la URSS hauria de ser molt més complex per comprendre les veritables raons.

A vegades hi ha líders de la anomenada “esquerra anticapitalista” que exposen que no saben perquè no guanyen les eleccions o fan la revolució. Doncs normal. Si entre quatre persones (del mateix partit o grup polític) no saben posar-se d’acord, com voldran governar un país? A vegades penso que de les petites coses no en són/m conscients. Del dia a dia. Sinó perquè guanya el PP? No duen el poble a votar amb una pistola al cap, oi? Doncs potser que ens posem a reflexionar sobre perquè la esquerra transformadora, anticapitalista, etc.; la que està a la esquerra del neoliberalisme, el conservadorisme modern i el social liberalisme, no assoleix el poder polític? I tot això, fent autocrítica, que encara costa més. Quan algun gruix de persones rellevant (sempre hi ha excepcions lloables com he dit anteriorment) s’atreveixi de debò a criticar el propi moviment i/o partit, des de dintre; haurem assolit un nou pas.

En resum.

La política ha d’anar vinculada al món personal en el sentit que no ha de contradir els objectius personals (reptes de cada individu com a tal) per assolir la felicitat. Perquè sinó, val més que ho deixem estar. I la felicitat no es pot entendre com una cosa únicament personal o únicament social, cal veure tota la vessant. O és que quan algú està malalt, el company del costat que el vigila i el cuida, no està també sentint-se malament per la situació de l’altre? Per tant, la/es felicitat/s té una vessant social. Però evidentment, per gustos els colors, i per tant, per algú que la calma consideri que sigui un punt de felicitat per l’altre serà vist, per exemple, com un espai d’avorriment que no el fa feliç. Les dues visions es contradiuen. Per tant, la felicitat s’ha de buscar entre tots.

I la recordem que per la meva humil exposició la esquerra de debò funciona si és comporta com a tal. Si dona exemple en el dia a dia, i en la lluita política. I que sobretot tinguem clar –jo crec- que la esquerra existeix quan és útil. Sinó , al meu entendre, no existeix. Perquè no actua com a tal: com a moviment de transformació social en visió d’un futur ideal: el Socialisme. I si pot ser en llibertat (per no cometre els errors antics): el Socialisme en llibertat.