Quin socialisme del segle XXI?
Joan Gil Oliveras
Lluitar contra les injustícies del sistema actual és lloable; i no és cap utopia en el dia a dia i menys per assolir objectius i canvis a curt i mitjà termini a través del reformisme (reformes com algunes polítiques socials, canvis de mentalitat social entorn la homosexualitat, etc.). Aquests petits -i no tant petits (els de mentalitat)- canvis venen donats per anàlisis concrets sobre temàtiques molt específiques sense exposar una teoria sistemàtica, una anàlisi del sistema. I quan això es du a terme?
Quan l'anàlisi crític -pro positiu o destructiu- és sistemàtic, i s'explica des dels errors sistemàtics, des de l'arrel del sistema. Llavors és quan s'aposta per lluitar contra tot el sistema econòmic i social. Però la pregunta que em faig jo és: per implantar què? A canvi de quin alternativa? Les dades de fam, pobresa, guerra, epidèmies, desastres naturals, degradació medi ambiental, etc. són molt negatives. Però la societat del Primer Món està preparada per una Revolució? I sobretot, la classe mitjana occidental, vol una Revolució? Jo diria que no és així.
I el que és més important: existeix una alternativa al capitalisme financer?
Quan l'anàlisi crític -pro positiu o destructiu- és sistemàtic, i s'explica des dels errors sistemàtics, des de l'arrel del sistema. Llavors és quan s'aposta per lluitar contra tot el sistema econòmic i social. Però la pregunta que em faig jo és: per implantar què? A canvi de quin alternativa? Les dades de fam, pobresa, guerra, epidèmies, desastres naturals, degradació medi ambiental, etc. són molt negatives. Però la societat del Primer Món està preparada per una Revolució? I sobretot, la classe mitjana occidental, vol una Revolució? Jo diria que no és així.
I el que és més important: existeix una alternativa al capitalisme financer?
A aquesta pregunta és a la que voldria respondre. Jo crec que no, que per desgràcia no existeix alternativa possible. Cal matitzar que si la alternativa no és factible ,no és pas una alternativa; és una "quimera", un somni irrealitzable. Ens agradaria una revolució als revolucionaris, però hem de ser realistes. Ara per ara és ficció. No és ni tant sols una utopia.
Per altra banda, ja hi ha teòrics capitalistes que ens recorden els seus arguments davant la no existència d'alternativa. No és nou haver de sentir que el Socialisme ja es va implantar en el bloc soviètic (l'anomenat "socialisme real"). I que va ser un fracàs i que per això, no cal caure en el mateix error i que per això entre la societat ja ningú -seriosament- aposta per una alternativa més o menys marxista.
Tot i que no estic d'acord amb la argumentació liberal coincideixo amb les conclusions: ara per ara la alternativa és impossible, però continua igualment sent necessària. No val dir que era una implantació molt concreta, que el context mundial ha canviat, i que la teoria marxista ha evolucionat i ha aprés dels errors. Perquè seria dir mentides. És fals que hàgim aprés dels errors quan alguns es passegen amb la camiseta de Stalin o vanaglorien a Kim Il Jon de Corea del Nord; que van ser durs dictadors, violadors constants dels Drets Humans i m'atreveria a dir que enemics de si mateixos. Aquestes accions simbòliques no les fan els que jo dic que s'han apropiat de Marx (els que duen camisetes del guerriller Ernesto Che Guevara): joves que les idees antisistema els han quallat com si fossin una moda, antics nostàlgics de temps passats (per a mi pitjors), o autèntics farsants de la esquerra parlamentària que només recorden aquestes figures alhora de mobilitzar la militància.
Pensem sobre l'anàlisi post-URSS. La majoria dels teòrics de l'estatus quo imperant (del Nou Imperi dels EUA) van arrossegar-se a l'ideal liberal de Fukuyama: "hem arribat al final de la història". Aprofito per dir que em decebria molt saber que la humanitat no pot construir res millor. I tampoc crec amb la possibilitat del no-canvi, construcció material i metafísica impossible en la història de la humanitat, una història que parteix de la essència del canvi social, inherent a tota societat. Tot i que tampoc crec que hi hagi gaire espai temporal pel canvi social ja que el Planeta -gràcies a tots nosaltres (amb diferents graus de responsabilitat)- té els dies contats pel que fa a la explotació de recursos naturals, i per tant, per a la supervivència de la nostra espècie animal (racional i emocional). El fet, és que no s'ha fet un anàlisi del fracàs -si, fracàs- de la URSS. No dic que no sigués un exemple en temàtiques concretes, però a part de la violació dels drets humans -ara per ara intolerable i inexcusable- hi va haver altres raons de la caiguda de tot el bloc soviètic. En termes de creixement econòmic durant una època la URSS va semblar que pogués equiparar-se als EEUU per molt que els teòrics liberals exposin el contrari. Llavors, que va fallar? Doncs, a grans trets, no ho sabem. I aquí és on ens estanquem. Com pot ser que a hores d'ara no hi hagi un diagnòstic des de la esquerra anticapitalista i transformadora, la que almenys discursivament diu que vol arribar al Socialisme, a un nou socialisme del segle XXI?
Per altra banda, ja hi ha teòrics capitalistes que ens recorden els seus arguments davant la no existència d'alternativa. No és nou haver de sentir que el Socialisme ja es va implantar en el bloc soviètic (l'anomenat "socialisme real"). I que va ser un fracàs i que per això, no cal caure en el mateix error i que per això entre la societat ja ningú -seriosament- aposta per una alternativa més o menys marxista.
Tot i que no estic d'acord amb la argumentació liberal coincideixo amb les conclusions: ara per ara la alternativa és impossible, però continua igualment sent necessària. No val dir que era una implantació molt concreta, que el context mundial ha canviat, i que la teoria marxista ha evolucionat i ha aprés dels errors. Perquè seria dir mentides. És fals que hàgim aprés dels errors quan alguns es passegen amb la camiseta de Stalin o vanaglorien a Kim Il Jon de Corea del Nord; que van ser durs dictadors, violadors constants dels Drets Humans i m'atreveria a dir que enemics de si mateixos. Aquestes accions simbòliques no les fan els que jo dic que s'han apropiat de Marx (els que duen camisetes del guerriller Ernesto Che Guevara): joves que les idees antisistema els han quallat com si fossin una moda, antics nostàlgics de temps passats (per a mi pitjors), o autèntics farsants de la esquerra parlamentària que només recorden aquestes figures alhora de mobilitzar la militància.
Pensem sobre l'anàlisi post-URSS. La majoria dels teòrics de l'estatus quo imperant (del Nou Imperi dels EUA) van arrossegar-se a l'ideal liberal de Fukuyama: "hem arribat al final de la història". Aprofito per dir que em decebria molt saber que la humanitat no pot construir res millor. I tampoc crec amb la possibilitat del no-canvi, construcció material i metafísica impossible en la història de la humanitat, una història que parteix de la essència del canvi social, inherent a tota societat. Tot i que tampoc crec que hi hagi gaire espai temporal pel canvi social ja que el Planeta -gràcies a tots nosaltres (amb diferents graus de responsabilitat)- té els dies contats pel que fa a la explotació de recursos naturals, i per tant, per a la supervivència de la nostra espècie animal (racional i emocional). El fet, és que no s'ha fet un anàlisi del fracàs -si, fracàs- de la URSS. No dic que no sigués un exemple en temàtiques concretes, però a part de la violació dels drets humans -ara per ara intolerable i inexcusable- hi va haver altres raons de la caiguda de tot el bloc soviètic. En termes de creixement econòmic durant una època la URSS va semblar que pogués equiparar-se als EEUU per molt que els teòrics liberals exposin el contrari. Llavors, que va fallar? Doncs, a grans trets, no ho sabem. I aquí és on ens estanquem. Com pot ser que a hores d'ara no hi hagi un diagnòstic des de la esquerra anticapitalista i transformadora, la que almenys discursivament diu que vol arribar al Socialisme, a un nou socialisme del segle XXI?
Ara que ve una crisis s'ha fet un debat a l'Àgora molt interessant: "Crisi del Capitalisme. Torna Marx?" Doncs jo diria que si, almenys analíticament és força presentable per fer un diagnòstic de les raons de la última crisis del capitalisme. Mai ha marxat, almenys pels que com jo considerem a Karl Marx com un dels savis de la història de la humanitat, juntament amb Plató, Tocqueville, etc.
El que està molt clar per a tota la opinió pública és que no és la primera crisi del sistema, lo qual demostra la gran força d'aquest sistema que alguns preveien que cauria pel seu propi pes ja fa anys. I evidentment, es van equivocar, el sistema capitalista és molt adaptable als canvis, lluita contra les seves incoherències d'una forma innovadora i tot i que certament força traumàtica, se'n surt molt bé; almenys manté el seu nucli dur teòric i pràctic que el fa perviure al llarg del temps: la acumulació constant de capital i la seva circulació. Tota aquesta adaptabilitat és més important de cara a la galeria que el discurs oficial positivista dels governs implicats en aquesta crisi. Aquest discurs no és tant clau com pensem en la opinió pública, com la falta d'alternativa real a la essència del sistema capitalista. Diuen que el neoliberalisme ha caigut en desprestigi. Potser si; tot i que està inserit en les solucions de "la reforma ètica del capitalisme" que proposa el G-20, amb el lideratge d'un dels culpables de la crisi: l' FMI. I en el propi Pla de Bolonya.
Tothom parla de Marx a la esquerra dels social liberals (PSE), però les solucions d'IU i els seus homòlegs europeus són solucions "reformistes" i social demòcrates com la ajuda a les PYMES. Tothom parla de Marx, però el NPA, el nou partit de Besancerot (LCR), es diu Partit Anticapitalista, no pas "Partit Socialista". Per tant, la unió és contra, no a favor d'una alternativa; perquè molt segurament no la tenen ni ells; els trotskistes.
Aquí rau el problema. Poca mobilització per culpa d'uns "alliberats" sindicals conservadors que no volen "crear problemes" de l'aigua en que veuen (finançament públic). Divisió entre teòrics d'esquerres i activistes socials per l'etern debat de "menys o més debat, més o menys acció". Quan el que es necessiten són millors teòrics a la esquerra del Nou Laboralisme ja que la esquerra moderada parlamentària s'ha quedat sense ideal, sense programa polític i sembla més un "tatcherisme 2a part" que una ideologia pròpia. Són -els governs socialistes moderats- la aposta de la gestió del dia a dia. Menys els països nòrdics, la resta de social democràtes són poc presentables entorn els èxits assolits, i no són un bon exemple de canvi social. Res a veure amb els ideals de llibertat, justícia social, solidaritat i fraternitat; lemes pels que tant ha lluitat la esquerra. Una esquerra adormida, desapareguda, invisible. I això, en temps de crisis laborals no és garantia d'èxits en la lluita sindical i de drets laborals. És un exemple, de com el sistema de valors del sistema econòmic (egoisme, etc.) s'han inserit en les ments dels proletaris d'arreu del món. Si, França hi fan moltes vagues últimament, però sempre han estat una excepció: són la cuna de la Revolució. Una revolució en la qual el seu lema parlava de fraternitat, llibertat, etc.; elements que avui en dia encara no s'han assolit plenament. Els reptes del futur no sembla que la esquerra li vulgui donar resposta. Com despertarem al poble del seu llarg somni? No ens adonem que potser no vivim tant bé, no ens adonem que som la generació que viurà pitjor que els seus pares, no ens adonem que el nostre futur és força negre? L'alchohol pot anar bé per un dia de festa, però no com a beguda diària: sembla que vulguem dispersar la realitat, que ens vulguem amagar del que ens cau a sobre: la crisis econòmica que posa en dubte els fonaments (sobretot, del sistema de valors) del sistema capitalista. De debò, algú hi donarà resposta? O continuarà la esquerra lluitant internament per vells fantasmes, vells conflictes familiars, velles lluites entre unes sigles d'uns partits que ja no existeixen (fills d'ex militants del POUM i Psuc viu per exemple). És normal que això passi, a les esquerres sempre hi hagut més debat, la dreta sempre està unida per uns objectius molt primaris: el benestar privat dels privilegiats per l'estatus quo. Si continua així, és que potser no està preparada. Que potser la esquerra no és la que ha de conduir la agenda política pública del segle XXI. Però si de debò creiem que cal, primer reaccionem a la crisi, i després o mentrestant, intentem caure en els errors de la URSS, actualitzar el discurs, fer-lo més planer, i lluitar en les petites batalles del dia a dia, inserint els valors socialistes en la societat actual. No és feina fàcil.
Publicat a la pàgina web de Kaos en la Red
El que està molt clar per a tota la opinió pública és que no és la primera crisi del sistema, lo qual demostra la gran força d'aquest sistema que alguns preveien que cauria pel seu propi pes ja fa anys. I evidentment, es van equivocar, el sistema capitalista és molt adaptable als canvis, lluita contra les seves incoherències d'una forma innovadora i tot i que certament força traumàtica, se'n surt molt bé; almenys manté el seu nucli dur teòric i pràctic que el fa perviure al llarg del temps: la acumulació constant de capital i la seva circulació. Tota aquesta adaptabilitat és més important de cara a la galeria que el discurs oficial positivista dels governs implicats en aquesta crisi. Aquest discurs no és tant clau com pensem en la opinió pública, com la falta d'alternativa real a la essència del sistema capitalista. Diuen que el neoliberalisme ha caigut en desprestigi. Potser si; tot i que està inserit en les solucions de "la reforma ètica del capitalisme" que proposa el G-20, amb el lideratge d'un dels culpables de la crisi: l' FMI. I en el propi Pla de Bolonya.
Tothom parla de Marx a la esquerra dels social liberals (PSE), però les solucions d'IU i els seus homòlegs europeus són solucions "reformistes" i social demòcrates com la ajuda a les PYMES. Tothom parla de Marx, però el NPA, el nou partit de Besancerot (LCR), es diu Partit Anticapitalista, no pas "Partit Socialista". Per tant, la unió és contra, no a favor d'una alternativa; perquè molt segurament no la tenen ni ells; els trotskistes.
Aquí rau el problema. Poca mobilització per culpa d'uns "alliberats" sindicals conservadors que no volen "crear problemes" de l'aigua en que veuen (finançament públic). Divisió entre teòrics d'esquerres i activistes socials per l'etern debat de "menys o més debat, més o menys acció". Quan el que es necessiten són millors teòrics a la esquerra del Nou Laboralisme ja que la esquerra moderada parlamentària s'ha quedat sense ideal, sense programa polític i sembla més un "tatcherisme 2a part" que una ideologia pròpia. Són -els governs socialistes moderats- la aposta de la gestió del dia a dia. Menys els països nòrdics, la resta de social democràtes són poc presentables entorn els èxits assolits, i no són un bon exemple de canvi social. Res a veure amb els ideals de llibertat, justícia social, solidaritat i fraternitat; lemes pels que tant ha lluitat la esquerra. Una esquerra adormida, desapareguda, invisible. I això, en temps de crisis laborals no és garantia d'èxits en la lluita sindical i de drets laborals. És un exemple, de com el sistema de valors del sistema econòmic (egoisme, etc.) s'han inserit en les ments dels proletaris d'arreu del món. Si, França hi fan moltes vagues últimament, però sempre han estat una excepció: són la cuna de la Revolució. Una revolució en la qual el seu lema parlava de fraternitat, llibertat, etc.; elements que avui en dia encara no s'han assolit plenament. Els reptes del futur no sembla que la esquerra li vulgui donar resposta. Com despertarem al poble del seu llarg somni? No ens adonem que potser no vivim tant bé, no ens adonem que som la generació que viurà pitjor que els seus pares, no ens adonem que el nostre futur és força negre? L'alchohol pot anar bé per un dia de festa, però no com a beguda diària: sembla que vulguem dispersar la realitat, que ens vulguem amagar del que ens cau a sobre: la crisis econòmica que posa en dubte els fonaments (sobretot, del sistema de valors) del sistema capitalista. De debò, algú hi donarà resposta? O continuarà la esquerra lluitant internament per vells fantasmes, vells conflictes familiars, velles lluites entre unes sigles d'uns partits que ja no existeixen (fills d'ex militants del POUM i Psuc viu per exemple). És normal que això passi, a les esquerres sempre hi hagut més debat, la dreta sempre està unida per uns objectius molt primaris: el benestar privat dels privilegiats per l'estatus quo. Si continua així, és que potser no està preparada. Que potser la esquerra no és la que ha de conduir la agenda política pública del segle XXI. Però si de debò creiem que cal, primer reaccionem a la crisi, i després o mentrestant, intentem caure en els errors de la URSS, actualitzar el discurs, fer-lo més planer, i lluitar en les petites batalles del dia a dia, inserint els valors socialistes en la societat actual. No és feina fàcil.
Publicat a la pàgina web de Kaos en la Red
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada