Una lluita que no em pertoca: Contra l' alegre discurs de l' avortisme
Fa anys que "la esquerra" (moviment socials, partits) demanen l’avortament "lliure i gratuït". Ho reclamen als quatre vents com si d’un dret es tractés.
Hi ha un munt d’aturats sense feina i ens hem de preocupar per aquells individus, homes i dones “liberals” i “progressistes”, que són uns irresponsables dels seus actes? No dic que les dues temàtiques no siguin interessants de tractar, però la priorització hauria de ser la lluita contra l’atur, que crea pobresa, marginació social, suïcidis, etc. En canvi, part dels líders i dirigents de “la esquerra”, els interessa més prioritzar la lluita en l’avortament com a dret que en el munt de persones que es quedaran sense feina i possiblement sense subsidi de l’atur si la crisis econòmica dura per gaire temps.
Doncs a mi, aquest discurs tant “alegre”, superficial i cínic, no m’agrada. Em sembla una vergonya que es reclami l’avortament com un dret quan encara no hem aconseguit ni el dret al treball digne. A part, de que és molt discutible que hagi de ser considerat un dret, el fet d’acabar amb un altre dret: el dret a la vida. Em sembla un tema seriós, i més complex, com per tractar-ho com una qüestió a incorporar en les lluites de la esquerra. A més, crec que des de la esquerra també s’hi hauria de fer front a aquest discurs tant alegre.
Molts companys de lluites, ideològicament propers, no entendran altre cop la meva dèria per exposar la meva especial visió sobre el tema, però crec que és el meu deure davant un debat entre poders fàctics conservadors (Església catòlica, dirigents del PP) i societat civil que es mou en l’esfera de la esquerra (moviments feministes). Aquest debat dividit entre aquests dos grups polítics i socials, és fals. El debat d’aquesta manera (dividit entre esquerra i dreta) està perdent el nord.
D’entrada això no és un debat ideològic perquè va més enllà de la ideologia, passa a elements profunds de la ètica i la moral. A part, caldria saber si “la esquerra” existeix com a tal. I sobretot va més enllà d’una alienació amb un partit polític. Això és un tema profund a debatre profundament en el si del nostre pensament. No és un tema de deixar en mans “d’experts” o “avantguardes intel·lectuals” de la esquerra propers a valorar la ciència, el progrés i qualsevol llibertat (o el que ells entenen com a llibertat) sempre com quelcom positiu; i els elements morals i ètics com quelcom a no tenir en compte o com una qüestió que impedeix el desenvolupament social, tècnic i científic. Sort en tenim que varem aprendre un exemple després d’entendre que el nazisme i el feixisme es basaven també en sistemes de progrés basats en cap ètica i moral. Basats sobretot en els experiments amb persones, l’ús de la tecnologia per a la eliminació d’ètnies, etc. Sense cap mena de component moral que restringís l’acció científica.
Ara que sabem que les temàtiques morals i ètiques són importants en el desenvolupament de la humanitat, tant per minvar el racionalisme, com per centrar-lo en les bones pràctiques. Ara que sabem això, podem parlar de valors morals. I reconec que els meus preceptes i principis morals són catòlics i cristians. I que per tant, he rebut aquestes influències que em fan tenir certa opinió diferenciada del que pensa “la esquerra” en genèric sobre l’avortament.
Molta gent ara entendrà perquè no m’uneixo a Esquerra Anticapitalista, EUiA o ICV, tot i ser marxista i progressista, i mal entendran que el complement marxista que acabo d’exposar (el fet de ser catòlic) era evident que contradeia els preceptes marxistes i que per tant, les meves incoherències amb la idea imperant en la esquerra poden ser fruit de les meves contradiccions internes. Això seria un anàlisi fàcil però no entendrien el debat de fons. Ni tot el que comporta parlar sobre l’avortament.
Per tant, val més que comencem a parlar sobre l’avortament, i comenci a donar la meva visió sobre el tema. Primer de tot demano respecte per la meva opinió envers l’avortament. Estem en un país on el lliure pensament, la llibertat de culte, la llibertat d’opinió, expressió i manifestació haurien de ser garantits constitucionalment. Altre cosa és que a la praxis això no es doni. En aquest país també hi ha censura, d’allò políticament correcte no te’n pots sortir; i també existeix la subtil però dura pressió social. Per exemple, el contacte amb el meu entorn social més immediat, ple d’idealistes d’esquerres, criticaran durament el que diré posteriorment. Cal doncs que es llegeixin de cap a rap el que exposaré o tindran una visió esbiaixada. Vull, a més, que treguin conclusions ells mateixos. Saben que opino molt positivament entorn la rigidesa en la burocràcia i garantia dels drets que és el mateix, i en altres aspectes on tinc una visió molt conservadora per dir que no vull canvis substancials a la organització actual. Però el meu punt de vista divers com a mínim és lliure.
Anem al gra: avortar és matar. És així de clar. No ens enganyem a nosaltres mateixos perquè ens farem mal de debò. L’engany no és positiu per a l’ésser humà. El fetus, científicament és ja un ésser viu, i amb tot allò que té vida i li traiem, se’n diu assassinat. No passa res per comprendre com són les coses. També matem animals per alimentar-nos i molts de nosaltres no tenim contradiccions morals. Ara és veritat, que això és totalment criticable n el cas de matar persones, i un fetus, ja és una persona. Diuen que no tenen dolor, que encara no han nascut. Quina ignorància! Ja és una vida humana des de que s’alimenta, creix; i per tant viu dintre del cos de la mare. No mort de part natural, no mort per un accident, mort per una decisió personal. No es tracta ni d’un homicidi involuntari. Es tracta d’una decisió que és molt debatuda en el si de la família i l’entorn, per tant, aquest entorn n’és co-reponsable de la decisió final. És una decisió racional, emocional, però sobretot, conscient.
No voldria generalitzar però perquè entengueu la meva postura contrària a l’avortament, perquè el considero una mort innecessària. Qui decideix matar aquest ésser viu és una persona irresponsable. Molts cops legalment responsable (majors de 18), però irresponsable en els seus actes. Perquè actua de forma “alegre” i després la decisió, que entenc que no la pren tant alegrament, és una decisió molt meditada i consultada al seu entorn més proper. Una decisió difícil, que evidentment, mereix solidaritat, i comprensió en molts casos. Però potser que no ens oblidem de l’arrel del problema: el sexe.
No tranquils, no sóc un arcaic i protocol·lari catòlic que fins el casament no provaré que són les relacions sexuals. No és la meva intenció donar lliçons d’aquest estil, ni crec que tinguin ni vigència, ni sentit.
La televisió ha banalitzat el sexe, les relacions sexuals amb coit o sense coit. Forces cops fins i tot surten escenes sense condons, lo qual, encara és més criticable. Això ha conduit a una imatge irresponsable, i poc pensada del que han de ser les relacions sexuals. No un “polvo” inconscient, sinó una activitat sigui reproductiva, afectiva o basada simplement en el plaer –no em posaré en la vida personal i sexual de cada persona (no vull imposar la meva visió religiosa)- que ha de ser conscient. Podem rebre molta educació sexual que si a la hora de la veritat ens ho prenem com una cosa ràpida malament. A més, molt segurament significarà insatisfacció perquè les relacions sexuals més fructíferes són les que no hi ha gens d’estrès temporal, ni desconeixença ni alts compromisos (de quedar bé) o expectatives.
És difícil afrontar el naixement d’una criatura no esperada, i més en edats prematures; però encara més difícil és afrontar la situació personal i anímica postavortament per a qui ha avortat. Qüestió psicològica poc estudiada i poc mediàtica, però realment un element del problema de l’avortament i dels embarassos no desitjats que caldria posar també sobre la taula degut a la seva enorme importància ja que condueix en molts casos a la infelicitat de qui ha avortat al sentir-se culpable, tot i la visió estàndard en les persones progressistes i liberals (no en les conservadores), del que ha fet. Deixar morir un ésser viu en mans d’un assassí, anomenat, “metge”. No vull donar la impressió de que estic en contra de que qui hagi ja avortat no té dret a viure una vida feliç. Crec que el perdó i la solidaritat envers les dones que han patit aquest efecte psicològic se les ha d’ajudar evidentment no recordant-li el fet. Però això no ha de passar a ser un dogma per a tota la societat. L’engany, perquè realment és un oblit d’una acció criticable (deixar morir el teu propi fill). Però no hem d’enganyar o oblidar-nos del que realment significa un avortament. La societat no pot viure en la inconsciència constant. En la irresponsabilitat moral. Perquè estarem reproduint els errors. Estarem contribuint a l’avortament. Que molts cops, s’ha convertit –almenys discursivament- en una mena de “segona píldora del dia després” tot i que realment en realitat sigui una cosa molt diferent. El seu ús s’ha doncs, generalitzat, per culpa de la normalització dels comportaments que no ens agradaria que s’estenguessin però que al considerar-los “excepcionals” i “comprensibles” els normalitzem en la societat civil la qual ja no els considera excepcionals i les considera completament normals tot i no ser-ho. Moltes actituds de les persones depenen del que exposa la llei. Si aquesta és flexible, la societat –que no debat contínuament les temàtiques- considera que l’augment en el “dret” a l’avortament és normalitzar una conducta no criticable. La defensa d’aquesta barbaritat per part de moviments feministes ha conduit a que la joventut consideri molt suaument el tema, com una qüestió personal, de decisió individual; que ha conduit a irreversibles problemes familiars i personals. La llei ha normalitzat la actitud o conducta humana criticable normalment però que potser calia regular per excepcionalitats (que després tractaré) i ha conduit a banalitzar aquesta forma lleugera d’entendre i de fer les coses. “L’avortament si és lliure i gratuït deu ser que és positiu i moralment no criticable?” podrà pensar la nova generació d’adults. Hem de recordar que no tots tenen una gran capacitat reflexiva i molts es basen en cànons socials i comportaments estandarditzats en grups socials concrets on s’alienen. Normalitzar l’avortament (a través d’una llei), dir que és normal, pot contribuir a expandir aquesta conducta entre moltes capes socials.
No vull criminalitzar les dones i joves que han avortat, sinó, el que vull és que augmenti la seva “normalització” en la societat civil, que no augmenti la postura “alegre” davant aquesta conducta, que no augmentin, en resum, els casos d’avortament.
No vull que es generalitzi perquè ara vaig a criticar casos concrets, i que no se’m digui que no puc criticar actituds personals i individuals, perquè quan li fumen un cop de puny a una persona d’edat avançada pel carrer, no crec que ens quedem tan tranquils i no ens posicionem (intervenint o no) en el que ha passat als nostres nassos.
L’avortament molts cops per a joves sobreprotegits de classe mitjana és no voler afrontar els seus propis errors. Lo qual els converteix en tremendament (doblement) irresponsables. Primer, per no usar el condó o per no prendre’s seriosament les relacions sexuals. Segon, per no afrontar els seus errors, i agafar la via fàcil. Almenys la via fàcil pel que fa l’home de desentendre’s en molts casos de la criatura i deixar escollir la decisió a la seva parella estable o anecdòtica. Aquests joves viuen en la contínua irresponsabilitat però molts ja haurien de tenir dos dits de front. Fer l’amor, o millor dit, mantenir relacions sexuals, no és una broma. Però com viuen en món fictici, creuen alguns en l’amor lliure, i viuen el Carpe Diem constant; no s’adonen que en la vida hi ha errors que poden trencar molt la nostra vida. I quan això s’acosta, el millor que se’l acudeix, és que algú mori (el fetus) i continuar vivint en un món fictici.
Es deixarà sense via a un ésser viu, per no voler “hipotecar” la seva vida. Potser que hi haguéssim pensat abans, no?
La majoria et contesten que el més important és solucionar el problema però jo crec que és sensibilitzar sobre aquest perquè no passi constantment que ens trobem en la mateixa situació i fem viure aquestes males vivències als nostres fills. Potser que els hi donem una classe de sexe a casa. Entre la sobreprotecció paternal i el paternalisme d’estat, estem creant una generació irresponsable. I els índexs d’augment de l’avortament només demostren la ineficàcia d’hores i hores d’educació sexual a les escoles. El que seria més important, és donar més responsabilitat als nostres fills en la vida diària, que s’ha de viure amb molta felicitat, però que conté compromisos i responsabilitats. Quan surten de casa, van al món real. I com cada cop surten més tard, més tard es converteixen en adults.
Hi ha casos de tot. Home, els mesos que fa de la gestació no és un tema a tractar. Ni dos, ni tres, ni quatre. Quan ja es comença a formar el fetus, allò ja és persona. No tinc clar, si la primera setmana també ho és o no, però el que està clar, és que el semen, no és persona, i que no cal que ens en preocupen; però que anar augmentant progressivament el temps per avortar de forma legal, si és una estratègia dels “progres” en contra d’una actitud responsable envers el sexe dels nostres joves i no tant joves. Hi ha molts adults que usen aquesta “tècnica” per no haver d’afrontar dir-li a la parella que li ha posat les banyes; però potser que s’enfrontessin al fet de perquè això passa i no amaguessin això amb la mort d’una criatura, que per cert, pot ser adoptada. Estic donant solucions que he aprés de casos dels quals m’he intentat informar per tal de donar alternatives a l’avortament un cop ja s’està embarassada. Tot i això torno a dir que vull una societat culte, que actui en conseqüència del que pensa en consciència i profunda reflexió sobre temes tant seriosos com aquestes. Fart n’estic d’una societat que sembla més un ramat que segueix el que li diu la ràdio i la televisió. A més, el sexe no és una broma, no perquè et pots quedar embarassat, sinó pels temes de salut també. Com heu pogut comprovar estic a favor del dret a la vida, i per tant, de que la gent no es contagi
Però bé, jo volia parlar dels casos discutibles com els de la violació. Un cop estàs violada, ja t’han destrossat la vida. Per tant, d’entrada focalitzar que no hi hagi violacions és la solució a no avortar per violacions. Vull dir, no perdem el nord. És una qüestió molt delicada dir que no avorti, tant si avorta com si no la qualitat de vida d’aquella dona ja haurà minvat, però igualment m’estimo més que no avorti i doni el fill en adopció. Imaginem-nos en el cas d’un pacifista en una incursió militar al seu país. Què farà, es deixarà tirar un tret, deixarà que matin la seva família, o agafarà un fusell? En aquests casos tant delicats com en l’avortament per violació o la defensa pròpia no em veig en cor de donar lliçons o donar la meva opinió. Per molt que segurament jo em deixaria matar. Tot i que això tampoc comportaria cap millora moral, perquè voldria dir que no m’enfronto a les actituds que hauria de criticar i per tant, intentar eliminar de les conductes socials en el meu país. Viure en un món en pau comporta que puguem tenir el luxe de ser pacifistes. No menjar i viure en el conflicte constant, potser ens donaria una altra visió de la violència. El problema no és solució recordo amb l’avortament, sinó amb el fi de les violacions.
Volia per acabar fer un esment al lema “nosaltres parim, nosaltres decidim”. Més masclisme que aquesta lema no podem trobar en un moviment feminista, però és significatiu exposar que existeixen lemes que copsen la idea masclista de que l’home només posa la “llavor”. Malament rai si no tenim res a dir sobre un fill que també és nostre. Ens pot semblar molt estrany reclamar quelcom que està en la panxa d’una altra persona, però és completament normal voler donar la opinió sobre quelcom que en definitiva, també ens pertany. Quan elles pareixen, elles pateixen. Fals, psicològicament pateix més l’home, i físicament més la dona. Però també és un honor parir que no tenim dret els homes. Per tant, no vulguem fer un discurs masclista i menys des del feminisme.
Espero doncs que no us hagi desagradat la meva opinió que intenta donar reflexió i aprofundiment en el debat sobre l’avortament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada