La entrevista sencera de Regió 7

DADES PERSONALS

-Nom complet.

Joan Gil Oliveras.

-Edat.

20.

-Lloc de naixement.

Manresa.

-Carrera.

Ciències Polítiques i de l’Administració a la UAB.

-Centre on vas fer el Batxillerat.

Lacetània (Manresa).

-Viatges (si has fet o vols fer, per exemple, un Erasmus o alguna cosa similar).

Normalment viatjo al juliol amb l’Esbart Manresà a Perpinyà per unes Jornades de Catalanitat. També viatjo durant les vacances amb la meva família, normalment per Espanya. Tinc pensat fer un Màster de Gestió Pública lluny de l’estat espanyol però això encara ho estic pensant.

-Lloc de residència durant el curs.

Manresa.

-Com vas a la teva facultat? (transport públic, cotxe particular, caminant...). Caminant de casa meva fins a la estació de Renfe Rodalies de Manresa, que em du a Estació de Sabadell Centre, d’allà vaig caminant fins a l’estació de FGC de Sabadell Rambla que em du fins a la UAB. Des de la estació fins a la facultat són cinc minuts.

-Telèfon de contacte (IMPORTANT).

938740303.

QÜESTIONARI

-Perquè vas escollir aquesta carrera? (especificar si era o no la primera opció)

Per vocació i per formació com a ciutadà. Sobretot per aprofundir en les temàtiques i debats polítics més teòrics i clàssics. Si fos per les sortides laborals o per un interès i necessitat molt gran de tenir una ocupació laboral; no estaria fent aquesta carrera. Tot i això quan la vaig escollir ja sabia que faria alguna cosa més que Polítiques a la UAB. Ara, a 3r de la carrera, encara estic debaten com complementar els meus estudis de llicenciat quan acabi la llicenciatura: Periodisme? Màster en Gestió Pública? Sociologia? Encara no ho sé.

Realment la vaig escollir en primera opció l’últim dia que em podia matricular. Estava dubtant si fer Geografia, però ja tenia clar que si els meus pares estaven d’acord (ja que ho paguen en definitiva ells) escolliria el que realment volia estudiar. Vaig escollir bé.

-Què volies ser de petit/a?

Moltes coses. Capellà, espia del CNI, etc.

-Quines són les teves inquietuds/gustos musicals?

Menys els sons més estridents no tinc gaires preferències, tot i que el pop, el jazz i el folk potser són les meves preferències musicals. A casa, he escoltat molt Clàssic i molta diversitat de música, potser per això, no puc contestar-t’ho de forma molt limitada..

-T’identifiques amb alguna tribu urbana?

No crec amb les tribus urbanes, no crec amb els cànons socials, no crec amb la moda, no crec amb aquests interessos socials per convertir-nos en còpies. Cada ésser humà és únic. Com a mínim, deixem en aquest món tant poc seriós que la personalitat es ressalti per sobre de la mediocritat.

-Com definiries la teva manera de vestir?

Vaig amb allò que em sento més còmode, però tampoc m’hi fixo gaire. Sóc molt crític amb anar de botigues com si fos oci, no nego que pugui ser entretingut; però a mi no m’entreté. M’amarga. Però si la pregunta es refereix altre cop ha si segueixo una moda, doncs, segurament, ja que les botigues convencionals segueixen aquesta moda. Per desgràcia no disposo de temps per buscar roba del comerç just tot i que tampoc hi ha gaire oferta.

-Quins interessos socials tens? (si col·labores amb alguna ONG, si formes part d’alguna associació, si balles en algun esbart o similar, si fas de voluntari...)

Ballo a l’Esbart Manresà. Formo part de forces organitzacions socials (en el seu cens) però realment només participo activament en unes quantes: en la plataforma Joves pel Territori, en l’Associació d’Estudiants Progressistes i en la Assemblea d’estudiants de la facultat com a representant d’estudiants a la Junta de Facultat.

-Creus que és veritat que els estudiants van molt de festa i estudien poc?

Diuen que tot tòpic, generalització, reduccionisme i prejudici té una part de veritat. En aquest cas, la excepció confirma la regla. Primer, hauríem de debatre que és estudiar. Després hauríem de contabilitzar les hores que ens passem els joves sortint de festa. Si ho comparem amb els nostres pares, la cultura de l’oci ha significat més hores de lleure. Però pel que jo sé, s’estudia el mateix. És més una excusa de certs sectors socials per desprestigiar la joventut. Alguns d’aquests la volen convertir en una massa manipulable, infantil i mediocre; i per això diuen aquestes mentides. Van molt de festa. Segurament. Estudien poc. No pas. Tant com abans, o potser més. Jo conec molts estudiants autènticament brillants. Alguns potser no estudien durant els exàmens, però si al llarg de la seva vida d’una forma més o menys visible.

-Les nits dels dijous solen ser nits universitàries, surts de festa?

Si, però precisament no els dijous. Menys en alguna ocasió a Sabadell a la zona Hermètica amb els amics de la universitat, els dijous no són els meus preferits per sortir. L’endemà hi ha classe.

-El ‘botellón’, que surt més barat, és habitual en les festes universitàries?

És més que habitual. El problema és quan això es converteix en la única forma d’oci.

-Hi ha gent que pren droga a la teva facultat? (ja sigui per a divertir-se o per aguantar tota la nit estudiant) Què en penses?

Si. Alguns ja s’han adonat que no els du a enlloc.

Què en penso? Que és la seva llibertat personal, la personalitat de cadascú i la seva consciència el que l’ha de conduir a prendre’n o no prendre’n; però que els amics també estem per avisar dels perills quan algú/na no és prou conscient del que fa. Evidentment les drogues no solucionen res, ans al contrari, donen problemes. Als qui les prenen, i també a les persones que envolten aquells/es qui les prenen.

-Practiques algun esport?

Lamentablement no. Sóc d’aquell grup de joves sedentaris. Tot i que el fet de ballar en un esbart es podria considerar esport... i per tant, si que en faig.

-Participes en les activitats culturals del teu poble o ciutat? (festes majors, carnavals...)

En totes aquelles en les que participa l’Esbart Manresà: Fira Mediterrània, Fira de l’Aixada, Cavalcada, etc.

-Què en penses de l’actual crisi?

Que hi ha moltes explicacions però que les solucions venen donades pels qui ens han dut a aquesta crisi, i que per tant, no anem cap a millor en termes econòmics i laborals.

Hi ha l’explicació més liberal: algunes persones s’han comportat molt ambiciosament, i amb actituds que ratllen la legalitat (com si aquesta existís en el mercat internacional!).

Hi ha l’explicació més present als mitjans: la economia real ha estat substituïda per una economia especulativa molt poc estable i segura.

Hi ha l’explicació política nacional més irresponsable: la culpa és dels actius tòxics als EUA; és normal que ens afecti a Europa ja que la economia està internacionalitzada.

Hi ha l’explicació dels teòrics social demòcrates que han estat adormits i submisos a les dues onades neoliberals que han comportat la crisi: el mercat s’ha de regular per l’Estat.

Hi ha l’explicació que donen els savis de la història com Karl Marx el qual va explicar que els bans endeutarien els seus clients fins arribar a una fallida per la seva lògica incansable d’acumulació del capital. Les crisis són les contradiccions del sistema econòmic capitalista quan es posen de manifest. Plató que era defensor del mercat, va exposar que si el diner no s’usava per la seva funció (intercanviar béns per cobrir necessitats), el mercat no tindria sentit. El que ha passat en aquesta crisis és que el diner s’ha usat per acumular capital no per fer-lo circular per intercanviar béns, sinó per intercanviar accions, economia de futur, economia especulativa.

Jo penso que ja està bé de crear l’anarquia que comporta aquest sistema. Cal prioritzar el cobriment de les necessitats bàsiques, i després parlar de negoci, de mercat, etc.

-Creus que afectarà el teu futur?

Si està afectant la economia mundial, evidentment, també ens afectarà a tots. Ja bé sigui per la feina, pels impostos, pels serveis públics, etc. Afectarà negativament, tot i que tinc la creença que la humanitat progressa en la seva història; i per tant, crec que els canvis que comporti aquesta crisis (espero que hi hagi canvis!) seran en positiu però molt a llarg termini si aconseguim superar-lo i assolir un veritable Socialisme.

-Com veus el teu futur?

Tant bé com el meu present. O almenys això espero.

El meu futur més immediat és continuar estudiant. Continuar ballant a l’Esbart Manresà, i treballant pels estudiants al sindicat d’estudiants i allà on pugui. El meu futur personal, familiar i social espero que continuí sent tant positiu com ara.

-Quines inquietuds polítiques tens?

M’agradaria participar activament en la construcció del programa polític d’esquerres internacionalista del futur. Del Socialisme en llibertat. Crec que és un bon projecte que encara ningú ha aconseguit adaptar-lo a la realitat i fer-lo sòlid teòricament i en la seva aplicació real. A més, crec que és un bon moment per construir un nou ideal. El problema que trobo és la pròpia societat que està adormida i potser no està preparada per construir la societat socialista. Que hauria d’acabar amb els problemes mundials: Canvi Climàtic, Guerra, pobresa i malalties infeccioses. I amb els problemes nacionals: la precarietat laboral, la degeneració del sistema de valors i el desmantellament de l’Estat del Benestar.

-Què en penses dels polítics actuals?

Hi ha de tot. La corrupció ha existit sempre. Existeix en la pròpia societat quan pagues un servei sense declarar a Hisenda. Depèn primer de tot de quina posició política tingui, dels seus escrúpols i de les seves companyies. Com més amunt menys possibilitat de trobar polítics honrats ja que el pastís és més gran i la forma d’arribar-hi és més lletja. Però de debò, hi ha de tot. Si no fos així, malament.

Al cap i a la fi això no és tant important. El que li ha de preocupar a la meva generació és no caure en els seus errors i donar exemple per crear la nova classe política. Més que res, perquè hi ha una campanya per desprestigiar el sector públic; i és cert, que els polítics d’alt standing no hi ajuden gaire amb els seus escàndols. Escàndols que apareixen quan els seus mitjans de comunicació afins volen crear campanyes contra el partit competidor.

-I de la política en general?

No es pot oblidar que la política forma part de la societat i de les seves institucions comunes. Que prové de la pròpia xarxa social. I que es deu a ella.

No cal recordar que la política és necessària per la resolució dels conflictes comuns. Però potser si que cal recordar que la política la fem cada dia tots, en una manifestació, en un article d’opinió, al dirigir-nos en català a un immigrant en la peixateria, etc.

-‘Els universitaris són els líders del futur’. Què en penses d’aquesta afirmació?

Què és una possibilitat, tot dependrà dels propis universitaris. Fa un temps una professora de la facultat de Psicologia ocupada, em va dir que recolzava les reivindicacions estudiantils perquè creia que la joventut universitària érem el futur, que estàvem molt implicats i que no volíem que ens prenguessin més el pèl. I que la Universitat és el lloc per construir aquesta èlit intel·lectual i social. Tot i que tota aquesta avantguarda no crec que hagi de venir de la universitat, en bona part espero que així sigui.

Tampoc esperem que els universitaris siguin la solució a tots els nostres problemes. Hem de pensar que serem la primera generació que viurà pitjor que els nostres pares. Per tant, necessitarem una resposta conjunta intergeneracional.

FOTO

-Enviar una foto recent (si pogués ser en algun indret de la facultat o del campus, millor) i especificar el peu de foto (per exemple: Tal persona al bar de la Facultat de Lletres).

Joan Gil Oliveras amb companys del sindicat AEP que també són membres del CJC / Joventut Comunista. A la Plaça Cívica de la UAB, durant la Festa de Sant Jordi del 2008. Fotografia del servei de l’Edifici d’Estudiants.

.

a)parleu anglès? creieu què és important parlar anglès avui en dia? altres idiomes?
b)esteu conscienciats davant el canvi climàtic? recicleu a casa vostra o al pis? creieu que la vostra generació està conscienciada amb el medi ambient?

a. Entenc l'anglès que he aprés al sistema educatiu públic, i degut a la deficiència del sistema públic; també al que he après en diverses acadèmies d'anglès. Ho sigui, un anglès molt bàsic. Tinc un títol d'expressió però encara no he aconseguit tenir la valentia de presentar-me al First Certificate. És important parlar anglès. Si. Per riquesa lingüística, per turisme, per temes laborals, etc. És la llengua internacional, juntament amb el castellà. I potser ho serà el xinès. Però com encara Espanya està a les antípodes de coneixement d'anglès, el xinès no està al nostre abast. Encara no tenim un sistema públic d'educació amb un anglès de qualitat, amb professors molt formats, i amb interès social (familiar, escolar) pel tema. Ni és prioritat per la Administració, tot i que ha millorat la situació molt considerablement. La resta de llengües llatines són fàcils de comprendre com l'italià, perquè els catalans al saber castellà i català ja tenim mitja feina feta. Tot i això, és recomanable saber algunes frases en francès ja que és de respecte i molt valorat pels francesos, que són molt seus.

L'anglès a més, s'està convertint amb una nova divisió de classes socials: els que en saben (i van a classes particulars) i els que no en saben (i han anat a la pública). Té relació amb els que tenen molts recursos econòmics i els que en tenen menys però també és una qüestió de prioritat familiar.

b. Si. Formo part de Joves pel Territori que és una plataforma ecologista, i sempre que puc firmo o vaig a conferències ecologistes. Ecologistes en Acció i Grenpeace són organitzacions socials exemplars per mi. A casa meva reciclem i molt bé. El meu pare és molt conscient de la temàtica, i sempre exposa que si no es comença per les coses del dia a dia, no canviarà la situació de degradació medi ambiental. La meva mare i ell alguns cops tenen debats sobre què ha d'anar a cada contenidor, temes que molts cops debaten experts per la televisió! Però com tothom, encara ens fa falta fer molt. No som malgastadors, no utilitzem gaires productes d'un sol ús, donem la roba usada a ONGs, etc. Fem el que podem.
Una cosa és estar conscienciats, i l'altre és fer cas de la consciència. El primer, és un èxit dels ecologistes (considerats fa dècades com a radicals catastrofistes); el segon, és un repte per la societat.

Un dia molt estrany

Un dia molt estrany. Primera part: Ja comença a ser hora de ser responsable. 16:16

Envio un mail al director de l'Esbart Manresà. Aquest divendres tinc sopar, i aquest cop no tenia pensat perdre-me'l per l'esbart perquè tot i el rigor que intenta mantenir el director, jo ja li havia promès a una companya de classe. Tampoc podré anar divendres ni dissabte a la Trobada de l'AEP (el sindicat) perquè tinc masses coses què fer i això (el sopar i la posterior festa) m'ho complicarien tot encara més. Ja faig prou coses. Sempre em sap greu dir a algú que no; però és que no dono a l'abast. Hi ha dies que he baixat i pujat de Manresa a Barcelona més d'un cop. I entre mig m'he passat per fer una cosa a la UAB. I no és mentida.

Divendres 27 de febrer; són les 17:00h. Miro l'ordinador de la Sala d'ordinadors de la Biblioteca de CC.SS. de la UAB. Com de costum, tot i ser estudiant de matins, encara estic a la universitat. El Cristòfol i l'Oriol em saluden; el Guillem i el Roger Ubach també. Ens posem a parlar però de seguida tanco l'ordinador. Tenen classe. Excusa perfecte, en aquell moment, per dirigir-me cap als FGC i agafar el tren cap a Sabadell Rambla.

Avui he d'anar a casa perquè he quedat amb uns amics del meu grup classe; però ben bé, per culpa de la meva poca memòria, no sé on és el lloc on he d'anar. Com sempre visc força "feliç en aquest aspecte". Molts cops vaig sense mòbil i sense saber la localització del lloc on sortim de festa.
El tema del mòbil però té més història. Jo era un anti-mòbils però al final la pressió social va cedir a que em comprés aquest aparell que ara per desgràcia en aquest món desordenat en un ordre flexible i caòtic basat en el canvi constant a partir del mòbil i Internet (exemples: "ara no podré venir", "busca'm en cotxe a tal lloc, "quan sortís de la feina ves a comprar que aquest matí no t'ho he dit", "m'he en descuidat de dir-te que demà me'n vaig a Acapulco i per tant no m'esperis i em facis el sopar (...) ja el tens fet?"). No obstant, aquesta experiència em farà entendre que ara si que és necessari perquè la societat l'ha fet necessari i que tenir el mòbil espatllat no era excusa per no assabentar-me abans del lloc que segons el Google Maps estava "al costat" de la estació de FGC.

Tot i que clar, la majoria de cops em passa a Manresa, o a Sabadell, o a Barcelona. On em conec molt millor els carrers, la majoria de llocs on quedem, etc. Molts cops he baixat a Barcelona sense saber on em portarien, però sabent que si era a tal hora, era segurament davant el Zuric. Crec que molts joves de fora de Barcelona queden allà mateix degut a la seva centralitat comunicativa (RENFE, Catalans, etc.). I a Manresa hem conec molt bé els llocs on quedem amb els meus amics. Quasi sempre són els mateixos i per tant, no tinc cap problema.

Alguns cops -forces per desgràcia- vaig just de temps, tot i que aquesta actitud -tant irresponsable- es veu que està bastant normalitzada i fins i tot per molts joves (i adults) s'ha convertit en un estil de vida. Potser, penso jo (pels carrers de Manresa) -després de sortir de casa- és el model de vida que ens hem muntat. Per això valoro tant les persones com el Tòfol que es prenen la vida amb calma. Sempre he valorat molt la calma, i sempre intento viure amb certa tranquil·litat. El problema és que això és incompatible amb fer mil activitats diàries (reunió plataforma, sindicat, al bar amb els amics de la universitat, començar a llegir lectures, Esbart, etc.).

Marxo de casa, havent mirat el hotmail ràpidament (sé que és a Sant Cugat, a Les Fonts i que tinc el temps limitat perquè per darrer cop vaig just, i per tant, si surt un imprevist: tard). Vaig dir-lis que si que vindria, i segurament tornaré a quedar com una persona caòtica. La meva mare -que com bé sabreu sempre té raó, com la vostra- sempre em diu que el caos i el desordre que tinc en un àmbit de la vida s'acaba estenent a la resta d'àmbits. Jo a això, a classe de Sociologia General, li deia, "contaminació de rols". Però ella li diu "desastre". Com sempre, té raó. Aquest cop la meva virtut geogràfica (derivada d'un pare poderosament intel·ligent pel que fa a geografia però que per qüestions econòmiques no va poder anar a la universitat), la meva sort (en part, deguda a la meva fe religiosa, i al meu sentit positiu de tot allò que em passa en la meva experiència del dia a dia) i les bones persones (existeixen!) que m'ajuden pel carrer a dirigir-me cap al lloc en qüestió no em serviran. Per primer cop, anar a la lleugera, sense cap mapa, mòbil, i fent tard; em servirà per aprendre dels meus errors. Aquest cop no vaig tenir sort (tot i que això és relatiu, jo considero que si, i considero que si no vaig arribar al lloc també és sort, perquè em fa aprendre per un altre dia).

Vaig amb pas lleuger. No em costa gaire, amb la mida de peu que faig, tiro milles. Arribo a la RENFE. Ves per on, el tren arriba a "dos quarts" i no "en punt" com tenia pensat. Una pena que no me'n recordes de mirar els horaris. Vaig tant tranquil de que "tot em sortirà bé" i de la meva "sort" que aquesta tal sort potser m'havia abandonat almenys per ahir. Espero amb ànsia el tren, mentrestant em desespero pensant en on m'he de dirigir. Ja ha passat mitja hora. En aquell moment engega el tren, m'assec i començo a pensar si la aventura em sortirà cara. Ho penso perquè al sortir de casa en una d'aquelles impressions que de tant en tant tinc (ve de gens), alguna cosa em deia que no calia que anés a aquell sopar.

[Continuarà. Tranquils, no em van tornar a robar la cartera. XD.]

Un dia molt estrany. 2a part: "Joangilisme": com perdre't per l'Àrea Metropolitana a les 12 de la nit i estar tant tranquil 17:00

Penso que això m'ha passat molt cops, a vegades sense saber la hora exacte i que sempre he tingut la virtut de trobar el lloc on estava la gent amb qui havia quedat. I que aquell vespre no havia de ser diferent. Però començava a pensar si he de ser més responsable en aquest tema. A la meva mare li he dit que anava a Sant Cugat i que potser arribaria a les 7 del matí. I que no duia el mòbil. Crec que això no és el que un fill ha de fer per deixar tranquil·la a la família. Per mi Catalunya deu ser com casa meva, un lloc que me'l conec de pe a pa. Home, de petit, amb el meu pare, ens duia a arreu de Catalunya i a hores d'ara diria que solament ens falta visitar dues comarques i una és la Vall d'Aran. Una de ben maca.

Bé, tornem al tema. Veig que per la RENFE -això durant tots els viatges que faig a RENFE i FGC del divendres i el dissabte- hi ha molts segurates i molts revisors. Veig que donen un "bon servei". Són molt amables, i la majoria d'ells parlen entre ells. A Sant Cugat me'n vaig trobar dos, un que ballava una música que li posava el company en un mòbil (altre cop el colló d'aparell! Al final l'haurem d'incorporar al cos humà!). Un xic estrambòtics, però la majoria de revisors i segurates són molt simpàtics. Penso que la RENFE sense música clàssica i amb un llibre (dels que dona la Generalitat a totes les estacions) la cosa ha millorat. Entenc doncs, que la enquesta que em varen fer a la RENFE fa dos mesos, no era de cara la galeria. Quina sorpresa. Ara també crec que és preocupen més pel pagament (cobrament) dels bitllets: per això hi ha revisors per tot arreu. Que del servei en si, molt deficitari; sobretot cap a Lleida i Girona. Però també a Manresa, ciutat de "segona categoria" en relació a Terrassa.

Arriba a Sabadell Centre.
Com si d'anar a la Universitat es tractés, vaig cap a Sabadell Rambla. Pel camí penso una cosa (sempre estic analitzant i reflexionant pel carrer, com podeu comprovar en tot l'escrit, és una de les meves "passions"). Que tot i que la unió futura de Sabadell Rambla i Sabadell Centre sigui més eficient i eficaç (rapidesa, connexió) serà molt avorrit no passejar-se per aquells carrers de Sabadell que et fan arribar a la estació. Pels quals et trobes a un munt de persones, agafant l'abric a l'estil tovallola, amb la carpeta "UAB" a l'altre mà, corrents a tota pastilla per agafar el tren dels Catalans per anar a la universitat el més d'hora possible.
Arribo a Sabadell Rambla.
Trec el bitllet d'1 zona perquè l'anterior ja està esgotat. Pel que veig, no surt gaire d'hora. Falta mitja hora, encara arribaré més tard. Abans de que arribi al tren em trobo amb una companya del sindicat. Mentrestant parlem, li explico que jo a primer (quan encara no estava organitzat estudiantilment) ja vaig anar al Síndic de Gregues per exposar una queixa sobre la meva facultat que després vaig treure per "bona fe". No m'agraden els merders gratuïts. Però ella m'explicava un cas més alarmant d'un professor que no compleix amb les seves obligacions a classe. I al qual el degà li té respecte perquè la seva feina és "vocacional", com si no se li pugés exigir una mica més de compromís alhora de fer docència. Tot i que considero que ha de ser vocacional, i l'argument de "per això el paguen, però com és funcionari..." no em va agradar. Tenia raó en que el professor i el degà de la seva facultat tenien molta barra alhora de voler solucionar un problema i és que es pren una classe com una xerrada al bar. I això no pot ser. A no ser que siguis un gran savi i sigui més interessant el que tu saps que el que diu el temari. El temari s'ha de complir. Tot i que això és una aspiració encara a la ESO i al Batxillerat: acabar el temari. Això és el que deia Sergi Pamiés en el diari La Vanguardia (el millor diari) sobre la educació en un dels seus articles, que vaig llegir a la mateixa RENFE, ahir mateix. Un article amb molt sentit comú.

Baixo a Sant Quirze (no sé encara perquè?) i li pregunto a una persona que passejava pel carrer on eren "Les Fonts" tot i que ja em temia que aquell no era el meu dia. M'exposa que és molt lluny i jo li dic que no passa res (sempre em diuen el mateix i per mi està a quatre passes). I em senyala una muntanya que està situada molt lluny. I em parla de Terrassa. Llavors em parla que baixi a Sant Cugat, i penso, que clar, era Sant Cugat! Que m'havia despistat. Però tampoc no n'estic molt segur. Com ja he dit, i em vaig repetint tot el dia, aquell "no era el meu dia". Tot i que m'ho prenia amb filosofia com sempre. Amb un "ja milloraré".

Baixo a Sant Cugat. Passejo per un carrers molt obscurs, i penso que potser aquest cop no "serà tant divertida la aventura"; penso que em poden matar allà i ningú sabrà res de mi durant temps. Tot i que ho penso per pensar, ja que molta por no tenia, però si que vigilava que ningú se m'acostés. Per si un cas, aquell "no era el meu dia". Trobo un molt bon home amb el seu gos, em vol deixar el seu mòbil i truca a la seva dona perquè li expliqui on és unes tals "Les Fonts". Li diu que és entre Rubí i Terrassa. Li dic que moltes gràcies, i me'n vaig de pet a la estació.

S'ha acabat. Jo no busco més. Me'n vaig a Sabadell que encara hi ha trens (durant tot el dia duc un horari de Catalans que he agafat a la estació de Sabadell Rambla per si un cas). Allà penso que estic "descobrint" Catalunya. Com sempre, m'ho prenc amb filosofia tot i que també penso que això només em passa a mi i amb to satíric penso: "és que sóc un desgraciat". A la estació d'allà veig com un altre segurata juga amb la seva porra mentrestant parla pel telèfon. Com he dit anteriorment, en l'altre part, són molt "estrambòtics". Si noteu que no m'enteneu i no em podeu seguir el fil sabreu perquè no em vaig dedicar a la literatura o al periodisme de primera opció.

Allà veig també com dues noies es tiren unes 7 fotografies en la mateixa posició en un banc de la estació. A part de que no li trobo el sentit estètic a tirar-se una fotografia en aquell banc; penso que tot i que són felices fent això, crec que darrere de totes aquelles persones que es tiren fotografies tot el dia hi ha un afany per demostrar que són felices, i per tant, per demostrar la seva incompleta felicitat.

En aquell mateix moment penso que he de continuar analitzant les persones que m'envolten (llavors tenia temps!) per escriure-ho al facebook. I així ha estat.

Al tren cap a Sabadell veig com uns nois amaguen la "Coca cola". Si tu, és una mania que tenen els joves, de dur "refrescos" durant tota la nit. Una bossa de gel m'està regalant el terra. El segurata però no els diu res, es preocupa més per un marroquí de l'altre vagó. Ho sigui, que estan deixant ben brut un servei públic com la RENFE, però aquí no passa res. En aquell moment penso la irresponsabilitat i la vida fàcil que tenen alguns joves. I la vida estèril de la qual depèn la seva felicitat. Però bé, per llavors, ja he arribat a Sabadell. I tinc dues opcions per no congelar-me: casa el Perpinyà o casa el Tòfol.

Amb una cara de vergonya, pujo a casa el Tòfol, la seva mare -molt simpàtica- m'acull perfectament a la seva casa. Em diu que em dirigeixi al meu llit. Al meu, si, això és (li exposo) a ella el que em fa ràbia. Que sembla que crec que aquesta casa és la meva segona residència, i que em sap molt de greu. El dia següent el Tòfol i la seva mare escolten la meva explicació dels fets.

A casa el meu pare, expert en geografia m'explica on se situa Les Fonts, entre Rubí i Terrassa, com molt bé em va dir aquell home que em va atendre. Però a casa també parlem d'una altra cosa: he sortit al Regió 7. I això és tot, fins aquí la meva petita història.

- Dedicat a l' Emilia i CIA, per no poder anar a la festa. Em sap greu.
- De totes maneres com podeu comprovar, "vaig estar entretingut".