Envio un mail al director de l'Esbart Manresà. Aquest divendres tinc sopar, i aquest cop no tenia pensat perdre-me'l per l'esbart perquè tot i el rigor que intenta mantenir el director, jo ja li havia promès a una companya de classe. Tampoc podré anar divendres ni dissabte a la Trobada de l'AEP (el sindicat) perquè tinc masses coses què fer i això (el sopar i la posterior festa) m'ho complicarien tot encara més. Ja faig prou coses. Sempre em sap greu dir a algú que no; però és que no dono a l'abast. Hi ha dies que he baixat i pujat de Manresa a Barcelona més d'un cop. I entre mig m'he passat per fer una cosa a la UAB. I no és mentida.
Divendres 27 de febrer; són les 17:00h. Miro l'ordinador de la Sala d'ordinadors de la Biblioteca de CC.SS. de la UAB. Com de costum, tot i ser estudiant de matins, encara estic a la universitat. El Cristòfol i l'Oriol em saluden; el Guillem i el Roger Ubach també. Ens posem a parlar però de seguida tanco l'ordinador. Tenen classe. Excusa perfecte, en aquell moment, per dirigir-me cap als FGC i agafar el tren cap a Sabadell Rambla.
Avui he d'anar a casa perquè he quedat amb uns amics del meu grup classe; però ben bé, per culpa de la meva poca memòria, no sé on és el lloc on he d'anar. Com sempre visc força "feliç en aquest aspecte". Molts cops vaig sense mòbil i sense saber la localització del lloc on sortim de festa.
El tema del mòbil però té més història. Jo era un anti-mòbils però al final la pressió social va cedir a que em comprés aquest aparell que ara per desgràcia en aquest món desordenat en un ordre flexible i caòtic basat en el canvi constant a partir del mòbil i Internet (exemples: "ara no podré venir", "busca'm en cotxe a tal lloc, "quan sortís de la feina ves a comprar que aquest matí no t'ho he dit", "m'he en descuidat de dir-te que demà me'n vaig a Acapulco i per tant no m'esperis i em facis el sopar (...) ja el tens fet?"). No obstant, aquesta experiència em farà entendre que ara si que és necessari perquè la societat l'ha fet necessari i que tenir el mòbil espatllat no era excusa per no assabentar-me abans del lloc que segons el Google Maps estava "al costat" de la estació de FGC.
Tot i que clar, la majoria de cops em passa a Manresa, o a Sabadell, o a Barcelona. On em conec molt millor els carrers, la majoria de llocs on quedem, etc. Molts cops he baixat a Barcelona sense saber on em portarien, però sabent que si era a tal hora, era segurament davant el Zuric. Crec que molts joves de fora de Barcelona queden allà mateix degut a la seva centralitat comunicativa (RENFE, Catalans, etc.). I a Manresa hem conec molt bé els llocs on quedem amb els meus amics. Quasi sempre són els mateixos i per tant, no tinc cap problema.
Alguns cops -forces per desgràcia- vaig just de temps, tot i que aquesta actitud -tant irresponsable- es veu que està bastant normalitzada i fins i tot per molts joves (i adults) s'ha convertit en un estil de vida. Potser, penso jo (pels carrers de Manresa) -després de sortir de casa- és el model de vida que ens hem muntat. Per això valoro tant les persones com el Tòfol que es prenen la vida amb calma. Sempre he valorat molt la calma, i sempre intento viure amb certa tranquil·litat. El problema és que això és incompatible amb fer mil activitats diàries (reunió plataforma, sindicat, al bar amb els amics de la universitat, començar a llegir lectures, Esbart, etc.).
Marxo de casa, havent mirat el hotmail ràpidament (sé que és a Sant Cugat, a Les Fonts i que tinc el temps limitat perquè per darrer cop vaig just, i per tant, si surt un imprevist: tard). Vaig dir-lis que si que vindria, i segurament tornaré a quedar com una persona caòtica. La meva mare -que com bé sabreu sempre té raó, com la vostra- sempre em diu que el caos i el desordre que tinc en un àmbit de la vida s'acaba estenent a la resta d'àmbits. Jo a això, a classe de Sociologia General, li deia, "contaminació de rols". Però ella li diu "desastre". Com sempre, té raó. Aquest cop la meva virtut geogràfica (derivada d'un pare poderosament intel·ligent pel que fa a geografia però que per qüestions econòmiques no va poder anar a la universitat), la meva sort (en part, deguda a la meva fe religiosa, i al meu sentit positiu de tot allò que em passa en la meva experiència del dia a dia) i les bones persones (existeixen!) que m'ajuden pel carrer a dirigir-me cap al lloc en qüestió no em serviran. Per primer cop, anar a la lleugera, sense cap mapa, mòbil, i fent tard; em servirà per aprendre dels meus errors. Aquest cop no vaig tenir sort (tot i que això és relatiu, jo considero que si, i considero que si no vaig arribar al lloc també és sort, perquè em fa aprendre per un altre dia).
Vaig amb pas lleuger. No em costa gaire, amb la mida de peu que faig, tiro milles. Arribo a la RENFE. Ves per on, el tren arriba a "dos quarts" i no "en punt" com tenia pensat. Una pena que no me'n recordes de mirar els horaris. Vaig tant tranquil de que "tot em sortirà bé" i de la meva "sort" que aquesta tal sort potser m'havia abandonat almenys per ahir. Espero amb ànsia el tren, mentrestant em desespero pensant en on m'he de dirigir. Ja ha passat mitja hora. En aquell moment engega el tren, m'assec i començo a pensar si la aventura em sortirà cara. Ho penso perquè al sortir de casa en una d'aquelles impressions que de tant en tant tinc (ve de gens), alguna cosa em deia que no calia que anés a aquell sopar.
[Continuarà. Tranquils, no em van tornar a robar la cartera. XD.]
Divendres 27 de febrer; són les 17:00h. Miro l'ordinador de la Sala d'ordinadors de la Biblioteca de CC.SS. de la UAB. Com de costum, tot i ser estudiant de matins, encara estic a la universitat. El Cristòfol i l'Oriol em saluden; el Guillem i el Roger Ubach també. Ens posem a parlar però de seguida tanco l'ordinador. Tenen classe. Excusa perfecte, en aquell moment, per dirigir-me cap als FGC i agafar el tren cap a Sabadell Rambla.
Avui he d'anar a casa perquè he quedat amb uns amics del meu grup classe; però ben bé, per culpa de la meva poca memòria, no sé on és el lloc on he d'anar. Com sempre visc força "feliç en aquest aspecte". Molts cops vaig sense mòbil i sense saber la localització del lloc on sortim de festa.
El tema del mòbil però té més història. Jo era un anti-mòbils però al final la pressió social va cedir a que em comprés aquest aparell que ara per desgràcia en aquest món desordenat en un ordre flexible i caòtic basat en el canvi constant a partir del mòbil i Internet (exemples: "ara no podré venir", "busca'm en cotxe a tal lloc, "quan sortís de la feina ves a comprar que aquest matí no t'ho he dit", "m'he en descuidat de dir-te que demà me'n vaig a Acapulco i per tant no m'esperis i em facis el sopar (...) ja el tens fet?"). No obstant, aquesta experiència em farà entendre que ara si que és necessari perquè la societat l'ha fet necessari i que tenir el mòbil espatllat no era excusa per no assabentar-me abans del lloc que segons el Google Maps estava "al costat" de la estació de FGC.
Tot i que clar, la majoria de cops em passa a Manresa, o a Sabadell, o a Barcelona. On em conec molt millor els carrers, la majoria de llocs on quedem, etc. Molts cops he baixat a Barcelona sense saber on em portarien, però sabent que si era a tal hora, era segurament davant el Zuric. Crec que molts joves de fora de Barcelona queden allà mateix degut a la seva centralitat comunicativa (RENFE, Catalans, etc.). I a Manresa hem conec molt bé els llocs on quedem amb els meus amics. Quasi sempre són els mateixos i per tant, no tinc cap problema.
Alguns cops -forces per desgràcia- vaig just de temps, tot i que aquesta actitud -tant irresponsable- es veu que està bastant normalitzada i fins i tot per molts joves (i adults) s'ha convertit en un estil de vida. Potser, penso jo (pels carrers de Manresa) -després de sortir de casa- és el model de vida que ens hem muntat. Per això valoro tant les persones com el Tòfol que es prenen la vida amb calma. Sempre he valorat molt la calma, i sempre intento viure amb certa tranquil·litat. El problema és que això és incompatible amb fer mil activitats diàries (reunió plataforma, sindicat, al bar amb els amics de la universitat, començar a llegir lectures, Esbart, etc.).
Marxo de casa, havent mirat el hotmail ràpidament (sé que és a Sant Cugat, a Les Fonts i que tinc el temps limitat perquè per darrer cop vaig just, i per tant, si surt un imprevist: tard). Vaig dir-lis que si que vindria, i segurament tornaré a quedar com una persona caòtica. La meva mare -que com bé sabreu sempre té raó, com la vostra- sempre em diu que el caos i el desordre que tinc en un àmbit de la vida s'acaba estenent a la resta d'àmbits. Jo a això, a classe de Sociologia General, li deia, "contaminació de rols". Però ella li diu "desastre". Com sempre, té raó. Aquest cop la meva virtut geogràfica (derivada d'un pare poderosament intel·ligent pel que fa a geografia però que per qüestions econòmiques no va poder anar a la universitat), la meva sort (en part, deguda a la meva fe religiosa, i al meu sentit positiu de tot allò que em passa en la meva experiència del dia a dia) i les bones persones (existeixen!) que m'ajuden pel carrer a dirigir-me cap al lloc en qüestió no em serviran. Per primer cop, anar a la lleugera, sense cap mapa, mòbil, i fent tard; em servirà per aprendre dels meus errors. Aquest cop no vaig tenir sort (tot i que això és relatiu, jo considero que si, i considero que si no vaig arribar al lloc també és sort, perquè em fa aprendre per un altre dia).
Vaig amb pas lleuger. No em costa gaire, amb la mida de peu que faig, tiro milles. Arribo a la RENFE. Ves per on, el tren arriba a "dos quarts" i no "en punt" com tenia pensat. Una pena que no me'n recordes de mirar els horaris. Vaig tant tranquil de que "tot em sortirà bé" i de la meva "sort" que aquesta tal sort potser m'havia abandonat almenys per ahir. Espero amb ànsia el tren, mentrestant em desespero pensant en on m'he de dirigir. Ja ha passat mitja hora. En aquell moment engega el tren, m'assec i començo a pensar si la aventura em sortirà cara. Ho penso perquè al sortir de casa en una d'aquelles impressions que de tant en tant tinc (ve de gens), alguna cosa em deia que no calia que anés a aquell sopar.
[Continuarà. Tranquils, no em van tornar a robar la cartera. XD.]
Penso que això m'ha passat molt cops, a vegades sense saber la hora exacte i que sempre he tingut la virtut de trobar el lloc on estava la gent amb qui havia quedat. I que aquell vespre no havia de ser diferent. Però començava a pensar si he de ser més responsable en aquest tema. A la meva mare li he dit que anava a Sant Cugat i que potser arribaria a les 7 del matí. I que no duia el mòbil. Crec que això no és el que un fill ha de fer per deixar tranquil·la a la família. Per mi Catalunya deu ser com casa meva, un lloc que me'l conec de pe a pa. Home, de petit, amb el meu pare, ens duia a arreu de Catalunya i a hores d'ara diria que solament ens falta visitar dues comarques i una és la Vall d'Aran. Una de ben maca.
Bé, tornem al tema. Veig que per la RENFE -això durant tots els viatges que faig a RENFE i FGC del divendres i el dissabte- hi ha molts segurates i molts revisors. Veig que donen un "bon servei". Són molt amables, i la majoria d'ells parlen entre ells. A Sant Cugat me'n vaig trobar dos, un que ballava una música que li posava el company en un mòbil (altre cop el colló d'aparell! Al final l'haurem d'incorporar al cos humà!). Un xic estrambòtics, però la majoria de revisors i segurates són molt simpàtics. Penso que la RENFE sense música clàssica i amb un llibre (dels que dona la Generalitat a totes les estacions) la cosa ha millorat. Entenc doncs, que la enquesta que em varen fer a la RENFE fa dos mesos, no era de cara la galeria. Quina sorpresa. Ara també crec que és preocupen més pel pagament (cobrament) dels bitllets: per això hi ha revisors per tot arreu. Que del servei en si, molt deficitari; sobretot cap a Lleida i Girona. Però també a Manresa, ciutat de "segona categoria" en relació a Terrassa.
Arriba a Sabadell Centre.
Com si d'anar a la Universitat es tractés, vaig cap a Sabadell Rambla. Pel camí penso una cosa (sempre estic analitzant i reflexionant pel carrer, com podeu comprovar en tot l'escrit, és una de les meves "passions"). Que tot i que la unió futura de Sabadell Rambla i Sabadell Centre sigui més eficient i eficaç (rapidesa, connexió) serà molt avorrit no passejar-se per aquells carrers de Sabadell que et fan arribar a la estació. Pels quals et trobes a un munt de persones, agafant l'abric a l'estil tovallola, amb la carpeta "UAB" a l'altre mà, corrents a tota pastilla per agafar el tren dels Catalans per anar a la universitat el més d'hora possible.
Arribo a Sabadell Rambla.
Trec el bitllet d'1 zona perquè l'anterior ja està esgotat. Pel que veig, no surt gaire d'hora. Falta mitja hora, encara arribaré més tard. Abans de que arribi al tren em trobo amb una companya del sindicat. Mentrestant parlem, li explico que jo a primer (quan encara no estava organitzat estudiantilment) ja vaig anar al Síndic de Gregues per exposar una queixa sobre la meva facultat que després vaig treure per "bona fe". No m'agraden els merders gratuïts. Però ella m'explicava un cas més alarmant d'un professor que no compleix amb les seves obligacions a classe. I al qual el degà li té respecte perquè la seva feina és "vocacional", com si no se li pugés exigir una mica més de compromís alhora de fer docència. Tot i que considero que ha de ser vocacional, i l'argument de "per això el paguen, però com és funcionari..." no em va agradar. Tenia raó en que el professor i el degà de la seva facultat tenien molta barra alhora de voler solucionar un problema i és que es pren una classe com una xerrada al bar. I això no pot ser. A no ser que siguis un gran savi i sigui més interessant el que tu saps que el que diu el temari. El temari s'ha de complir. Tot i que això és una aspiració encara a la ESO i al Batxillerat: acabar el temari. Això és el que deia Sergi Pamiés en el diari La Vanguardia (el millor diari) sobre la educació en un dels seus articles, que vaig llegir a la mateixa RENFE, ahir mateix. Un article amb molt sentit comú.
Baixo a Sant Quirze (no sé encara perquè?) i li pregunto a una persona que passejava pel carrer on eren "Les Fonts" tot i que ja em temia que aquell no era el meu dia. M'exposa que és molt lluny i jo li dic que no passa res (sempre em diuen el mateix i per mi està a quatre passes). I em senyala una muntanya que està situada molt lluny. I em parla de Terrassa. Llavors em parla que baixi a Sant Cugat, i penso, que clar, era Sant Cugat! Que m'havia despistat. Però tampoc no n'estic molt segur. Com ja he dit, i em vaig repetint tot el dia, aquell "no era el meu dia". Tot i que m'ho prenia amb filosofia com sempre. Amb un "ja milloraré".
Baixo a Sant Cugat. Passejo per un carrers molt obscurs, i penso que potser aquest cop no "serà tant divertida la aventura"; penso que em poden matar allà i ningú sabrà res de mi durant temps. Tot i que ho penso per pensar, ja que molta por no tenia, però si que vigilava que ningú se m'acostés. Per si un cas, aquell "no era el meu dia". Trobo un molt bon home amb el seu gos, em vol deixar el seu mòbil i truca a la seva dona perquè li expliqui on és unes tals "Les Fonts". Li diu que és entre Rubí i Terrassa. Li dic que moltes gràcies, i me'n vaig de pet a la estació.
S'ha acabat. Jo no busco més. Me'n vaig a Sabadell que encara hi ha trens (durant tot el dia duc un horari de Catalans que he agafat a la estació de Sabadell Rambla per si un cas). Allà penso que estic "descobrint" Catalunya. Com sempre, m'ho prenc amb filosofia tot i que també penso que això només em passa a mi i amb to satíric penso: "és que sóc un desgraciat". A la estació d'allà veig com un altre segurata juga amb la seva porra mentrestant parla pel telèfon. Com he dit anteriorment, en l'altre part, són molt "estrambòtics". Si noteu que no m'enteneu i no em podeu seguir el fil sabreu perquè no em vaig dedicar a la literatura o al periodisme de primera opció.
Allà veig també com dues noies es tiren unes 7 fotografies en la mateixa posició en un banc de la estació. A part de que no li trobo el sentit estètic a tirar-se una fotografia en aquell banc; penso que tot i que són felices fent això, crec que darrere de totes aquelles persones que es tiren fotografies tot el dia hi ha un afany per demostrar que són felices, i per tant, per demostrar la seva incompleta felicitat.
En aquell mateix moment penso que he de continuar analitzant les persones que m'envolten (llavors tenia temps!) per escriure-ho al facebook. I així ha estat.
Al tren cap a Sabadell veig com uns nois amaguen la "Coca cola". Si tu, és una mania que tenen els joves, de dur "refrescos" durant tota la nit. Una bossa de gel m'està regalant el terra. El segurata però no els diu res, es preocupa més per un marroquí de l'altre vagó. Ho sigui, que estan deixant ben brut un servei públic com la RENFE, però aquí no passa res. En aquell moment penso la irresponsabilitat i la vida fàcil que tenen alguns joves. I la vida estèril de la qual depèn la seva felicitat. Però bé, per llavors, ja he arribat a Sabadell. I tinc dues opcions per no congelar-me: casa el Perpinyà o casa el Tòfol.
Amb una cara de vergonya, pujo a casa el Tòfol, la seva mare -molt simpàtica- m'acull perfectament a la seva casa. Em diu que em dirigeixi al meu llit. Al meu, si, això és (li exposo) a ella el que em fa ràbia. Que sembla que crec que aquesta casa és la meva segona residència, i que em sap molt de greu. El dia següent el Tòfol i la seva mare escolten la meva explicació dels fets.
A casa el meu pare, expert en geografia m'explica on se situa Les Fonts, entre Rubí i Terrassa, com molt bé em va dir aquell home que em va atendre. Però a casa també parlem d'una altra cosa: he sortit al Regió 7. I això és tot, fins aquí la meva petita història.
- Dedicat a l' Emilia i CIA, per no poder anar a la festa. Em sap greu.
- De totes maneres com podeu comprovar, "vaig estar entretingut".
Bé, tornem al tema. Veig que per la RENFE -això durant tots els viatges que faig a RENFE i FGC del divendres i el dissabte- hi ha molts segurates i molts revisors. Veig que donen un "bon servei". Són molt amables, i la majoria d'ells parlen entre ells. A Sant Cugat me'n vaig trobar dos, un que ballava una música que li posava el company en un mòbil (altre cop el colló d'aparell! Al final l'haurem d'incorporar al cos humà!). Un xic estrambòtics, però la majoria de revisors i segurates són molt simpàtics. Penso que la RENFE sense música clàssica i amb un llibre (dels que dona la Generalitat a totes les estacions) la cosa ha millorat. Entenc doncs, que la enquesta que em varen fer a la RENFE fa dos mesos, no era de cara la galeria. Quina sorpresa. Ara també crec que és preocupen més pel pagament (cobrament) dels bitllets: per això hi ha revisors per tot arreu. Que del servei en si, molt deficitari; sobretot cap a Lleida i Girona. Però també a Manresa, ciutat de "segona categoria" en relació a Terrassa.
Arriba a Sabadell Centre.
Com si d'anar a la Universitat es tractés, vaig cap a Sabadell Rambla. Pel camí penso una cosa (sempre estic analitzant i reflexionant pel carrer, com podeu comprovar en tot l'escrit, és una de les meves "passions"). Que tot i que la unió futura de Sabadell Rambla i Sabadell Centre sigui més eficient i eficaç (rapidesa, connexió) serà molt avorrit no passejar-se per aquells carrers de Sabadell que et fan arribar a la estació. Pels quals et trobes a un munt de persones, agafant l'abric a l'estil tovallola, amb la carpeta "UAB" a l'altre mà, corrents a tota pastilla per agafar el tren dels Catalans per anar a la universitat el més d'hora possible.
Arribo a Sabadell Rambla.
Trec el bitllet d'1 zona perquè l'anterior ja està esgotat. Pel que veig, no surt gaire d'hora. Falta mitja hora, encara arribaré més tard. Abans de que arribi al tren em trobo amb una companya del sindicat. Mentrestant parlem, li explico que jo a primer (quan encara no estava organitzat estudiantilment) ja vaig anar al Síndic de Gregues per exposar una queixa sobre la meva facultat que després vaig treure per "bona fe". No m'agraden els merders gratuïts. Però ella m'explicava un cas més alarmant d'un professor que no compleix amb les seves obligacions a classe. I al qual el degà li té respecte perquè la seva feina és "vocacional", com si no se li pugés exigir una mica més de compromís alhora de fer docència. Tot i que considero que ha de ser vocacional, i l'argument de "per això el paguen, però com és funcionari..." no em va agradar. Tenia raó en que el professor i el degà de la seva facultat tenien molta barra alhora de voler solucionar un problema i és que es pren una classe com una xerrada al bar. I això no pot ser. A no ser que siguis un gran savi i sigui més interessant el que tu saps que el que diu el temari. El temari s'ha de complir. Tot i que això és una aspiració encara a la ESO i al Batxillerat: acabar el temari. Això és el que deia Sergi Pamiés en el diari La Vanguardia (el millor diari) sobre la educació en un dels seus articles, que vaig llegir a la mateixa RENFE, ahir mateix. Un article amb molt sentit comú.
Baixo a Sant Quirze (no sé encara perquè?) i li pregunto a una persona que passejava pel carrer on eren "Les Fonts" tot i que ja em temia que aquell no era el meu dia. M'exposa que és molt lluny i jo li dic que no passa res (sempre em diuen el mateix i per mi està a quatre passes). I em senyala una muntanya que està situada molt lluny. I em parla de Terrassa. Llavors em parla que baixi a Sant Cugat, i penso, que clar, era Sant Cugat! Que m'havia despistat. Però tampoc no n'estic molt segur. Com ja he dit, i em vaig repetint tot el dia, aquell "no era el meu dia". Tot i que m'ho prenia amb filosofia com sempre. Amb un "ja milloraré".
Baixo a Sant Cugat. Passejo per un carrers molt obscurs, i penso que potser aquest cop no "serà tant divertida la aventura"; penso que em poden matar allà i ningú sabrà res de mi durant temps. Tot i que ho penso per pensar, ja que molta por no tenia, però si que vigilava que ningú se m'acostés. Per si un cas, aquell "no era el meu dia". Trobo un molt bon home amb el seu gos, em vol deixar el seu mòbil i truca a la seva dona perquè li expliqui on és unes tals "Les Fonts". Li diu que és entre Rubí i Terrassa. Li dic que moltes gràcies, i me'n vaig de pet a la estació.
S'ha acabat. Jo no busco més. Me'n vaig a Sabadell que encara hi ha trens (durant tot el dia duc un horari de Catalans que he agafat a la estació de Sabadell Rambla per si un cas). Allà penso que estic "descobrint" Catalunya. Com sempre, m'ho prenc amb filosofia tot i que també penso que això només em passa a mi i amb to satíric penso: "és que sóc un desgraciat". A la estació d'allà veig com un altre segurata juga amb la seva porra mentrestant parla pel telèfon. Com he dit anteriorment, en l'altre part, són molt "estrambòtics". Si noteu que no m'enteneu i no em podeu seguir el fil sabreu perquè no em vaig dedicar a la literatura o al periodisme de primera opció.
Allà veig també com dues noies es tiren unes 7 fotografies en la mateixa posició en un banc de la estació. A part de que no li trobo el sentit estètic a tirar-se una fotografia en aquell banc; penso que tot i que són felices fent això, crec que darrere de totes aquelles persones que es tiren fotografies tot el dia hi ha un afany per demostrar que són felices, i per tant, per demostrar la seva incompleta felicitat.
En aquell mateix moment penso que he de continuar analitzant les persones que m'envolten (llavors tenia temps!) per escriure-ho al facebook. I així ha estat.
Al tren cap a Sabadell veig com uns nois amaguen la "Coca cola". Si tu, és una mania que tenen els joves, de dur "refrescos" durant tota la nit. Una bossa de gel m'està regalant el terra. El segurata però no els diu res, es preocupa més per un marroquí de l'altre vagó. Ho sigui, que estan deixant ben brut un servei públic com la RENFE, però aquí no passa res. En aquell moment penso la irresponsabilitat i la vida fàcil que tenen alguns joves. I la vida estèril de la qual depèn la seva felicitat. Però bé, per llavors, ja he arribat a Sabadell. I tinc dues opcions per no congelar-me: casa el Perpinyà o casa el Tòfol.
Amb una cara de vergonya, pujo a casa el Tòfol, la seva mare -molt simpàtica- m'acull perfectament a la seva casa. Em diu que em dirigeixi al meu llit. Al meu, si, això és (li exposo) a ella el que em fa ràbia. Que sembla que crec que aquesta casa és la meva segona residència, i que em sap molt de greu. El dia següent el Tòfol i la seva mare escolten la meva explicació dels fets.
A casa el meu pare, expert en geografia m'explica on se situa Les Fonts, entre Rubí i Terrassa, com molt bé em va dir aquell home que em va atendre. Però a casa també parlem d'una altra cosa: he sortit al Regió 7. I això és tot, fins aquí la meva petita història.
- Dedicat a l' Emilia i CIA, per no poder anar a la festa. Em sap greu.
- De totes maneres com podeu comprovar, "vaig estar entretingut".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada