dimecres, 27 de gener del 2010

Tot i que no sóc un apassionat dels temes nacionals...

Tot i que no sóc un apassionat dels temes nacionals. Ho confesso. Temps ençà ja vaig escriure en un altre bloc sobre la independència de Catalunya.

El moviment popular de les consultes d'autodeterminació ha estat el primer símptoma que la independència si que es pot assolir de forma pacífica; i això, per mi, és fonamental. És condició si ne quan non- A més, l'estatus quo (qualsevol situació de privilegi), cal que sigui debatut pel poble. En aquest cas, l'estatus quo espanyol, també ha de poder ser discutit per la població catalana: el dret a separar-se en un Estat propi no és res més que el dret a l'autodeterminació dels pobles. L'anomenat "dret a decidir" per distingir-ho de la resolució de les Nacions Unides sobre els pobles oprimits, colonitzats, en ple procés de descolonització. O els estats que la antiga Unió Soviètica, perquè així pugessin gaudir de les "meravelles del capitalisme". Aquests pobles estaven durament reprimits per altres Nacions imperialistes, colonials o neo imperialistes; però sobretot, pels seus poders fàctics, per la seva oligarquia. I si és ben cert que estem parlant de casos diferents, un cas és de repressió en dictadura i l'altre d'opressió en democràcia, tota societat organitzada ha de poder constituir en un Estat propi.

Tot i això, sóc conscient o així ho penso jo, que amb un procés d'independència no s'assolirien grans fites si no va incorporat d'un alt contingut social, d'un alt contingut democràtic, de regeneració democràtica. I això queda recollit en la primera Constitució; sinó hi ha el perill que la Constitució i el nou Estat sigui pitjor socialment parlant que l'anterior al qual pertanyíem, Per això, cal tenir en compte, que la separació no és la solució ni a la meitat dels problemes polítics més importants que té aquest país. Tot i això, el dret a decidir és un dret que tenen els pobles. Les societats que s'organitzen de forma autònoma poden esdevenir un Estat, si així de forma majoritària ho decideixen. Catalunya, ho sigui, les persones que formen la col·lectivitat anomenada "Nació catalana", tenen dret a decidir, perquè tenen dret a exercir la seva voluntat com a poble de forma democràtica: a través de les urnes i una declaració unilateral, o molt millor, a través d'un "referèndum",

Cal també que comenti aquí, que les meves opinions sobre el nacionalisme poden semblar contradictòries, però en el matís és on s'entenen les meves posicions ideològiques, personals i sentides: el catalanisme popular del PSUC, que mai va ser independentista, els republicanismes confederals i federals dels pobles d'Espanya, els grans teòrics, pensadors i impulsors de les Repúbliques espanyoles entre republicans, federals (Pi i Margall com a bon exemple) i demòcrates; i d'altres exemples històrics, etc. Són bons exemples dels quals em nodreixo.  M'estimo els valors federals. Ara bé, els valors federals, com els valors democràtics, es poden usar en totes les institucions (Unió Europea, família, Església, ...). I com passa amb l'Esquerra Nacional, o amb l'Anarquisme d'alliberament nacional; no té perquè conduir a contradiccions insalvables amb processos d'independència. Ans al contrari. Tot i això, posicionaments nacionalistes antiquats, xenòfobs, interclassistes i populistes em fan desentendre'm del concepte nacionalisme, invent burgés per atraure les masses a un discurs interclassista? Potser. Però ideal i sentiment de pertinença alienable de tot ésser humà, i per tant, de tot ésser social, que conviu i que pertany a una comunitat? No sé, no em posaré amb els sentiments de cadascú; sinó que intentarem indagar en els nostres projectes de país, i veure si beneficien al poble, però no com a un ens col·lectiu unificat que es pot descriure amb gran facilitat, sinó com una societat complexa que té una cultura pròpia. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada